"Ets una ombra i sols veuràs ombres"

Em demanes, bon amic, si puc donar-te alguna opinió sobre la novel·la Cada castell i totes les ombres, de Baltasar Porcel, que has començat a llegir amb una mica d'incomoditat per la morbositat dels primers capítols. Sí, ja d'entrada hi ha una bona exposició de vulgaritats sexuals. Són l'expressió emblemàtica de les baixeses en què cauen els personatges de la novel·la. Sacsejats per passions sense control configuren una Barcelona salvatge i llastimosa.

En aquesta obra els personatges són ambiciosos, especuladors, grimpaires, corruptes i corruptors. I, sigui quina sigui la seva classe social, van a la deriva de desigs ancestrals: els diners, el poder i l'èxit. Si t'hi fixes, són les temptacions fonamentals de tot home. Les que suporta i venç el Jesús dels evangelis al desert. Amb això Porcel ens presenta una dura i lamentable visió de la societat, i ens vaticina un futur ombrívol. Ens sorprèn la cruesa del retrat, els colors foscos, el rabeig en el mal. No hi ha cap personatge íntegre, net de cor, que es deixi dur per l'amor. I la sexualitat que evidencien és puberal, no integrada amb l'afecte, la raó i el compromís, un papalloneig erràtic on l'altre passa a ser tan sols un objecte sexual.

La novel·la fa servir l'esperpent, el barroquisme de múltiples fets i personatges episòdics, i el monòleg interior on el conscient i l'inconscient es barregen, quedant exposades als nostres ulls tot de misèries humanes. El poder econòmic, com un castell segur i fortificat, és el gran manipulador dels polítics i dels qui busquen el prestigi i l'ascens social, qualsevulla que en sigui el preu. No s'hi expressa cap mena de pietat envers ningú, la gent senzilla dels barris, les dones, els ancians, l'infant minusvàlid... És el presagi d'un nou nazisme? Aquest mal, però no és nou de trinca. Porcel el remunta als odis de la guerra civil, on persecucions i crims són efectuats, sense cap mirament, pels de dalt i pels de baix. El mal, doncs, no és d'ara... Podríem retrocedir als origens del Gènesi, a la llibertat de l'home en les seves opcions, a la desobediència a la pròpìa consciència... La gravetat de l'assumpte és que no s'hi apunta cap mena de salvació.

Sense amor, sense cap punt de llum, sense cap acte de bondat, quanta tristesa en aquesta novel·la! Ens deixa Porcel en aquesta darrera obra el testimoni del seu desengany vital? ¿Va ser incapaç de veure la bona gent: la que s'ajuda, la qui treballa pels altres, amb discreció, sense desig de poder, ni ambició de diners ni de fama; els polítics, els treballadors i els empresaris honestos; les parelles que s'estimen? El traç literari de Porcel ha estat sovint gruixut, dramàtic, amb pinzellades de literatura genial. També en aquest llibre hi ha algun capítol brillant. Però, i l'esperança?

Aquesta literatura inquisitorial -moralista?, de denúncia?- no deixa cap finestra oberta ni a la comprensió ni al perdó ni la restauració plena dels homes. I dóna la raó als profetes de calamitats. El títol, extret del cant XXI de Purgatori de la Divina Comèdia (ets una ombra i sols una ombra veus), ens vol significar la nul·litat i la grisor evanescent de la nostra condició humana. Si ets una ombra, sols veuràs ombres. Però no som ombres. Som éssers corporals i consistents, empeltats d'amor, capaços d'obrir escletxes de bellesa i de bondat en el món, capaços de veure-les i de celebrar-les.

Jacint Torrents

Prendre o donar la vida

A Mn. Miquel Raventós

Gener del 1990. Érem en una reunió preparant les catequesis d’adolescents i de joves. El 25 de desembre del 1989, enmig d’una àmplia revolta popular, el dictador de Romania, Ceausescu, i la seva muller havien estat executats sumàriament, després d’una farsa de judici. Comentàvem els fets. Sabíem que, en la història de l’Església i de la societat, s’havia avançat en el rebuig a la pena de mort. Que en la història de la moral, des dels antics, hi havia hagut dubtes sobre si era just el tiranicidi. A Romania corria la brama que Ceausescu i el seu entorn volien enverinar les aigües de Bucarest. I la mort del tirà es presentava com a urgent i necessària. Jo deia que, davant el perill, havia estat inevitable deslliurar-se del tirà, fos com fos. I tu, Miquel, vas posar el rostre més sever que mai t’he vist, i et vas plantar dient que no, que de cap manera es podia prendre la vida a un ésser humà. No admeties justificacions. Ho recordaré sempre. La vida és de Déu.

