Cançó de bressol de Nadal

En aquesta cançó de bressol, en forma de sonet, per al temps de Nadal, s'hi vol expressar que la nostra experiència en la carn -tendresa i dedicació a l'altre- ens pot ajudar a fer un salt: descobrir que és l'Altre qui té cura de nosaltres i del món.

A la Martina


Quan t’adorms en els meus braços,
la galta sobre el meu pit,
surt el sol, s’esmuny la nit,
i es fonen tots els meus glaços.

Quan et gronxo suaument,
tes manetes dins les meves,
del meu cor dolç cant manlleves
i esquerdes el meu lament.

I, ara que els teus ulls em miren,
m’adono que ets tu qui em bressa
i que em transportes enlaire.

Del teu esguard sóc captaire,
i, si els teus ulls no es retiren,
la pau sobre el món es vessa

i un doll d’amor el travessa!

Jacint Torrents, Nadal 2011

Mentre dorms

Badia de Llafranc. Mentre encara dorms he baixat a la platja. Mar de tardor, plàcid. A les set del matí l’aigua és freda. Nedo una mica fins a la boia per a estirar el múscul. Les gavines, arrenglerades sobre la sorra, es treuen les puces de sota les ales. Darrere la muntanya de Sant Sebastià ja s’endevina el sol, que tenyeix el cel amb dits de rosa. Les illes Formigues s’il·luminen a poc a poc. Resplendeix la mar serena i transparent. Sol davant de tanta bellesa, m’embolico amb la tovallola i amb els meus pensaments.

Ahir, tot venint, en parlàvem. Molts anys de desencerts, i ara arriba el desconcert. Sembla que el capitalisme com a religió global se’n va aigua avall: el déu omnipresent i totpoderós del diner; l’àmbit mistèric dels mercats; els grans sacerdots de la banca; els espais sagrats i sumptuosos; el sagrament del consum desassenyat; el culte del sempre més i més; el dogma del creixement imparable; el sacrifici cruent i incruent dels pobres... A causa de la nostra confiança absoluta en el diner, hem menystingut l’home, la nostra harmonia i la de la natura, el treball creador, el repòs necessari, la relació amb els altres, la família, la joia de viure... Hem oblidat el Déu de Jesucrist, que fa dos mil anys que acompanya la nostra història.

I ara perdem la fe -i dèiem que érem agnòstics!- en aquesta religió del diner que ens havia de salvar. No sabent què hem de fer, ens indignem, repartim culpes. Tots tenim un sentiment de culpabilitat... Si almenys arribéssim a dir: Vejam si resulta que al final Déu existeix i jo aquí badant, com fa dir Jaume Cabré al protagonista de Jo confesso   (pàg. 249)... Perquè hem badat. Creguts de no creure en res, crèiem en la religió del diner. Quin déu més dissimulat! Al fals déu del diner s’hi ha oposat sempre el Déu real del cristianisme. El Déu que mira per l’home. El Déu que perd, en comptes de guanyar. El Déu que no explota l’altre, sinó que se n’apiada. El Deu que estima els lliris del camp i els ocells del bosc. El Déu impotent crucificat...

Perquè se n’impregni l’economia, la política i la vida, caldrà fer de nou el camí: el camí dels humils, dels compassius, dels qui treballen per la justícia i per la pau. El camí dels qui no insulten ni s’irriten amb els altres. El dels qui perdonen. El camí dels qui no volen posseir l’altre ni dominar-lo, dels qui no tornen mal per mal. El dels qui donen a qui els demana. El camí dels qui estimen els enemics i preguen per ells. El camí dels qui no acumulen tresors a la terra, sinó que sobreïxen de bondat i de béns de l’esperit. El camí dels qui busquen la plenitud humana en el servei als altres, sadollats d’un amor amagat i revelat dalt d’una creu.

Ara s’aixeca una mica de tramuntana. Una gavina alça el vol i totes s’enlairen. Dorm, dorm tranquil·la. Si seguim aquest camí, el nostre cos pot reposar confiat, no ens mancarà el pa ni l’alegria: fins quan dormen, ell el dóna als seus amics! (Sl 127,2).

Dues mares

Ets una nena preciosa. I la teva mare n’està orgullosa. També els teus avis, oncles i cosins. La gent del veïnat t’estima. I, ara que has fet els tres anyets, t’han fet una festa ben bonica a la plaça d’aquest petit poble de muntanya, on disposar de l’espai públic no és cap problema. Sols cal dir-ho al fuster, que n’és l’alcalde. Globus, xocolatada i un acordió per a fer danses.

També n’està molt orgullosa la companya de la teva mare, l’altra teva mare, la marona, com tu li dius. Es van casar quan van sortir les noves lleis que ho permetien. I després, amb l’ajut de la ciència mèdica, van decidir tenir-te. Com tu ja hi ha molts infants, fills de dues mares o de dos pares. Els teus ulls transmeten la joia de viure. I és que t’estimen molt. Tothom.

Ara que ets grandeta, les teves mares et volen batejar, ho han parlat amb el mossèn del poble i es podrà fer ben aviat. Creuen que, per damunt de declaracions eclesiàstiques sobre els matrimonis homosexuals o sobre la reproducció humana, hi ha una crida “superior”. També la fa la mateixa Església, i des de sempre. La crida a seguir Jesús i el seu evangeli. Avalada per una multitud de testimonis que han intentat contribuir a fer una vida més humana, fins i tot en les zones de frontera i en els terrenys escabrosos.

Hi ha entre els catòlics un sisè sentit –el sensus fidei fidelium, el sentit de la fe dels fidels- que ens ajuda a distingir el gra de la palla. I de vegades s’imposa entre els creients una saviesa i un sentit de la realitat que deixa descol·locat el “magisteri oficial” que surt d’alguns despatxos pontificis. Sort en tenim! Així l’Església es va allunyant de posicions errònies i acostant-se a la veritat. I el magisteri esdevé un assumpte de tota l’Església, bisbes i fidels. L’Església, mare i mestra. En assumptes com els anticonceptius, el celibat obligatori dels mossens, la confessió, els ministeris de la dona, els divorciats, el poder temporal del Vaticà, l’autoritarisme eclesial... molts catòlics ja tenen una opinió força formada. I diferent de l’oficial.

Però tu no et preocupis. Et batejaran. Les teves mares ja t’ensenyen a fer el senyal de la creu i les àvies et porten a la parròquia perquè vegis la casa del nen Jesús i li diguis bon dia. Ja saps dir algunes petites pregàries. I creus que tens un àngel que vetlla per tu. Ets un do de Déu i l’Església no et tancarà les portes de casa, encara que li costi d’entendre la realitat tan complexa en què vivim.

També a Jesús, en començar la seva missió, li va costar d’acceptar que se li acostés una dona cananea (Mt 15,28). Però ja no va fer escarafalls amb la samaritana que havia tingut cinc marits i ara vivia amistançada (Jn 4,18). Ni va posar dificultats a guarir el criat del centurió que aquest s’estimava molt (Lc 7, 2) i que li era la probable parella homosexual, com era costum entre els soldats destinats fora de Roma. Jesús detectava les necessitats, llegia el cor de l’home, obria els seus braços a tothom. També a tu i a les teves mares.



Un petó.

L’evangeli d’en Marc: llum, sal i llavor

No recordo com ni quan vaig tenir notícia de la mort d’en Marc. En aquella època jo vivia al barri de Sarrià de Barcelona i feia catequesi a un grup de joves entre els 18 i els 23 anys de la parròquia de Sant Vicenç. És possible que algun d’ells, relacionat amb el col·legi Sant Ignasi m’ho comentés, o que jo mateix llegís més tard la glossa dominical del cardenal Jubany. No va ser fins que vaig descobrir a la Claret el llibret Vida generosa, mort heroica, el 1990, que vaig poder fer-me càrrec del seu gest de generositat extrema.

Em va ser útil per explicar aleshores, a joves catecúmens de Castellar del Vallès, com s’havien escrit els textos evangèlics. De primer es van escriure els relats de la passió i mort de Jesucrist. Després es van recollir els seus fets i paraules. Més tard, la seva infància. Els primers cristians volien comprendre quin sentit tenia aquella mort. I de quina persona i de quin estil de vida venia. La publicació del llibret sobre el cas d’en Marc havia seguit el mateix procés. Coincidia en tants aspectes amb la mort de Jesús! En Marc va córrer el risc de ser fidel a la seva consciència, a Déu, i a l’amic que s’havia refiat d’ell. La seva no va ser una mort buscada. Va ser una conseqüència de la seva vida i de la seva personalitat –cor, intel·ligència i voluntat unificats.

La mort, l’hora culminant i decisiva de la vida de Jesús i de la vida d’en Marc, és l’hora en què el Fill de l'home és glorificat, i Déu és glorificat en ell (Jn 13,31). És l’hora en què queda al descobert el Misteri sorprenent que anomenem Déu. Però també l’hora en què es manifesta la grandesa a què pot arribar l’home. Com és Déu? Déu és l’amic capaç de morir pels seus amics, la humanitat sencera. Com és l’home? L’home és l’ésser capaç de donar la vida pels altres. La glòria de Déu i la glòria de l’home es troben en aquest gest de lliurament sense reserves. Que constitueix l’acte més bell de la humanitat, i que fa als homes partícips de tota la bellesa de Jesús: Ets el més bell de tots els homes, exhalen gràcia els teus llavis: Déu t'ha beneït per sempre (Sl 45,3).

La bellesa d’en Marc és la bellesa de Jesús. I aquesta bellesa de l’home unificat és llum per al món. La llum d’en Marc irradia avui des de Collserola al Mediterrani i fins a la Pica d’Estats. Gràcies a en Marc molts han rebut dins seu un raig de llum. I en sóc testimoni. Després d’haver publicat Models per a joves (20/11/2004), dins http://www.cartescristianes.blogspot.com, aplegat recentment en el llibre Cartes d’un cristià tranquil (2011), moltes persones m’han fet arribar les seves impressions d’admiració, estimulades a fer canvis en la seva vida.

Aquesta bellesa és també sal del món. Imprescindible, necessària, com la sal del mar, com la sal en el menjar. Ens fa sentir que l’home no és un llop per a l’home i que els altres no són l’infern, com va sentenciar Sartre. En Marc ha gravat en les nostres ments i en els nostres cors que podem omplir la nostra vida i la dels altres de sabor, de bon gust, de gratuïtat. Si mirem al nostre entorn i ens fixem en tanta gent que dóna la seva vida dia a dia, minut a minut, als altres, veurem que, malgrat totes les crisis, la nostra societat no és insípida, i que pot encara ser més humana i més bella.

I aquesta bellesa és llavor sembrada arran del camí. La llavor d’en Marc és una força de vida, que germina i creix, que fecunda tothom qui sent la bona notícia del seu gest amorós. I per això és tan important editar de nou aquest llibret. No és sols un record. És un evangeli, una bona notícia. Ni que amb el pas del temps se l’oblidés, sempre ens quedarà la força del gra de blat que ha donat molt de fruit, la bona llavor que ha transformat la nostra realitat, assedegada de bellesa, de llum i de bondat. Un món que espera i anhela la realització definitiva del Regne de Déu. 

Castellar del Vallès, 1 de juliol del 2011

Cartes d'un cristià tranquil

Recull de les 55 primeres cartes

amb una presentació de Miquel Raventós

Preu 15 euros. 

Tel 93 714 30 71

 o bé:   jacint2009@hotmail.es

Carta al Deixeble Estimat

La lluna plena de Pasqua emergia rere el finestral. Tu vas reclinar el cap damunt el pit de Jesús. Volies saber qui era el traïdor. Por de la pèrdua i joc de seducció. Tots sospitàvem que seria un sopar de comiat abans de la fugida i de la dispersió. Un sopar carregat de temors i d’angoixa, on el mestre vessava paraules de consol. Érem més joves que no pas ell. Si no, no l’hauríem seguit amb aquella fe ni l’hauríem anomenat rabí. Però tu eres el més jove de tots i el més fràgil. Sabíem com t’estimava Jesús. Com t’emparava sota l’ombra de les seves ales. Havies passat de ser un deixeble anònim a ser el Deixeble Estimat. I et va quedar per sempre aquest nom. El Deixeble Estimat. Ho dèiem sense cap mena de recança. Si ell t’estimava, t’estimàvem tots.

L’home d’avui té sospites, i sovint veu el que no és: si eres una dona, si eres un amant. També, davant dels àngels que visitaven Lot, els habitants de Sodoma només hi veien sexe (Gn 19,5). Ai, els ulls enlleganyats d’aquesta generació... Perquè tu eres, sobretot, un projecte d’home, una fragilitat necessitada d’amor. Com ho som nosaltres, éssers sempre fràgils i en projecte. El Deixeble Estimat és ara un creient anònim, home, dona, jove, vell o infant. Que ha fet l’experiència del sentiment religiós: un amor molt fort que li dóna seguretat com el pit d’un pare, un amor molt tendre que l’acull com el pit d’una mare. Difícil d’explicar, ja ho saps.

L’endemà, a migdia, tot s’havia precipitat. Eres vora la creu amb Maria. La foscor es va estendre per tota la terra. De lluny s’ho miraven uns soldats, unes dones adolorides. Havies vist com ell, l’home de cor segur i tendre, que t’estimava tant, es deixava prendre, torturar i crucificar. Abans de lliurar l’esperit, Jesús us confià, a tu i a la seva mare, la reconciliació entre religió antiga i fe nova, entre llei i llibertat, entre home i Terra, entre masculinitat i feminitat, entre individu i poble... Per reunir totes les coses sota el seu nom. Un acolliment sense mesura. Oberts de bat a bat, els teus ulls van ser testimonis del signe i la rúbrica: amb un cop de llança un soldat traspassà el costat de Jesús. El mal no pot sofrir l’amor i s’hi subleva. Però, de l’amor ferit, en brollà sang i aigua: vida! D’aleshores ençà, quan mirem aquell qui han traspassat, no hem de tenir cap por. Som, com tu, el Deixeble Estimat.

El diumenge de bon matí, encara havia de sortir el sol, Maria Magdalena va córrer a avisar-vos que s’havien endut el Senyor fora del sepulcre. Empès per la joventut i pel neguit amorós, vas arrencar a córrer i et vas avançar a Pere, el majoral de la ramada. Fins i tot quan no entén res, l’amor és llençat i intuïtiu. Et vas ajupir i sols hi vas veure els draps d’amortallar. I vas cedir el pas a Pere. Que l’amor ha d’anar sempre al davant de la institució per a guiar-ne els passos.

Alegra’t, Deixeble Estimat: la humanitat sencera està girant els ulls vers el Traspassat i el dolor del món. D’un món que, sense la Presència, sembla un sepulcre buit. Nous deixebles anònims i estimats, que recolzen cap, intel·ligència i voluntat en el cor de Déu, s’atreveixen a apostar per l’Home i per la Vida. És Pasqua!

Benvolgut lector

Aquestes cartes van néixer, benvolgut lector, l’any 2004, amb el propòsit de transmetre esperança en un temps en què ja havíem començat a viure i a patir crisis profundes. L’econòmica d’ara, però, les cristal•litza totes. Perquè ens abat de genolls en terra, humilia el nostre urc i ens deixa exposats a sol i a serena. La manca de diners públics i particulars, l’escassetat de llocs de treball i la reducció de molts ajuts socials ens aboca a reflexionar sobre els camins equivocats que hem seguit, les ideologies a què ens hem sotmès i els canvis que hem de fer. Estils de vida, pensaments, actituds, valors, tot s’ha de revisar.

Amb molta paciència, caldrà fer emergir i treballar noves virtuts (noves forces, nous esforços personals i col·lectius) per a redreçar-nos com a persones i com a país. Sant Pau escrivia, també en temps difícils, que la tribulació engendra paciència; la paciència, virtut provada; la virtut provada, esperança (Rm 5,3 i 4). Esperança de sortir-se’n i de millorar.

Aquestes cartes han volgut ser una mirada de simpatia envers moltes persones que he trobat pel camí. I un acompanyament. Persones reals, si bé gairebé totes discretament dissimulades. També elles m’han acompanyat i han suscitat en mi sentiments de confiança en la humanitat i en Déu. Algunes ja han traspassat; d’altres passen per noves etapes, de reeiximent, de malaltia o de dolor. Amb paciència i esperança.

He obtingut força satisfaccions d’aquests escrits col·locats en un blog a la xarxa. A més d’intercanvis de correspondència, he gaudit de tracte directe amb alguns lectors. Per exemple, de «Models per a joves», de l’any 2004, en què parlava de la mort heroica, a vint anys, de Marc Tintoré i Codina en 1986, en va resultar l’encontre amb el seu pare, el Dr. Santiago Tintoré i Ferrer, acadèmic, cardiòleg i especialista en medicina esportiva, que em volgué conèixer. La reunió va ser emotiva. I em va fornir, en un intercanvi de motius per a l’esperança, nous detalls sobre el caràcter, la vida i la mort d’en Marc.

També, de l’aparició més o menys periòdica, i alguna vegada molt espaiada, d’aquestes cartes a «Forja», n’he obtingut comentaris magnànims i gratificants a peu de carrer o per escrit. Tot plegat ha fet que, induït per persones amigues, hagi volgut reunir en un volum, que s’editarà pròximament, aquest conjunt de cartes, després d’haver-les repassades. He considerat amb els meus amics que encara eren llegidores. Un llibre és encara una eina útil, portàtil, manejable i còmoda, que pot ser agradable a la vista i al tacte. I que pot ajudar a la reflexió i a l’intercanvi d’opinions que ens facin ser persones més sòlides i capaces de fer el bé.

En un món on l’excés de missatges és atabalador, accepta, benvolgut lector d’aquest setmanari o del blog, el meu sincer agraïment per haver dedicat alguna estona a llegir aquests escrits. Et desitjo que sapiguem mantenir sempre la pau i l’esperança! En efecte, reprenent sant Pau, l'esperança no enganya, perquè Déu /.../ ha vessat el seu amor en els nostres cors (Rm, 5,5). L’home, doncs, pot ser bo, pot fer el bé. I això, si s’accepta, és una promesa de salvació, que ens manté la tranquil·litat en temps difícils.

El somriure de Déu

Assistíem junts, l’any 1970, a les classes del Dr. Pedro Cerezo Galán, un prestigiós deixeble del professor López-Aranguren, i de Jaume Bofill, de Gadamer i de Ricoeur. El Dr. Cerezo reflexionava en veu alta davant els alumnes sobre si era possible edificar una teoria sobre l’home. Una teoria que assumís la tradició filosòfica i que tingués en compte les ciències i els coneixements actuals. Per a mi la qüestió era apassionant: el que més m’interessa és l’home. I amb joia descobria, a través de la Bíblia, que l’home és, també, la passió de Déu.

El diàleg entre cristians i marxistes era un dels debats de l’època. Ja no es bescantaven els uns als altres. Parlaven. El Dr. Cerezo em va suggerir que, a través de textos de teòlegs cristians i filòsofs marxistes, intentés veure si era possible fer el que vaig anomenar, amb agosarament juvenil, “Una presentació dialèctica de la fe cristiana”. Els pensadors catòlics concloïen que l’home pot ser bo sense Déu. Déu és gratuït, deien. Déu no és necessari per a millorar l’home ni la societat. Però tampoc hi fa nosa, concedien gentilment els marxistes. Jo no ho veia del tot clar. I en vaig parlar molt amb tu fent llargues passejades. Tu eres un marxista radical de dinou anys que fumaves com un desesperat. Jo era un creient jove, i a contracorrent. Em repicaves la tesi de Marx: Déu és l’opi del poble. “Sí, i què més?”, et deia jo. La nostra amistat no se n’ha ressentit mai gens ni mica. Avui encara hi ha qui sent la nosa de Déu. Potser endut per una emoció irracional. Potser per por a fer evidents els racons foscos de la pròpia vida.

Les coses en aquests quaranta anys han canviat. El marxisme gairebé s’ha fos. I el cristianisme –tot i els auguris sobre la seva fi- va tirant endavant. Sembla que més purificat que mai, gràcies a les crisis i al descrèdit que se li fa. I és que té capacitat de conversió. Mentrestant, els marxistes de l’Est es van apuntar al capitalisme salvatge. I els d’Occident es van fer eurocomunistes, o ecologistes, i alguns de la jet society... I ara em confesses que els fets històrics t’han fet canviar d’opinió. Materialisme històric o la història com a lloc on Déu es fa “matèria” i carn de la nostra carn? Sense Déu tenim més opis que mai, em dius, i tremoles pels teus fills. Sense Déu, l’home és un fracàs. viu encara més alienat, s’allunya de la seva identitat i de la seva llibertat.