Després vaig anar pensant que jo pertanyia a una generació que havia vist justificar i aplicar la pena de mort, tant des del règim franquista -amb la benedicció eclesial-, com a les pel•lícules de l’Oest americà; tant en les llegendes sobre bandolers com a les cançons de lladres de camí ral, que em cantava l'àvia i que volien ser exemplars. Execució, linxament, pena de mort. Amb judici o sense. Fredament o apassionada. Des de l’Estat o des de l’oposició. Amb la llei a la mà o per causa de la revolució. Als anys 60, en aparèixer el grup terrorista ETA, no eren pocs –també entre els catòlics- els qui s’alegraven cada cop que un guàrdia civil era assassinat. Jo m’esfereïa, perquè en coneixia famílies. Anys després, el 1980, jo mateix, voltant pel món, em vaig salvar per unes hores de la terrible matança, encara no del tot aclarida, de l’estació de Bolonya. Tots estem exposats a una mort violenta i absurda. Prendre la vida a un ésser humà, vingui d’una banda o d’una altra, és una forma de càstig, un acte de venjança, una declaració de guerra, una arma per fer por, un tió incendiari. En cap cas no és fruit del seny, ni de l’amor, ni d’una voluntat de salvació i de millora de les persones. És cedir a la maldat pura i dura.

De la mateixa manera, obrers, universitaris i intel•lectuals ens embadocàvem davant les gestes de les dictadures comunistes: la Unió Soviètica i els sinistres règims adherits de grat o per força, la Xina, Cuba..., mentre condemnàvem els cruents cops d’estat de les dretes i els assassinats organitzats a Llatinoamèrica. Sabien les esquerres europees quin preu en vides humanes s’estava pagant per construir la societat ideal? I, si se sabia, com pot ser que admetéssim amb tanta lleugeresa que el fi justificava els mitjans en uns casos sí i en altres no. I on eren les persones liberals o conservadores, íntegres i lúcides, que defensaven la vida i la dignitat de l’home en qualsevol mena de situació? Potser és que els europeus tenim la tendència a esdevenir cecs i sords davant el dret a la vida quan ens encaterina qualsevol ideologia-idolatria (nazisme, comunisme, capitalisme,...)

L’afinament de la consciència moral en les persones i en les cultures sembla un procés de desplegament en el temps, com el que transcorre entre l’Antic Testament i el Nou. Des del Déu Creador del Gènesi, que promet protecció a Caín, tot i que ha mort el seu germà Abel, fins a l’Anyell degollat de l’Apocalipsi, el fill innocent de Déu lliurat a les maldestres mans humanes, hi ha un progrés: No podem prendre la vida de ningú, només podem donar la nostra. Tant de bo ho aprenguéssim en néixer. La teva, aquell dia, Miquel, va ser una de les lliçons més grans que he rebut mai.


Jacint Torrents

Les cobles de la Martina

Després d’uns mesos de viure amb dolor el patiment i les morts d’éssers molt estimats de la família, ens va néixer, aquest setembre farà un any, la Martina. A la mort, la seguia la vida, l’esperança i el futur. I acollíem amb les mans obertes el do i el miracle d’un nou infant. Havent rebut tant d’amor dels qui se n’anaren, de tant d'amor ens naixia, a tots, força i alegria per agombolar la noieta. Em van triar per a ser-ne el padrí de baptisme. D’abans de néixer li vaig anar fent aquest poema, entre hospitals, avions i verdes muntanyes. La fe va unida a la poesia, a les paraules belles, als sentiments més humans i càlids. La nostra carn humana ha estat creada per a ser embolcallada de tendresa, i el nostre esperit per a vessar-ne a gavadals arreu del món.