L’Església sencera ho creu així: una societat girada d’esquena a la transcendència perd el referent absolut de tota ètica, es deshumanitza. I esdevé un desert inhòspit i dur. No puc sinó donar-te la raó. D’esquena a Déu, no hi ha futur, no hi ha solució (digues-li salvació). La lenta maduració dels esdeveniments ens mostra ara els resultats d’aquella ingenuïtat juvenil. I em cites amb un bri d’angoixa el vers de Rosa Leveroni: El somriure de Déu ha desertat el món.

No, no és exactament així. De nou, ara, per Nadal, es manifesta el somriure de Déu que convida tots els homes a viure en aquest món una vida de sobrietat i de justícia. Un Déu que manté l’esperança de fer de nosaltres un poble apassionat per fer el bé. El tendre somriure d’un Déu, que, com un infant, galta contra galta, omple d’alegria la família humana, ens eixampla el cor i ens anima a tornar a començar.

En la fosca de la nit

Abans d’anar a dormir hem sortit a veure la lluna. Cada nit ho demanes. Aquests dies de tardor les ventades deixen el cel net de boires. Amb les teves petites mans assenyales lluna i estrelles, potser algun planeta. Cantem La lluna, la pruna... I, a més, jo et dic a cau d’orella –ara que ningú no ens sent- aquell vers tan bonic de l’Eneida, après al batxillerat: Et iam nox umida caelo praecipitat / suadentque cadentia sidera somnos (“I ja la nit humida es precipita des del cel i els estels que declinen aconsellen dormir”). Virgili és la perfecció del llatí. La musicalitat d’aquesta frase t’encanta tant com la de la cançoneta infantil. I fas una rialla de complicitat, que em roba el cor. Dos anyets ben portats.

Qui pogués en aquest moment garantir-te que tindràs un futur ric i ple! És el que els grans desitgem als menuts. Un futur ric de tota l’herència cultural que hem rebut i hem de traspassar. Un futur ple de les millors virtuts que t’hem d’ensenyar. Perquè, quan et trobis davant la immensitat del cel nocturn, els teus ulls siguin capaços d’admirar-ne tota la bellesa. Com van Gogh en La nit estrellada. Perquè, en la foscor il·luminada, la teva ànima pugui percebre la melodia latent de l’Univers. Com ens la fa sentir un nocturn de Chopin. Perquè, en aparèixer l’estel del matí, el teu esperit s’elevi al Creador. Com Joan Maragall amb el Cant espiritual, extasiat davant la bellesa terrenal.

La nit del món avui pot ser llarga. No sols es vol eliminar Déu. El cristianisme, l’Humanisme i la Il·lustració, que han forjat Europa, s’esborren de la memòria col·lectiva. Molts ciutadans els rebutgen. Probablement perquè no saben el que fan. Sense arrels, sense tradició, sense cap fe, l’home europeu es va tornant un desemparat que no té llar, un ésser a la intempèrie. Que escampa lletjor i falsedat interessada en gran part del que toca, en molt del que crea. Temptat, també, d’abdicar de la Raó. I això l’amarga. Dante, en el cinquè cercle de l’Infern, fa exclamar als homes amargats: Trist vam fer l’aire que del sol s’alegra / portant dins accidiós fum, / tristos estem en el negre llot. Si, mentre brilla el sol, entristim l’aire i el món amb les nostres obres i paraules, què no farem quan regna la tenebra. Amargor i desesperança. No podem deixar sol i perdut l’home d’avui en la seva tristesa. Com no et deixaríem mai a tu perduda i sola. Perquè t’estimem.

En les penombres de la nostra història, en una època també amarga i sense esperances, ocorrien, discretament, també de nit, fets lluminosos que han inoculat en el món una esperança indestructible. Nadal i Pasqua han fet que la nit de l’home, la nit de tot home, sigui tan clara com el dia i que llum i fosca... tant se val! Quan et sembli que, en la teva vida o en el nostre món, la nit perdura i es colguen lluna i estels, recorda van Gogh, recorda Chopin, recorda Maragall, creadors de bellesa, testimonis de sentit i de raó apassionada. I obre’t als primers senyals de l’estel del matí. Aquell estel que mai no es pon, i que s’aparegué als homes en la nit més obscura. Gloriós. Com el sol en dia serè. Perquè tinguéssim esperança.

Viure en el conflicte

Em dius que els d’aquesta parròquia no volen que els canviïn el rector, i els d’aquella altra no saben com fer-s’ho perquè se’n vagi. I que mentre que aquell bisbe creu que tal teòleg es passa de la ratlla, els seus capellans li diuen que els fa anar enrere. Ja saps que, per personalismes exacerbats, hi ha grups de laics que s’escindeixen. I que també hi ha hagut dissensions en les comunitats religioses, a causa de les quals han vingut a l’existència ordes nous. Dissentir, fer i desfer no trenca necessàriament la comunió. Però sempre hi ha alguns conflictes interns que es gestionen amb imposicions d’uniformitat. Morrió i cop de bastó. En contrapartida es reben unes quantes coces.

La realitat és aquesta: on hi ha més d’una persona hi pot haver conflicte. Un partit polític es pot partir encara més. Els estats es fan i es desfan. Es pot trencar el matrimoni. Democràcia, pactes i arbitratges ajuden a ordenar les desavinences i els interessos distints de les persones i dels grups. A l’Església, darrerament, fora dels integristes de Lefebvre, molts obeïen, o s’empassaven saliva i callaven, tot i ser injustament silenciats. Segons el meu record, Teilhard de Chardin, Rahner, Congar, Häring, Curran, Boff, Vidal, Sobrino, Gutiérrez, i gairebé cent cinquanta teòlegs i moralistes més, han estat víctimes del conflicte ideològic. Mentre que dictadors i espoliadors han obtingut com a mínim un silenci que els beneïa. Sembla que aquí es fila prim amb les idees, però es fa l’ull gros amb la injustícia, almenys en la pràctica, oi?

Hi ha una impossibilitat mental que l’home actual entengui maneres absolutistes de gestionar una comunitat tan variada i extensa com és l’Església. Cridats a viure en pau, mentre no hi hagi un canvi, hem de saber estar en el conflicte, sense perdre l’amabilitat envers qui no pensa com nosaltres. Sabent que podem rebre. O que haurem de canviar de cambra dins la mateixa casa. En el conflicte eclesial, qui té l’autoritat hauria de recordar que Crist, es va treure el mantell jeràrquic, s’embolicà la tovallola dels servents, i va rentar els peus dels seus deixebles: tot un estil d’exercici del poder. I l’altra part hauria de recordar que la invitació cristiana no consisteix a fer un meravellós grup d’amics encantats d’haver-se conegut –una actitud que pot ser ben immadura-, sinó que és un mandat perquè els seguidors de Crist es barregin amb el món. Per fer-lo més humà, plenament humà.

Potser tu creus que de les idees en deriven les grans línies d’acció. I que, per tant, s’ha de controlar el pensament, l’ètica i el dogma. Però jo penso que l’Església s’hauria d’abocar més a la pràctica de l’estimació i al servei al món que a discernir l’ortodòxia dels teòlegs o la moralitat de la ciència. L’hispanista Gerald Brenan reporta dins Pensaments en una estació seca les paraules que Joan XXIII, essent nunci a París (1945-1953), digué al seu amic Edouard Herriot, alcalde de Líó, polític radical-socialista, ateu, i força anticatòlic: Al cap i a la fi, l’única cosa que ens separa són les nostres idees; és a dir, ben poca cosa.

Per a tractar els conflictes i viure-hi en pau, cal purificar-nos de l’ambició de poder, del desig de preeminència, de les pors i de les neurosis que ens afecten... Cal corregir els aspectes negatius dels òrgans de consell i de control. I cal desitjar que les parts enfrontades estiguin en posicions d’igualtat. Un diàleg sincer i obert, la mediació, la conciliació i l’arbitratge són sistemes per resoldre tensions i per trobar camins de convivència. Aleshores sí que serà possible la promesa: on n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells (Mt 18,20).

Jacint Torrents

L’energia increada

Som pràcticament sols a la platja. La tarda s’ha emboirat i el mar es destenyeix. Llueixes pírcing a l’orella i un bell tatuatge al braç. I una polsera de cuiro negre amb un mineral especial. Confies que pedreta i braçalet et portaran bona sort o et donaran més energia, més salut, pau... Tan sols ho porto per si “funciona”, m’expliques amb desmenjament d’home postmodern. Dissimules la convicció, perquè vols creure que no creus en res. Em fas somriure...

Et dic la meva opinió: la fe en objectes i ritus que poden alterar la natura ens fa retrocedir fins a la religiositat més primitiva. La que ens allunya més de la ciència, de la nostra autonomia i de la nostra llibertat. I penso que la pretensió de no voler saber res del Déu invisible ens lliura a les mans de les coses visibles. Als petits déus. La temptació de la irracionalitat ja es troba al Gènesi: si t'apoderes del fruit prohibit, seràs com un déu; si tens la pedra, el perfum, l’amulet, podràs modificar l’estat de les coses; si repeteixes el desig, la frase, el gest, podràs intervenir en els esdeveniments. Ai, la nostra època: al costat de tanta ciència, tantes credulitats!

Ens fa por la vida, oi?, et dic. I em respons amb sinceritat que sí, i que ens fa por viure a la intempèrie. Jo necessito aquestes petites coses, les il•lusions. Banalitats, si vols. I posar-me una marca sobre la pell. Tenir una mica de fe en un metall, en els astres... els altres són imprevisibles. I em cal un símbol de pertinença. Tots necessitem agafadors. Creure..., potser només podem creure en l’energia, em dius, i em confesses que tens la sensació que som éssers a frec de precipici, exposats als cops de vent del món, i a la mort, que és una estupidesa.

Tomba el capvespre. Xisclen les gavines. Sota els núvols un sol debilitat es colga a l’horitzó. Agafem les bosses i marxem. La fina onada esborra les nostres petjades en la sorra. I continues: Ben mirat, què som? Som éssers nus. Cadascú en la seva solitud. Si ens aturem a pensar, ens trobem davant del silenci i de la buidor. Quan no som capaços de suportar-ho, ens evadim. Correm d’ací d’allà, ens distraiem com podem, ens atordim amb soroll, ens aferrem al que sigui, amaguem el cap sota l’ala. Així em sento jo, què vols fer-hi...?! Tot per no enfrontar-me amb l’abisme d’un Misteri inexplicable.