Filla de mare riallera
i de pare benvolent,
si l’un et bressa content,
l’altra et canta falaguera,
tant s’ha fet dolça l’espera.
Ai, que ets bufona i que ets fina,
ninona nostra, Martina!

T’hem fet una canastrella
amb sabonets i lavandes,
puntes de coixí i randes,
cremes, talquets i una estrella.
Vegeu tots quina cistella!
Com el sol quan s’endevina
són els teus ullets, Martina.

Tindràs avis i padrins
i uns tiets ben petoners,
tot de parents canallers
i veïnes i veïns,
que et folraran els camins
d’amorosa teranyina.
Amb pètals d’amor, Martina!

T’ompliran tots de petons,
de carícies i moixaines,
non-nons, zing-zings, galindaines,
coques, confits i pinyons:
et vessaran els seus dons.
Que la vida no declina
quan tu ens arribes, Martina.

Fet de canya ben trenada
t’hem parat l’antic bressol:
matalàs tou, blanc llençol
i la vànova brodada.
Si n’estàs de regalada,
quan la son se t’aveïna
i dorms dolçament, Martina!

T’hem guarnit un cabasset
amb cireres enramades
per fer-ne unes arracades.
Hi ha una poma per la set,
tres prunes, un presseguet,
quatre grills de mandarina
i un brot de raïm, Martina.

Au, pardals i rossinyols,
gossets, gats i ratolins,
sardines, pops i dofins,
papallones i cargols,
canteu tots a cor què vols
-que avui res no desafina-
les cobles de la Martina.

Rere teu un àngel blau
t’empara amb ales daurades.
De dia amb suaus volades,
de nit amb un vol suau.
No has de tenir cap rau-rau:
la llum del Crist t’il·lumina
i et vesteix de llum, Martina.

Que el bon Déu, que ara t’afilla
a la pica baptismal,
et preservi de tot mal
i et faci bona pubilla,
ferma, gràcil i senzilla,
bonica com una nina,
dolça, estimada Martina!

Vet aquí la serpentina
de versos del bon Jacint,
que te’ls ha anat confegint
amb tinta blava de Xina,
mentre la lluna es pentina
els rínxols de purpurina.
Fes ballmanetes, Martina!

Jacint Torrents

Com a científic

Per descomptat, com a científic, no sóc creient, afirmava el passat 16 de juny a TV3 l’eminent arqueòleg Eudald Carbonell, volent dir que el coneixement de la ciència era incompatible amb la fe. L’afirmació em va sorprendre, perquè sé d’altres científics que es declaren creients. Tan sols cenyint-me als de casa, puc esmentar David Jou, catedràtic de física de la matèria condensada; Lluís Barraquer i Bordas, neuròleg; Tomàs Molina, meteoròleg; Carles Bas i Peired, oceanògraf; Federico Mayor Zaragoza, bioquímic... Tots ells de confessada fe cristiana. Com va ser el cas de Ramon Margalef (+2004), precursor de les ciències ecològiques. O de Pere de Palol (+2005), arqueòleg també.

Davant Déu hi ha moltes actituds: fe, indiferència, negació, oposició, inquietud, rebel·lió, silenci... Però no cal recolzar-se en cap ofici o especialitat per a creure-hi o negar-ne l’existència. Els creients, en general, no som creients perquè som economistes, poetes, mestresses de casa, jutges, o mecànics. Al coneixement i a la veritat s’hi arriba per molts camins. La pretensió que el mètode científic és l’únic camí d’acostament a tota la realitat -el cientisme- sorgeix d'un racionalisme exagerat. Hi ha aspectes de la realitat que no s’expliquen des de les ciències empíriques i que no per això deixen de poder ser entesos per la raó. El bon científic té sempre una dosi d’humilitat que fa que ni es deixi endur per prejudicis ni digui més del que pot dir. Potser la paraula més adient davant l’inconegut seria: “Encara no l’he trobat”.