Tu ho has dit. El Misteri. L’home que gosa exposar-s’hi pot percebre d’entrada la irradiació eterna de l’essència divina en la seva realitat més profunda. És l’energia increada, segons diu la mística d’Orient (*). Des de la teologia d’Occident se n’ha dit gràcia. De cap manera és una il•lusió de l’esperit. És ni més ni menys que un desbordament d’amabilitat que ens cobreix la nuesa, una gentil oferta de companyia, una paraula eterna que brolla en el silenci, una aigua pura que hidrata el nostre cor eixut i sec, un dinamisme que ens empeny a estimar. Si no busquem subterfugis davant la realitat, si no es deixem endur per prejudicis, si vencem la por, si no ens embrutim els sentits, sentirem l’atracció permanent de l’energia increada. És una invitació a dignificar la nostra humanitat, a endinsar-nos en aquest Misteri que ens crida a l’existència. Aquesta mar que ara és en calma i que Déu ha vestit de la seva bellesa ens diu que tot és vida i que tot acabarà bé.

Jacint Torrents

(*) Cfr. Vladimir Lossky, Teologia mística de l’Església d’Orient, Cap. IV

Revista del cor

 

Fulleges la revista mirant els vestits de les princeses, els romanços de les actrius, les cases dels famosos. Però tu no hi surts, oi? Tu t’estàs tot el dia al carrer, arrossegant-te amb el bastó, venent números de diferents sorteigs, amb una tauleta de càmping. L’ajut que et donen els serveis socials no et cobreix ni les necessitats bàsiques. I ara, que ja tens el divorci de l’home que t’estomacava, i vençuda l’ordre d’allunyament que li havien imposat, et veus obligada a tornar a viure amb ell dins la mateixa casa. Perquè cap dels dos en teniu de pròpia. I ningú no us pot donar cap més ajuda.

Vius sota el terror. De nit et tanques amb pany i clau en la teva habitació. Sents la ferum del seu alcoholisme per tota la casa. Vòmits, brutícia. I per no patir més et passes el dia, hivern i estiu, fora de casa; dines al centre de dia; et refugies als bars amb un cafè amb llet. De vegades t’he vist amb crosses, perquè has caigut al carrer, a casa, a l’autobús... A l’ajuntament et diuen que no tens dret a un habitatge subvencionat, ni que sigui de vint metres quadrats, que és el que tu demanes. T’ensenyen la cua d’immigrants que hi ha davant teu, amb fills... tots tenen més punts que tu... Ets dona, vella, catalana, ja tens un sostre, no hi ha recursos per a tothom, la por que passes no suma punts...

Tu no sortiràs mai a les revistes del cor. No ets jove, ni rica, ni famosa. La gent que et coneix t’ajuda comprant-te números de la rifa. De vegades algú et paga l’esmorzar. Al bar et deixen entrar al lavabo. En una botiga de queviures et guarden la tauleta i la cadira. Això no és notícia, no té glamour, no faria guanyar diners als mitjans. Malgrat tot, ets al cor de molta gent. Els teus ulls serven una innocència primigènia. Ets capaç de somriure a tothom. I de riure de gust si t’expliquen un acudit. Portes el teu infortuni amb resignació, sense amargor. D’ençà que vas perdre la feina en una crisi econòmica anterior, tot va començar a rodolar camí avall: matrimoni, deutes, fills pel mal camí, violència domèstica. Suscites la compassió de la gent que sap la teva història.

De pobres sempre en tindreu, diu l’evangeli. Dos mil anys més tard és una lúcida i amarga constatació. La pobresa de la humanitat té avui unes causes ben concretes: unes classes polítiques que s’interessen més per les obres faraòniques i la conservació dels seus privilegis que pels administrats; una economia delirant que ha perdut els referents ètics; unes masses seduïdes pels encants dels rics i dels poderosos. El diner és un déu empobridor, el poder una font d’impotències, i l’èxit un generador de fracassos humans. La incompetència és general.

Quan el poderós no hi fa res, només podem refiar-nos de la bondat de la gent propera. El cor de l’home del carrer se sent tocat si coneix la dissort humana. Als més marginats sols se us ajuda, en moltes ocasions, des del carrer, des dels marges de la política i del poder. I, en contrapartida, només els pobres com tu ens podeu salvar de l’ambició desmesurada. Solament vosaltres ens podeu fer recuperar el seny i els valors perduts. Sou un incansable dit acusador. Per això et faig aquest reportatge a la meva particular revista del cor. Perquè siguis per uns dies la protagonista. Perquè durant un temps estiguis present en la consciència dels lectors. Estic convençut que al cor de Déu – que farà justícia als afligits i sentenciarà a favor dels desvalguts- ja hi ets des de sempre.

Jacint Torrents

Dansa nocturna

A Carmina Mas i Pau Tarruell

Aquell capvespre, fa set o vuit anys, ens trobàvem a Fornells de Menorca el dia del Carme. El petit temple parroquial era ple a vessar. Davant autoritats, pescadors i parroquians, el mossèn advertia de la depravació dels costums. Potser aquell sermó no feia per a un dia de festa. Havent cantat la Salve marinera, van treure la imatge en processó, i al so de la banda de música la van dur fins al moll. Allí les barques, algun iot, i uns vaixells de la comandància, guarnits amb fanalets, banderetes i garlandes de flors, amb la marededéu dalt d’un cadafal, van voltar per la llarga badia i les cales, fins a l’entrada de mar. Feien sonar les sirenes i les campanes de les embarcacions. Repicaven les de l’església. Amb el sol ponent, el cel s’encenia de fúcsies i rosats.

L’endemà a la tarda a es Mercadal es podia situar en el seu context la prèdica. Mentre a la Plaça se celebrava el jaleo, l’elegant i engrescat ball de cavalls, en altres racons del poble molts joves i adolescents s’embriagaven amb “pomada”, estirats a les voreres. La música dels altaveus ensordia les consciències, la pudor dels vòmits empastifava l’aire. La premsa de Menorca va parlar de comes etílics.

Però aquell dia del Carme, en sortir de Fornells, de nit, vam anar per desconeguts camins de paret seca i ullastre fins a Bellver Vell, a celebrar el sant de la Carmina. Hi trobaríem en Pau, els fills i una colla d’amics. El cel era un camp d’estrelles on la lluna feia el ple. El bosc destil·lava un perfum intens d’alzina, pi i figuera. A mitjanit, en Víctor, l’amic nigerià d’en Pau, de pell intensament negra i cos ben musculat, va aparèixer amb un gran somriure, vestit amb pells vistoses, tocant els timbals i fent una dansa impressionant, de ritmes llunyans, vivíssims, amb una expressivitat a flor de pell... A través dels seus ulls, la resplendor de l’Àfrica ens omplia d’alegria. Vam acabar tots fent una dansa nocturna d’exultació i joia.

Em pervé al pensament aquest record, perquè em dius que et sents com una estaca de fusta en un terreny desolat. Tot està tocat de corrupció i d’immaduresa humana... Sembla que no hi puguem fer res... Sí, tens molta raó: la imatge del nostre món és a voltes com la d’aquells adolescents. Jau per terra entre vòmits i sense capacitat d’animar el ball de cavalls. En èpoques de crisi cal sortir de nit, potser per camins foscos, a dansar sota les estrelles. Per enfortir l’esperit amb la veritat i la bellesa.

En els canvis de civilització, en les crisis personals, en els moments difícils, s’ha de retornar als fonaments: cultura, art, humanitats, religió, clàssics, grans pensadors, evangelis, interioritat... Sant Joan de la Creu, tancat a la presó, va fer els poemes de l’amor més alt, i que són suprema bellesa de la llengua castellana. Anant en orris l’imperi romà, el monaquisme va salvar els clàssics, va dignificar el treball, i va irradiar per Europa coneixements i saviesa. En els moments de persecució de la nostra llengua, poetes i narradors han fet la millor literatura de la nostra història. La nostra societat malalta té ara una necessitat urgent de tornar a beure les aigües dels pous profunds, que li retornin la salut i el sentit, que li donin futur. També Déu és una font, un fonament, una saviesa. L’home sols en pot obtenir humanització, llibertat i gràcia.

Jacint Torrents

Mare del Creador

M’he llevat a les sis. El gall de l’era nova cantava i la boira de la vall de Lord començava a pujar. He sortit al balcó per veure quin dia faria. M’he encantat amb l’espectacle del Pla de Busa i els Bastets, que senyoregen sobre filagarses de núvols. Aleshores heu passat vós, Teresa, que veníeu de tirar gallinassa a les tomaqueres. I hem tingut una de les nostres converses matineres.

Aclarit que avui, dilluns de Pasqua Granada, faria bo, hem quedat que pujaríeu amb nosaltres a la Mola del santuari per assistir a l’Aplec de la Mare de Déu de Lord. Us feia una mica de basarda. No per l’ascensió, que pot ser feixuga als vostres vuitanta anys, sinó perquè, d’ençà que us falta l’home... La vida, m’heu dit, amb to escèptic, vol dir patir, i en el millor dels casos és un anar passant... cap a la mort. Però se us il•lumina el rostre quan parleu del nét orfe que vàreu criar, i que ara és enginyer en un altre país. Com heu impulsat la vida, malgrat les dificultats!

Un cop al grau del Santuari, hem anat pujant amb els altres romeus al ritme que ens marcava l’equip d’ARTE, la cadena de televisió franco-germana, que filmava l’Aplec. El reportatge sobre aquesta Vall de Lord i els seus silencis s’ha anat rodant durant mesos. El podrà veure tota Europa: l’herba tendra que arreu ens envolta, els lilàs enramats, els arços grocs, l’ombra dels pins, les altes pastures, les violetes a l’ombra, el pas de les estacions. I, des d’aquí dalt, el serrat de Sòbol i els espadats sobre Sollort. A baix somiegen les aigües turqueses de la Llosa del Cavall, falcades com en un fiord.