Per aquest motiu trobo lamentable, i sense rigor científic, que el nostre prestigiós biòleg Ramon Folch i Guillén defineixi la tradició judeocristiana com una doctrina sociecológicamente deletérea basada en la existencia de un dios trino y masculino (cuando no ornitomorfo), misógino y vengativo, que conmina a los humanos a crecer y a multiplicarse, a apoderarse de la biosfera y a dejar todos los valores realmente importantes para una indemostrable vida eterna posterior (Diccionario de Socioecología, 1999). Semblant definició parlaria d’una ignorància de grau superior sobre què és el cristianisme, si no fos que hi ha indicis per a apreciar-hi mala fe.

També m’ha fet gràcia rellegir a la intel·ligent revista “L’Espill” (núm. 30, València, hivern 2008) la famosa conferència Per què no sóc cristià (1927), de Bertrand Russell, i la presentació que en fa l’assagista Antoni Defez, on diu que Russell hi exposa idees i arguments contundents de difícil rèplica. Les raons del gran matemàtic, pensador i premi Nobel farien riure avui a un adolescent de catequesi de casa nostra, que les podria replicar sense dificultats. Però, en fi, molts intel·lectuals, com és el cas, queden satisfets escrivint la paraula Déu en minúscula a canvi de creure’s qualsevol rucada. És allò que els va dir Jesús: Guies cecs, que coleu un mosquit i us empasseu un camell! (Mt 23,24).

Als científics de totes les ciències, als pensadors i als artistes se’ls demana que cerquin sempre la veritat, que no parin mai d’investigar, de reflexionar, de crear. Ens desbrossen així els camins del coneixement, i, si són guiats per una consciència de servei a la humanitat, ens ajudaran a ser més persones. L’accés a Déu podrà donar-se en qualsevol revolt del camí, com a sorpresa, gratuïta i misteriosa, però no per això menys real, com ho confirma una munió tan gran de testimonis de tots els temps, també científics.

Jacint Torrents

El Ceuta i el Melilla

Es van conèixer a Madrid travessant la península en tren. Tornaven del servei militar. L’un de Ceuta i l’altre de Melilla. I ja per sempre més s’adjudicaren l’identificatiu: l’un fou “el Ceuta” i l’altre “el Melilla”. Als anys 60, com tants altres immigrants, havien arribat a la rodalia d’una ciutat industrial del nostre país. I de vegades es tornaven a trobar: Ei, Ceuta!, Ei, Melilla!, i es prenien junts una cervesa.

El Ceuta, a les velleses, duia una vida dura, però conformada amb la seva sort. Per acomboiar la pensió que cobrava, recollia cartrons tot l’any, espàrrecs a la primavera, i cargols quan plovia. Aquell any va ploure molt i va decidir dedicar-se de ple al cargol per millorar el seu estat del benestar. Sord com una tanca, es va poder comprar un audífon. L’altre ja se’l firaria més endavant. L’altra inversió va ser una motocicleta. De segona mà, però repassada per un mecànic de confiança. Així podria expansionar el seu negoci per les comarques properes. A Catalunya sempre pot fer un bon ruixat en un lloc o altre. I els cargols -si no és al Bages, és al Vallès-, surten dels seus amagatalls, grassos, frescos, bavejants, entre les herbes tendres i lluents.

En aquestes vaques grasses vivíem quan es va trobar el Melilla. Feia anys que no es veien. Tots dos tenien el cabell blanc. El Melilla feia mala cara i pudia a alcohol. Necessitava diners. Va, anem, li va dir el Ceuta, que recollirem cargols. I, enfilats a la moto, van anar fent carretera, amb sengles bosses de plàstic. Fins que els mossos els van aturar. El Ceuta no tenia permís de circulació, ni havia assegurat la moto. Li va caure una sanció que el va deixar baldat i va haver de demanar un préstec a la caixa. De cop se li va acabar el cicle de bonança econòmica. La crisi, deia la televisió, ens afecta a tots.

El Melilla va tenir millor sort. Tenia una mica d’historial: furts, baralles, hores de calabós, petites estades a la presó. I una afecció greu al fetge. Gràcies als mossos, que van estirar el fil, va anar a parar a una residència de Benestar Social. El Ceuta l’anava a veure de tant en tant. Li duia una llauna de cervesa d’estranquis. Es fumaven una cigarreta recordant la mili llunyana i el seu pas per Madrid. El temps mitificat. Fins que, un càlid dia d’agost, el Melilla va finar. De la residència avisaren el Ceuta. No sabien de cap més coneixença. A l’enterrament no hi anà ningú. El director de la residència era de vacances; la resta del personal, escàs, no podia deixar la feina. Quan va ser l’hora, el mossèn va dir que no hi aniria. Ni a encomanar-lo a Déu. Feia molta calor. Que Déu el perdoni.

Al cementiri van dipositar la caixa al nínxol dels pobres de solemnitat. Tot va transcórrer en silenci. No sé ni resar el parenostre, es va dir el Ceuta, quan va quedar sol, ja no me’n recordo, però em fumaré un ducados a la seva salut. I aquest fou el darrer homenatge. La darrera obra de misericòrdia que se li va fer. El gest del bon samarità de la paràbola. Així se salvava en l’un i en l’altre l’altíssima dignitat humana.

El Ceuta em va dir que, mentre, capcot, feia la pregària silenciosa del cigarret, sentia com un xiulet molt fi a l’oïda. I que potser era l’audífon. Jo penso que, rere el fum del tabac, un àngel feia refilar la flauta perquè en la compassió de l’home es manifestava la glòria de Déu.

Jacint Torrents

"In hac nostra patria"

A l’oncle Camil Prat, vigatà de soca-rel

En aquesta nostra pàtria: Amb aquestes paraules escrites en llatí, l’Abat Oliba era qui primer es referia al conjunt de sentiments i realitats que unien els comtats catalans d’una i altra banda del Pirineus al voltant de l’any 1.000. Oliba, renunciant al poder comtal –era besnét del mític Guifré el Pilós-, es féu monjo i, madurat en el silenci i la pregària, i elegit abat de Ripoll i de Cuixà, esdevingué el pacificador de les lluites entre els senyors feudals de Catalunya amb la Pau i Treva de Déu. Fou amic del diàleg, del dret i de la justícia. Fundador de Montserrat, bisbe de Vic, restaurador de les seus de Manresa i Cardona. Féu costat a molts projectes monàstics, arquitectònics i culturals. Les més de 90 cartes de condol rebudes a la seva mort, plenes d’elogis, ens mostren que fou conegut a Roma, a la Gàl·lia i a la Hispània. Se l’ha anomenat Seny Ordenador de Catalunya. Aquest home venerable, que tingué una llarga vida, fou anomenat ja en el seu temps pare de la pàtria: aquest era el sentiment de la Catalunya naixent.

La nostra pàtria, això és: la terra dels nostres pares. Que és com dir: la nostra nació, la terra on hem nascut. Aquest fet natural, social i cultural va carregat, per a tot ésser humà, d’afectes i de sensibilitats, d’olors i de gustos, de la cantarella de la parla, de paisatges i de tonalitats de cel, de cançons i de relats. Constitueix una exclusiva i peculiar forma de ser i d’estar en el món. Perquè té la seva llengua, la seva manera de dir i de pensar, el seu estil de viure i de treballar. I una comprensió única i exclusiva de la realitat. Els naturals compartim alhora una història de ferides, de pèrdues i danys, i un projecte de país, de recuperacions i de renaixences... ¿Qui hi ha que no s’estimi la seva terra, el seu país, la seva llengua, la seva cultura, les seves tradicions, les seves arrels...?

Avui, amb la globalització i els grans corrents migratoris, hi ha nous reptes per a les pàtries i les nacions, sobretot per a les que no tenen aquests feixos de sensibilitats assegurats per un exèrcit o un estat que les estimi. Afegim-hi les contradiccions del nostre món: els mateixos que defensen que les foques o les sargantanes tinguin un territori per salvar la seva especificitat no accepten els pobles diferents, “les altres pàtries”. És el drama de la por a la llibertat dels altres, de la por a la diferència, de la por a l’alteritat. La mesquinesa de no voler donar a cadascú el que és seu, ni tan sols el mateix que vull per a mi: llibertat, justícia, igualtat.