La festa a l’església ha començat amb el rosari. Quan es desgranaven les lletanies, en sentir Mare del Creador, pregueu per nosaltres, he tingut un calfred. Vet aquí quin misteri: humanitat i divinitat enllaçades, a través de la carn i de la sang, formant un tot indestriable, implantat en les nostres cèl•lules, en el nostre genoma, barrejat amb les nostres tares. Carn i sang humanes amb arrels i fruits divins. Creiem en Déu; podem creure, doncs, en l’home. Com aquesta bona gent que puja i ofrena ciris a una marededéu morena i que després comparteix costellada, porró i coca. Vós, Teresa, sabeu molt bé que hi som per viure, i que la vida consisteix a donar vida.

La bellesa d’aquesta vall em fa pensar, ara que tinc entre mans la confecció d’unes pàgines per a Artilletres sobre la Selva Negra, Martin Heidegger i les seves derives nazis, que sembla mentida que una ideologia tan nefasta pogués néixer en uns paisatges tan bells com els d’aquesta vall. Ens escandalitzem de veure que la bellesa conviu amb el mal, i la carn humana amb l’alè diví. I que, en un món amb tantes possibilitats de fer el bé, el mal emergeixi avui amb tanta força i suri arreu.

El mateix Heidegger, conscient d’aquesta dissort, feia seu el vers de Hördelin: només un déu pot encara salvar-nos. En morir, va voler ser tornat a l’Església, la casa del perdó i de l’esperança. Ell, que va fer explícit que l'home-és-un-ésser-per-a-la-mort, va acabar donant-se al Déu que vol que l’home sigui un-ésser-per-a-la-vida. Benvolguda Teresa, malgrat els nostres mals, tot ens empeny a viure, i tot és empès cap a la vida. El Creador s’ha endinsat en la creatura, l’Etern en la finitud, i l’home ha acollit en les seves entranyes el Misteri. Amb la Mare del Creador, aquests serrats proclamen la glòria de Déu i la vida de l’home, mentre un devessall d’esperança es vessa damunt nostre.

Jacint Torrents

"Ets una ombra i sols una ombra veus"

Em demanes, bon amic, si puc donar-te alguna opinió sobre la novel·la Cada castell i totes les ombres, de Baltasar Porcel, que has començat a llegir amb una mica d'incomoditat per la morbositat dels primers capítols. Sí, ja d'entrada hi ha una bona exposició de vulgaritats sexuals. Són l'expressió emblemàtica de les baixeses en què cauen els personatges de la novel·la. Sacsejats per passions sense control configuren una Barcelona salvatge i llastimosa.

En aquesta obra els personatges són ambiciosos, especuladors, grimpaires, corruptes i corruptors. I, sigui quina sigui la seva classe social, van a la deriva de desigs ancestrals: els diners, el poder i l'èxit. Si t'hi fixes, són les temptacions fonamentals de tot home. Les que suporta i venç el Jesús dels evangelis al desert. Amb això Porcel ens presenta una dura i lamentable visió de la societat, i ens vaticina un futur ombrívol. Ens sorprèn la cruesa del retrat, els colors foscos, el rabeig en el mal. No hi ha cap personatge íntegre, net de cor, que es deixi dur per l'amor. I la sexualitat que evidencien és puberal, no integrada amb l'afecte, la raó i el compromís, un papalloneig erràtic on l'altre passa a ser tan sols un objecte sexual.

La novel·la fa servir l'esperpent, el barroquisme de múltiples fets i personatges episòdics, i el monòleg interior on el conscient i l'inconscient es barregen, quedant exposades als nostres ulls tot de misèries humanes. El poder econòmic, com un castell segur i fortificat, és el gran manipulador dels polítics i dels qui busquen el prestigi i l'ascens social, qualsevulla que en sigui el preu. No s'hi expressa cap mena de pietat envers ningú, la gent senzilla dels barris, les dones, els ancians, l'infant minusvàlid... És el presagi d'un nou nazisme? Aquest mal, però no és nou de trinca. Porcel el remunta als odis de la guerra civil, on persecucions i crims són efectuats, sense cap mirament, pels de dalt i pels de baix. El mal, doncs, no és d'ara... Podríem retrocedir als origens del Gènesi, a la llibertat de l'home en les seves opcions, a la desobediència a la pròpìa consciència... La gravetat de l'assumpte és que no s'hi apunta cap mena de salvació.

Sense amor, sense cap punt de llum, sense cap acte de bondat, quanta tristesa en aquesta novel·la! Ens deixa Porcel en aquesta darrera obra el testimoni del seu desengany vital? ¿Va ser incapaç de veure la bona gent: la que s'ajuda, la qui treballa pels altres, amb discreció, sense desig de poder, ni ambició de diners ni de fama; els polítics, els treballadors i els empresaris honestos; les parelles que s'estimen? El traç literari de Porcel ha estat sovint gruixut, dramàtic, amb pinzellades de literatura genial. També en aquest llibre hi ha algun capítol brillant. Però, i l'esperança?

Aquesta literatura inquisitorial -moralista?, de denúncia?- no deixa cap finestra oberta ni a la comprensió ni al perdó ni la restauració plena dels homes. I dóna la raó als profetes de calamitats. El títol, extret del cant XXI de Purgatori de la Divina Comèdia (ets una ombra i sols una ombra veus), ens vol significar la nul·litat i la grisor evanescent de la nostra condició humana. Si ets una ombra, sols veuràs ombres. Però no som ombres. Som éssers corporals i consistents, empeltats d'amor, capaços d'obrir escletxes de bellesa i de bondat en el món, capaços de veure-les i de celebrar-les.

Jacint Torrents

Prendre o donar la vida

A Mn. Miquel Raventós

Gener del 1990. Érem en una reunió preparant les catequesis d’adolescents i de joves. El 25 de desembre del 1989, enmig d’una àmplia revolta popular, el dictador de Romania, Ceausescu, i la seva muller havien estat executats sumàriament, després d’una farsa de judici. Comentàvem els fets. Sabíem que, en la història de l’Església i de la societat, s’havia avançat en el rebuig a la pena de mort. Que en la història de la moral, des dels antics, hi havia hagut dubtes sobre si era just el tiranicidi. A Romania corria la brama que Ceausescu i el seu entorn volien enverinar les aigües de Bucarest. I la mort del tirà es presentava com a urgent i necessària. Jo deia que, davant el perill, havia estat inevitable deslliurar-se del tirà, fos com fos. I tu, Miquel, vas posar el rostre més sever que mai t’he vist, i et vas plantar dient que no, que de cap manera es podia prendre la vida a un ésser humà. No admeties justificacions. Ho recordaré sempre. La vida és de Déu.

Després vaig anar pensant que jo pertanyia a una generació que havia vist justificar i aplicar la pena de mort, tant des del règim franquista -amb la benedicció eclesial-, com a les pel•lícules de l’Oest americà; tant en les llegendes sobre bandolers com a les cançons de lladres de camí ral, que em cantava l'àvia i que volien ser exemplars. Execució, linxament, pena de mort. Amb judici o sense. Fredament o apassionada. Des de l’Estat o des de l’oposició. Amb la llei a la mà o per causa de la revolució. Als anys 60, en aparèixer el grup terrorista ETA, no eren pocs –també entre els catòlics- els qui s’alegraven cada cop que un guàrdia civil era assassinat. Jo m’esfereïa, perquè en coneixia famílies. Anys després, el 1980, jo mateix, voltant pel món, em vaig salvar per unes hores de la terrible matança, encara no del tot aclarida, de l’estació de Bolonya. Tots estem exposats a una mort violenta i absurda. Prendre la vida a un ésser humà, vingui d’una banda o d’una altra, és una forma de càstig, un acte de venjança, una declaració de guerra, una arma per fer por, un tió incendiari. En cap cas no és fruit del seny, ni de l’amor, ni d’una voluntat de salvació i de millora de les persones. És cedir a la maldat pura i dura.

De la mateixa manera, obrers, universitaris i intel•lectuals ens embadocàvem davant les gestes de les dictadures comunistes: la Unió Soviètica i els sinistres règims adherits de grat o per força, la Xina, Cuba..., mentre condemnàvem els cruents cops d’estat de les dretes i els assassinats organitzats a Llatinoamèrica. Sabien les esquerres europees quin preu en vides humanes s’estava pagant per construir la societat ideal? I, si se sabia, com pot ser que admetéssim amb tanta lleugeresa que el fi justificava els mitjans en uns casos sí i en altres no. I on eren les persones liberals o conservadores, íntegres i lúcides, que defensaven la vida i la dignitat de l’home en qualsevol mena de situació? Potser és que els europeus tenim la tendència a esdevenir cecs i sords davant el dret a la vida quan ens encaterina qualsevol ideologia-idolatria (nazisme, comunisme, capitalisme,...)

L’afinament de la consciència moral en les persones i en les cultures sembla un procés de desplegament en el temps, com el que transcorre entre l’Antic Testament i el Nou. Des del Déu Creador del Gènesi, que promet protecció a Caín, tot i que ha mort el seu germà Abel, fins a l’Anyell degollat de l’Apocalipsi, el fill innocent de Déu lliurat a les maldestres mans humanes, hi ha un progrés: No podem prendre la vida de ningú, només podem donar la nostra. Tant de bo ho aprenguéssim en néixer. La teva, aquell dia, Miquel, va ser una de les lliçons més grans que he rebut mai.


Jacint Torrents

Les cobles de la Martina

Després d’uns mesos de viure amb dolor el patiment i les morts d’éssers molt estimats de la família, ens va néixer, aquest setembre farà un any, la Martina. A la mort, la seguia la vida, l’esperança i el futur. I acollíem amb les mans obertes el do i el miracle d’un nou infant. Havent rebut tant d’amor dels qui se n’anaren, de tant d'amor ens naixia, a tots, força i alegria per agombolar la noieta. Em van triar per a ser-ne el padrí de baptisme. D’abans de néixer li vaig anar fent aquest poema, entre hospitals, avions i verdes muntanyes. La fe va unida a la poesia, a les paraules belles, als sentiments més humans i càlids. La nostra carn humana ha estat creada per a ser embolcallada de tendresa, i el nostre esperit per a vessar-ne a gavadals arreu del món.


Filla de mare riallera
i de pare benvolent,
si l’un et bressa content,
l’altra et canta falaguera,
tant s’ha fet dolça l’espera.
Ai, que ets bufona i que ets fina,
ninona nostra, Martina!

T’hem fet una canastrella
amb sabonets i lavandes,
puntes de coixí i randes,
cremes, talquets i una estrella.
Vegeu tots quina cistella!
Com el sol quan s’endevina
són els teus ullets, Martina.

Tindràs avis i padrins
i uns tiets ben petoners,
tot de parents canallers
i veïnes i veïns,
que et folraran els camins
d’amorosa teranyina.
Amb pètals d’amor, Martina!

T’ompliran tots de petons,
de carícies i moixaines,
non-nons, zing-zings, galindaines,
coques, confits i pinyons:
et vessaran els seus dons.
Que la vida no declina
quan tu ens arribes, Martina.

Fet de canya ben trenada
t’hem parat l’antic bressol:
matalàs tou, blanc llençol
i la vànova brodada.
Si n’estàs de regalada,
quan la son se t’aveïna
i dorms dolçament, Martina!

T’hem guarnit un cabasset
amb cireres enramades
per fer-ne unes arracades.
Hi ha una poma per la set,
tres prunes, un presseguet,
quatre grills de mandarina
i un brot de raïm, Martina.

Au, pardals i rossinyols,
gossets, gats i ratolins,
sardines, pops i dofins,
papallones i cargols,
canteu tots a cor què vols
-que avui res no desafina-
les cobles de la Martina.

Rere teu un àngel blau
t’empara amb ales daurades.
De dia amb suaus volades,
de nit amb un vol suau.
No has de tenir cap rau-rau:
la llum del Crist t’il·lumina
i et vesteix de llum, Martina.

Que el bon Déu, que ara t’afilla
a la pica baptismal,
et preservi de tot mal
i et faci bona pubilla,
ferma, gràcil i senzilla,
bonica com una nina,
dolça, estimada Martina!

Vet aquí la serpentina
de versos del bon Jacint,
que te’ls ha anat confegint
amb tinta blava de Xina,
mentre la lluna es pentina
els rínxols de purpurina.
Fes ballmanetes, Martina!

Jacint Torrents

Com a científic

Per descomptat, com a científic, no sóc creient, afirmava el passat 16 de juny a TV3 l’eminent arqueòleg Eudald Carbonell, volent dir que el coneixement de la ciència era incompatible amb la fe. L’afirmació em va sorprendre, perquè sé d’altres científics que es declaren creients. Tan sols cenyint-me als de casa, puc esmentar David Jou, catedràtic de física de la matèria condensada; Lluís Barraquer i Bordas, neuròleg; Tomàs Molina, meteoròleg; Carles Bas i Peired, oceanògraf; Federico Mayor Zaragoza, bioquímic... Tots ells de confessada fe cristiana. Com va ser el cas de Ramon Margalef (+2004), precursor de les ciències ecològiques. O de Pere de Palol (+2005), arqueòleg també.

Davant Déu hi ha moltes actituds: fe, indiferència, negació, oposició, inquietud, rebel·lió, silenci... Però no cal recolzar-se en cap ofici o especialitat per a creure-hi o negar-ne l’existència. Els creients, en general, no som creients perquè som economistes, poetes, mestresses de casa, jutges, o mecànics. Al coneixement i a la veritat s’hi arriba per molts camins. La pretensió que el mètode científic és l’únic camí d’acostament a tota la realitat -el cientisme- sorgeix d'un racionalisme exagerat. Hi ha aspectes de la realitat que no s’expliquen des de les ciències empíriques i que no per això deixen de poder ser entesos per la raó. El bon científic té sempre una dosi d’humilitat que fa que ni es deixi endur per prejudicis ni digui més del que pot dir. Potser la paraula més adient davant l’inconegut seria: “Encara no l’he trobat”.

Per aquest motiu trobo lamentable, i sense rigor científic, que el nostre prestigiós biòleg Ramon Folch i Guillén defineixi la tradició judeocristiana com una doctrina sociecológicamente deletérea basada en la existencia de un dios trino y masculino (cuando no ornitomorfo), misógino y vengativo, que conmina a los humanos a crecer y a multiplicarse, a apoderarse de la biosfera y a dejar todos los valores realmente importantes para una indemostrable vida eterna posterior (Diccionario de Socioecología, 1999). Semblant definició parlaria d’una ignorància de grau superior sobre què és el cristianisme, si no fos que hi ha indicis per a apreciar-hi mala fe.

També m’ha fet gràcia rellegir a la intel·ligent revista “L’Espill” (núm. 30, València, hivern 2008) la famosa conferència Per què no sóc cristià (1927), de Bertrand Russell, i la presentació que en fa l’assagista Antoni Defez, on diu que Russell hi exposa idees i arguments contundents de difícil rèplica. Les raons del gran matemàtic, pensador i premi Nobel farien riure avui a un adolescent de catequesi de casa nostra, que les podria replicar sense dificultats. Però, en fi, molts intel·lectuals, com és el cas, queden satisfets escrivint la paraula Déu en minúscula a canvi de creure’s qualsevol rucada. És allò que els va dir Jesús: Guies cecs, que coleu un mosquit i us empasseu un camell! (Mt 23,24).

Als científics de totes les ciències, als pensadors i als artistes se’ls demana que cerquin sempre la veritat, que no parin mai d’investigar, de reflexionar, de crear. Ens desbrossen així els camins del coneixement, i, si són guiats per una consciència de servei a la humanitat, ens ajudaran a ser més persones. L’accés a Déu podrà donar-se en qualsevol revolt del camí, com a sorpresa, gratuïta i misteriosa, però no per això menys real, com ho confirma una munió tan gran de testimonis de tots els temps, també científics.

Jacint Torrents

El Ceuta i el Melilla

Es van conèixer a Madrid travessant la península en tren. Tornaven del servei militar. L’un de Ceuta i l’altre de Melilla. I ja per sempre més s’adjudicaren l’identificatiu: l’un fou “el Ceuta” i l’altre “el Melilla”. Als anys 60, com tants altres immigrants, havien arribat a la rodalia d’una ciutat industrial del nostre país. I de vegades es tornaven a trobar: Ei, Ceuta!, Ei, Melilla!, i es prenien junts una cervesa.

El Ceuta, a les velleses, duia una vida dura, però conformada amb la seva sort. Per acomboiar la pensió que cobrava, recollia cartrons tot l’any, espàrrecs a la primavera, i cargols quan plovia. Aquell any va ploure molt i va decidir dedicar-se de ple al cargol per millorar el seu estat del benestar. Sord com una tanca, es va poder comprar un audífon. L’altre ja se’l firaria més endavant. L’altra inversió va ser una motocicleta. De segona mà, però repassada per un mecànic de confiança. Així podria expansionar el seu negoci per les comarques properes. A Catalunya sempre pot fer un bon ruixat en un lloc o altre. I els cargols -si no és al Bages, és al Vallès-, surten dels seus amagatalls, grassos, frescos, bavejants, entre les herbes tendres i lluents.

En aquestes vaques grasses vivíem quan es va trobar el Melilla. Feia anys que no es veien. Tots dos tenien el cabell blanc. El Melilla feia mala cara i pudia a alcohol. Necessitava diners. Va, anem, li va dir el Ceuta, que recollirem cargols. I, enfilats a la moto, van anar fent carretera, amb sengles bosses de plàstic. Fins que els mossos els van aturar. El Ceuta no tenia permís de circulació, ni havia assegurat la moto. Li va caure una sanció que el va deixar baldat i va haver de demanar un préstec a la caixa. De cop se li va acabar el cicle de bonança econòmica. La crisi, deia la televisió, ens afecta a tots.

El Melilla va tenir millor sort. Tenia una mica d’historial: furts, baralles, hores de calabós, petites estades a la presó. I una afecció greu al fetge. Gràcies als mossos, que van estirar el fil, va anar a parar a una residència de Benestar Social. El Ceuta l’anava a veure de tant en tant. Li duia una llauna de cervesa d’estranquis. Es fumaven una cigarreta recordant la mili llunyana i el seu pas per Madrid. El temps mitificat. Fins que, un càlid dia d’agost, el Melilla va finar. De la residència avisaren el Ceuta. No sabien de cap més coneixença. A l’enterrament no hi anà ningú. El director de la residència era de vacances; la resta del personal, escàs, no podia deixar la feina. Quan va ser l’hora, el mossèn va dir que no hi aniria. Ni a encomanar-lo a Déu. Feia molta calor. Que Déu el perdoni.

Al cementiri van dipositar la caixa al nínxol dels pobres de solemnitat. Tot va transcórrer en silenci. No sé ni resar el parenostre, es va dir el Ceuta, quan va quedar sol, ja no me’n recordo, però em fumaré un ducados a la seva salut. I aquest fou el darrer homenatge. La darrera obra de misericòrdia que se li va fer. El gest del bon samarità de la paràbola. Així se salvava en l’un i en l’altre l’altíssima dignitat humana.

El Ceuta em va dir que, mentre, capcot, feia la pregària silenciosa del cigarret, sentia com un xiulet molt fi a l’oïda. I que potser era l’audífon. Jo penso que, rere el fum del tabac, un àngel feia refilar la flauta perquè en la compassió de l’home es manifestava la glòria de Déu.

Jacint Torrents

"In hac nostra patria"

A l’oncle Camil Prat, vigatà de soca-rel

En aquesta nostra pàtria: Amb aquestes paraules escrites en llatí, l’Abat Oliba era qui primer es referia al conjunt de sentiments i realitats que unien els comtats catalans d’una i altra banda del Pirineus al voltant de l’any 1.000. Oliba, renunciant al poder comtal –era besnét del mític Guifré el Pilós-, es féu monjo i, madurat en el silenci i la pregària, i elegit abat de Ripoll i de Cuixà, esdevingué el pacificador de les lluites entre els senyors feudals de Catalunya amb la Pau i Treva de Déu. Fou amic del diàleg, del dret i de la justícia. Fundador de Montserrat, bisbe de Vic, restaurador de les seus de Manresa i Cardona. Féu costat a molts projectes monàstics, arquitectònics i culturals. Les més de 90 cartes de condol rebudes a la seva mort, plenes d’elogis, ens mostren que fou conegut a Roma, a la Gàl·lia i a la Hispània. Se l’ha anomenat Seny Ordenador de Catalunya. Aquest home venerable, que tingué una llarga vida, fou anomenat ja en el seu temps pare de la pàtria: aquest era el sentiment de la Catalunya naixent.

La nostra pàtria, això és: la terra dels nostres pares. Que és com dir: la nostra nació, la terra on hem nascut. Aquest fet natural, social i cultural va carregat, per a tot ésser humà, d’afectes i de sensibilitats, d’olors i de gustos, de la cantarella de la parla, de paisatges i de tonalitats de cel, de cançons i de relats. Constitueix una exclusiva i peculiar forma de ser i d’estar en el món. Perquè té la seva llengua, la seva manera de dir i de pensar, el seu estil de viure i de treballar. I una comprensió única i exclusiva de la realitat. Els naturals compartim alhora una història de ferides, de pèrdues i danys, i un projecte de país, de recuperacions i de renaixences... ¿Qui hi ha que no s’estimi la seva terra, el seu país, la seva llengua, la seva cultura, les seves tradicions, les seves arrels...?

Avui, amb la globalització i els grans corrents migratoris, hi ha nous reptes per a les pàtries i les nacions, sobretot per a les que no tenen aquests feixos de sensibilitats assegurats per un exèrcit o un estat que les estimi. Afegim-hi les contradiccions del nostre món: els mateixos que defensen que les foques o les sargantanes tinguin un territori per salvar la seva especificitat no accepten els pobles diferents, “les altres pàtries”. És el drama de la por a la llibertat dels altres, de la por a la diferència, de la por a l’alteritat. La mesquinesa de no voler donar a cadascú el que és seu, ni tan sols el mateix que vull per a mi: llibertat, justícia, igualtat.

L’amor a la pàtria emana del quart dels deu manaments inscrits en el cor de l’home i que constitueixen l’essencial i remot codi ètic de la humanitat. Estimar els pares, i els pares dels pares, i els seus orígens i les seves progènies, i la terra del pares, i el país on hem nascut i, per extensió, tota la família humana. Tal com és, tal com parla, tal com sent, tal com vol viure. Estimació que s’eixampla a totes les nacions que hi ha sota el sol. Ja ens agradaria avui tenir un Abat Oliba, que convencés els qui, entre nosaltres, diuen que “només” són ciutadans del món, ignorant que qui no és d’un lloc, no és d’enlloc (Sèneca); els qui creuen que la nostra és una “cultureta”; els qui, no coneixent ni estimant el que tenen a casa, es deixen vampiritzar pel que ve de fora, pretesament superior. La nostra pàtria, amb gràcies i defectes, és un do de Déu a la humanitat, un regal de la història al món. A nosaltres ens en correspon la cura amorosa, la defensa pacífica i la gestió intel·ligent.

Jacint Torrents

Auschwitz, la culpa

A l’autobús que ens porta de bon matí de Cracòvia fins a Auschwitz i Birkenau hi vénen dues noies alemanyes. Les pantalletes del bus emeten un documental que l’exèrcit rus va fer en alliberar aquests camps d’extermini. Les càmeres recullen l’horror: les mirades buides i erràtiques dels presos; els seus cossos esquelètics, lacerats; les fosses i els cadàvers. Les noies alemanyes tanquen els ulls com si dormissin. ¿Se senten solidàries en la culpa dels seus compatriotes -avis, besavis, veïns, coneguts-, tant pròxims encara? Se’n senten avergonyides? No han obert els ulls en tot el trajecte.

El coneixement que tenim sobre l’Holocaust dels jueus i l’extermini de gitanos, homosexuals, disminuïts, mutilats, dissidents i testimonis de Jehovà no ens estalvia el dur impacte que ens produeix deambular en obligat silenci, seguint el guia, per les sinistres avingudes i pels llòbrecs edificis on es custodien els esgarrifosos testimonis i proves del que fou Auschwitz. És com recórrer, amb un nus al cor, la Via Dolorosa.

M’esfereeix pensar que, en tant que humà, jo podria ser capaç de perpetrar aquestes barbaritats als meus semblants. Perquè Hitler i els seus no eren dimonis, eren éssers humans. M’haig de sentir, també jo, solidari en la culpa d’aquests crims dels meus congèneres? Tots ho sabem: la set de domini i de poder continua, aquí i allà, encenent, amb l’insult i la mentida, múltiples odis contra races, cultures, llengües, religions, grups humans. Odis que nodreixen noves vexacions, massacres i espolis.

En un recent audiovisual sobre Dietrich Bonhoeffer, el jove pastor protestant executat perquè va liderar una Església alemanya rebel a Hitler, s’admetia que Luter, en els darrers escrits, havia incitat a l’odi contra els jueus. Els crims contra la humanitat -que no cessen-, però, els han fet i els fan tots, creients, descreguts, pagans i ateus. Les Esglésies cristianes han manifestat la seva contrició per aquestes actituds antievangèliques antigues i recents. Cosa que no ens treu que ens sentim partícips en la culpa i en el dolor pel tracte criminal al qui no és com jo, al diferent, al jueu. I és que, ben mirat, els humans no ens en sortim.

Diversos són els homes i diverses les parles, i han convingut molts noms a un sol amor, va escriure Salvador Espriu, després de la Guerra Civil. Tots els pobles, cultures, races, llengües i creences tenen dret a existir. I alhora és possible construir i articular un món polièdric, ric en la seva varietat. Per a Déu no hi ha jueu ni grec, no hi ha esclau ni lliure, no hi ha home ni dona (Ga 3,28). A partir del jueu de Natzaret els innúmers rostres de la humanitat tenen un sol rostre, el de l’Home avalat per Déu.


El mateix Luter va escriure, i aquí hi tocava, que, gràcies a un admirable intercanvi, els nostres pecats ja no són nostres, sinó de Crist, i la justícia de Crist ja no és de Crist, sinó la nostra. Per aquesta raó, tant les noies del bus com nosaltres podem respirar i continuar vivint. Si tot el mal de què és capaç l’ésser humà es concentra a Auschwitz, en Crist es concentra tota l’assumpció de la culpa, tot el perdó. Si es vol, és possible trobar en Ell, en les seves paraules i en els seus gestos l’impuls per reconciliar el món al costat de tothom qui treballi per la pau i per la convivència.


Jacint Torrents

Jordi Enjuanes-Mas, un càntic d'amor

El passat 21 de març enterràvem a Barcelona el poeta Jordi Enjuanes-Mas (1942-2009), que vaig descobrir per internet fa poc més d’un any (*). Les seves poesies em van semblar captivadores, d’una factura clàssica no gens comuna en els poetes actuals. Els temes bells, joiosos, cultes. Eixits d’un ulls clars, clarividents davant la bellesa. I la llengua genuïna, riquíssima, musical. En temps de literatura maldestra i sense ambicions, una poesia fascinant.

Després d’un discret intercanvi epistolar, teníem l’esperança que Artilletres li publiqués un recull de poemes. A l’estiu se li va declarar una greu malaltia. I no el vaig poder conèixer i saludar personalment fins al passat setembre, convalescent. I encara de nou a primers d’any. La publicació es farà. Crec que en Jordi l’esperava amb il·lusió.

Si en parlo avui i aquí, que reprenc els meus escrits a Forja, és per comentar onze dels darrers poemes fets per en Jordi l’hivern passat. Inspirats en La noche oscura de Sant Joan de la Creu, constitueixen un gran càntic d’amor, de lectura polisèmica com en els grans místics, on s’uneixen l’amor humà i el diví, l’absurd i el sentit, la por i el desig, el dolor i l’esperança. Profunds i sensuals, desemboquen en el seu “Cant espiritual”, que per a mi és un dels cimals dels cants espirituals en català.

Hi veiem reflectida l’experiència de l’home que, davant la pròpia mort (la nit), en comptes de desesperar o d’evadir-se, és capaç d’abandonar-se en els braços d’una realitat diferent i més profunda (el tu, el sense nom, l’esposa). Cert, l’home conscient davant la mort es troba en una nit que una altra més llarga i dura augura, una nit que ens arrossega a un pou que és sense eixida, però pot percebre que sols en la nit l’amor ens salva, i descobrir dins seu aquell que és sense nom i sense vestidura. Només cal que es deixi dur on el meu cor em guia amb pas segur, seguint-ne el rastre per carrers estrets, per retrobar la dolça pau que em fas la casa clara, ja que és dolç l’amor de l’esposa, bla el seu si i bella la vida a escac i mat jugada. Després d’aquesta etapa de terror i de delit, en mi tot s’aquieta ara que et sé devora, i es va allunyant la fosca nit / i ja un nou viure en mi s’advera /... /tot el meu ser de goig s’amara. Fins que cessant tot, sense cap nosa / en tu el meu cor tranquil reposa.

Aquest recull té el seu preludi en el Cant a Piedad (l’esposa), que glossa i recrea els temes de La noche oscura: En la nit negra i closa /.../ camino a les palpentes /.../ vers allò que en tu em crida /.../ Oh la nit que desvela / tendreses que el meu cor sent i endevina /.../ Oh amor que amb mi rambleges / guspirejant per desvetllar l’aurora /.../ Oh joiosa ventura / que em duia per la nit vers els teus braços.

I troba la seva culminació en el Cant espiritual, que estira fils d’or del Càntic dels càntics, dels Salms, de Dante, Joan de la Creu, Tagore, Maragall, Vinyoli: Del fons del cor vaig encercant-te / oh el sense rostre i sense nom, / amor que el cel i l’estelada aguanta, perquè tot en mi et crida i tot t’anhela, / sóc pur enyor i desig pur. Desig que li fa suplicar: Ah, si et dolguessis del meu plor / i allunyessis de mi tota paüra!, i que el teu amor em sigui aval /.../ i, alliberant-me de tot mal, / allunyi de mi el jorn d’una major naixença. Per acabar lliurant-se confiadament a l’amor:

Sobre el teu pit ple de dolcesa
deixa’m que dormi reclinat,
que el teu amor m’abrigui en la nuesa
i la joia il·lumini el meu combat
al fons del fons del cor com una llàntia encesa.

(*) http://rimesparse-jordi.blogspot.com/

Jacint Torrents

Una Església que faci goig

Sortim a passejar pel camí de Can Casamada fins a l’ermita de Can Sant Pere. Aquest indret del Vallès sembla un racó de la Toscana. El camí passa ran de vinyes, oliveres i ametllers, que comencen a florir. Dalt del turó, la masia de la Soleia, voltada de conreus. Uns xiprers esvelts ensenyoreixen l’ondulació del paisatge. I arribem els bells camps de les mongetes del ganxet. Com un amfiteatre, emparen el poble els massissos de la Mola i del Puig de la Creu. Al fons s’albira Montserrat. En aquesta hora de la tarda, pel camí polsós –fa tant que no plou!-, transiten caminaires a pas lleuger, ciclistes, passejants amb gos i bastó.

M’aboques les teves desil·lusions: el món gira entorn del diner i de la guerra. Polítics i líders socials són persones d’escassa categoria. L’Església projecta una imatge que fa pena. Uns bisbes polititzats voldrien tornar a un temps definitivament desaparegut, i d’altres, prudents o porucs, callen massa. Uns desafinen i els altres no toquen. No cal menystenir la gravetat de l’assumpte: en bona teologia catòlica, el bisbe fa l’Església. Tenim teòlegs del mal humor, sociòlegs del malestar i cristians empipats. Hi afegeixes parròquies on sembla que tot se’n va pel pedregar... Molts fidels deserten, altres es reclouen en un exili interior, com en temps dels eremites. Hi ha la desgana o el cansament “laboral” d’alguns mossens desangelats. Em dius que ja no saps si et pots refiar de l’Església com abans. No saps si tens per pastor un bisbe, un polític o un funcionari. Ni encertes a trobar a quina parròquia pots acudir per saciar la teva set de Déu, perquè tot t’ho donen esbravat. Quin panorama! Vigila, sobretot, de no ser hipercrític: és un símptoma de malestar personal.

Si coneguéssim una mica la història, sabríem que no són impossibles la vivència i la transmissió de l’evangeli. En èpoques molt més terribles han coincidit l’absolutisme amb la llibertat dels peus descalços, la simonia amb la compassió envers pobres i malalts i la inquisició amb la volada mística. Fa més de cinquanta anys que està cantat que anàvem cap aquí: secularització, disminució dels cristians, creixement de les falses religiositats, incomprensió del món no creient (*). Tornem a trobar-nos amb les mateixes dificultats i les mateixes gràcies que als primers segles. Només podran resistir aquells qui visquin el cristianisme existencialment. Sols se sostindran els qui tinguin la sort d’arriscar-se a trobar Déu “cos a cos”, i el sàpiguen integrar en la seva vida. Ens tornen a fer falta sants, profetes i savis. Gent feliç, gent boja, gent serena i profunda. Els màrtirs no ens han faltat mai en un lloc o altre de la terra.

Lluny de nosaltres de renegar dels nostres dies i del nostre món. El món no pot ser tan dolent, si les flors són tan boniques. O la cervesa tan bona, com deia Chesterton. Aquest és el món, aquests són els temps que Déu estima. Un món que està salvat de soca-rel. Uns temps en els quals es vessa sens parar una gràcia sobreabundant, que s’ofereix humil i senzilla a qui la vulgui acollir. Per això, encara que siguem pocs, hi ha tan bona gent, tants bons capellans i bisbes, tants cristians generosos. I, de tant en tant, tenim el do d’un Papa que té un somriure franc, que es fa entendre, i que no condemna. Com a peregrins que som, moguts per l’esperança d’un cel nou i d’una terra nova, portem al cor el desig d’un món bell, d’una humanitat reconciliada, d’una Església que faci goig.

Acabem el passeig dient-nos que hem de fer tot el possible per embellir el nostre racó de món, posar pau entre els qui ens envolten, ser sembradors d’esperança i fer córrer bons aires dins l’Església.

Jacint Torrents

(*) http://www.focnou.com/blog/2008/200801/CristiandatDiaspora.pdf

Quan les mares van al cel

La meva mare va morir el passat dia 9 de desembre. La teva, benvolguda Montse, el dia 15 de novembre. I la teva, estimada Ester, el 25 de novembre. Tres morts en pocs dies, tres absències abans de festes, tres enyorances definitives. Totes tres eren viudes. Nosaltres quedem orfes del tot, sense els qui ens han engendrat. I continuarem el camí de la vida amb joia. Amb el sarró ple d’alegries i d’esperances. Suportant i superant moments difícils, etapes dolentes, les pèrdues inevitables. Si Déu vol, nosaltres ens anirem fent grans. Però les nostres mares ja no envelliran més.

I on van les mares quan es moren? Nosaltres les hem “enviades” directament al cel. “El cel” és una expressió simbòlica per dir que intuïm, suposem o creiem que no existeix el forat negre definitiu. Hi ha qui creu que Déu no existeix. Nosaltres creiem que el que no existeix és el “no-res”. Per a mi, la vida seria absurda, i viure seria una broma pesada, si m’hagués de reencarnar, o hagués de finir en la desaparició absoluta del que jo sóc, de l’amor que he rebut, de l’amor que he donat.

En realitat, la majoria de persones -fins i tot les qui no en són conscients- vivim, fem i desfem des del supòsit que tenim un destí que no té fi. I ens estimem, treballem, tenim cura dels altres, engendrem fills, ens il·lusionem, i construïm i edifiquem el món, no pas programats per l’instint, com les altres espècies de la natura, sinó moguts i “marcats” per un alè d’eternitat. Ens hi podem resistir, és clar, perquè som lliures. Però és una empremta gravada a foc al fons del fons de la nostra intimitat. No hi ha segell més indeleble en la nostra personalitat. No hi ha tatuatge més profund sota de la nostra pell. I, amb tot, en podem prescindir. L’home és l’únic ésser de la natura que pot dir “no” a gairebé tot. Reconèixer i acceptar l’alè d’eternitat és dir sí al món, a la història, a la joia de viure.

Davant la feblesa de les nostres mares durant el temps de les seves malalties, hem vist que renaixia i es reforçava en nosaltres la tendresa. De què serveix un malalt, un ancià, una persona afeblida?, es demanen molts. El pragmaticisme salvatge del nostre temps es troba en aquest punt amb el nazisme: li fa nosa tot aquell que sembla inútil, defectuós, vell, portador de problemes. Quan és justament el feble, el malalt, l’ancià, el deficient i el pobre qui fa aflorar en nosaltres les més grans dosis d’humanitat. Beneïts els qui ens humanitzen!

Com a fills, ens hem mirat amb tendresa les nostres mares a l’hora de la mort. Davant l’abundor d’afecte i de bondat que ens han donat en aquesta vida, els seus defectes s’esvaneixen, ja no els veiem, són fum. Sols resta l’amor. Déu, que, essent Pare d’infinita tendresa, és molt més bo que nosaltres, les introduirà a la vida eterna.

Des d’ara, les nostres mares, com va dir l’estimat Llorenç Sagalés en les exèquies de la meva, aniran entrant cada vegada més dins nostre, es faran més presents de forma invisible, i ens convidaran a fer que nosaltres mateixos donem fruits de vida eterna. Elles, ara, ja davant Déu, intercedeixen per tots nosaltres i ens esperen.

Amb el consol i la pau que ens donen aquestes paraules, rebeu una forta abraçada.

Jacint Torrents

Mater dolorosa

Més d’una vegada, quan el teu fill surt de permís de Quatre Camins, t’arriba a casa drogat o embriagat i estomaca la germana petita. Tu saps prou què és rebre mastegots d’un home. N’has tingut dos i sempre t’han anat mal dades. Tot s’acaba quan els mossos, avisats pels veïns, el retornen emmanillat a la presó. Aquest fill et trenca el cor. Ara cobres una mínima pensió i cap dels dos ex-marits no et passa cap ajut. Són pensionistes i insolvents. D’ençà de l’última separació, fa quatre anys, vius aixoplugada amb aquests dos fills al pis del gran, que ja s’havia emancipat. El noi, més de trenta anys, solter, obrer sense qualificar, no es pot casar perquè us hauria de fer, mare i germans, fora de casa. Ara s’ha hipotecat de nou per comprar una grua, ser soci de l’empresa i guanyar més. Si no, no se’n sortirà mai.

Per visitar el de la presó, fas un feixuc viatge en autobusos i tren. Sola, amb el bastó que fa de suport als teus malucs artrítics, marxes carregada amb bosses de plàstic: conserves, fruita, roba vella i llibres que em demanes. Per fer-te ajudar desplegues tota la teva simpatia i molta picaresca. Les necessites. En realitat, però, quan t’abalteix la feblesa, t’enfonses i plores. No pots més. Massa dolors. Dolor per la teva pobresa. Dolor pel fill gran que suporta la vostra càrrega i no pot fer la seva vida. Dolor pel difícil futur de l’esgarriat, a qui no desesperes de salvar. Dolor per la filla adolescent que viu esporuguida i avergonyida. Dolor pels teus mals, per la vellesa que se’t tira al damunt, per la manca de futur...

Quan et veig, em ve sempre al cap l’Stabat Mater, l’antiga seqüència litúrgica del segle XIII, que descriu el sofriment de la Mare de Déu al peu de la creu. I que han musicat Vivaldi, Pergolesi i Rossini, entre altres. Tu ets una mare dolorosa. La Mater dolorosa és la figura de tants éssers humans, sobretot dones, que fan versemblant l’axioma popular i fatídic que diu que “hem vingut en aquest món a patir”.

L’art cristià ha representat en la imatge de Maria al peu de la creu la Dona de dolors, versió femenina de l’Home de dolors del bellíssim Càntic del Servent d’Isaïes, 53. Si l’home d’Isaïes pateix perquè ha “pres damunt seu els nostres dolors” a causa d’un amor inexplicable, la dona de l’Stabat Mater és la icona d’aquells que no defugen de mantenir-se dempeus al costat dels crucificats del món, acceptant en vida que una espasa els traspassi l'ànima.

Hi ha remei per a la teva situació? Jo no sé què puc fer per tu, sinó acollir-te. La societat no destina encara tots els recursos que calen en casos que, com el de la teva família, són complexos i difícils. Hi ha una mena de sofriments personals que són fruit del fet de viure, de l’atzar, de la nostra fràgil i vulnerable existència, del mal que hem fet o del mal que ens han fet... Als homes actuals ens fa més por el sofriment que la mort. Potser per això podem ser més sensibles a la tasca que se’ns demana: encaixar el dolor, lluitar-hi, cercar la solidaritat, oferir companyia, arbitrar camins de redreçament i d’ajuda, donar la mà, no oblidar els crucificats, dur la memòria dels sofrents a la presència de Déu...

Amb una forta abraçada.

Jacint Torrents