L’amor a la pàtria emana del quart dels deu manaments inscrits en el cor de l’home i que constitueixen l’essencial i remot codi ètic de la humanitat. Estimar els pares, i els pares dels pares, i els seus orígens i les seves progènies, i la terra del pares, i el país on hem nascut i, per extensió, tota la família humana. Tal com és, tal com parla, tal com sent, tal com vol viure. Estimació que s’eixampla a totes les nacions que hi ha sota el sol. Ja ens agradaria avui tenir un Abat Oliba, que convencés els qui, entre nosaltres, diuen que “només” són ciutadans del món, ignorant que qui no és d’un lloc, no és d’enlloc (Sèneca); els qui creuen que la nostra és una “cultureta”; els qui, no coneixent ni estimant el que tenen a casa, es deixen vampiritzar pel que ve de fora, pretesament superior. La nostra pàtria, amb gràcies i defectes, és un do de Déu a la humanitat, un regal de la història al món. A nosaltres ens en correspon la cura amorosa, la defensa pacífica i la gestió intel·ligent.

Jacint Torrents

Auschwitz, la culpa

A l’autobús que ens porta de bon matí de Cracòvia fins a Auschwitz i Birkenau hi vénen dues noies alemanyes. Les pantalletes del bus emeten un documental que l’exèrcit rus va fer en alliberar aquests camps d’extermini. Les càmeres recullen l’horror: les mirades buides i erràtiques dels presos; els seus cossos esquelètics, lacerats; les fosses i els cadàvers. Les noies alemanyes tanquen els ulls com si dormissin. ¿Se senten solidàries en la culpa dels seus compatriotes -avis, besavis, veïns, coneguts-, tant pròxims encara? Se’n senten avergonyides? No han obert els ulls en tot el trajecte.

El coneixement que tenim sobre l’Holocaust dels jueus i l’extermini de gitanos, homosexuals, disminuïts, mutilats, dissidents i testimonis de Jehovà no ens estalvia el dur impacte que ens produeix deambular en obligat silenci, seguint el guia, per les sinistres avingudes i pels llòbrecs edificis on es custodien els esgarrifosos testimonis i proves del que fou Auschwitz. És com recórrer, amb un nus al cor, la Via Dolorosa.

M’esfereeix pensar que, en tant que humà, jo podria ser capaç de perpetrar aquestes barbaritats als meus semblants. Perquè Hitler i els seus no eren dimonis, eren éssers humans. M’haig de sentir, també jo, solidari en la culpa d’aquests crims dels meus congèneres? Tots ho sabem: la set de domini i de poder continua, aquí i allà, encenent, amb l’insult i la mentida, múltiples odis contra races, cultures, llengües, religions, grups humans. Odis que nodreixen noves vexacions, massacres i espolis.

En un recent audiovisual sobre Dietrich Bonhoeffer, el jove pastor protestant executat perquè va liderar una Església alemanya rebel a Hitler, s’admetia que Luter, en els darrers escrits, havia incitat a l’odi contra els jueus. Els crims contra la humanitat -que no cessen-, però, els han fet i els fan tots, creients, descreguts, pagans i ateus. Les Esglésies cristianes han manifestat la seva contrició per aquestes actituds antievangèliques antigues i recents. Cosa que no ens treu que ens sentim partícips en la culpa i en el dolor pel tracte criminal al qui no és com jo, al diferent, al jueu. I és que, ben mirat, els humans no ens en sortim.

Diversos són els homes i diverses les parles, i han convingut molts noms a un sol amor, va escriure Salvador Espriu, després de la Guerra Civil. Tots els pobles, cultures, races, llengües i creences tenen dret a existir. I alhora és possible construir i articular un món polièdric, ric en la seva varietat. Per a Déu no hi ha jueu ni grec, no hi ha esclau ni lliure, no hi ha home ni dona (Ga 3,28). A partir del jueu de Natzaret els innúmers rostres de la humanitat tenen un sol rostre, el de l’Home avalat per Déu.


El mateix Luter va escriure, i aquí hi tocava, que, gràcies a un admirable intercanvi, els nostres pecats ja no són nostres, sinó de Crist, i la justícia de Crist ja no és de Crist, sinó la nostra. Per aquesta raó, tant les noies del bus com nosaltres podem respirar i continuar vivint. Si tot el mal de què és capaç l’ésser humà es concentra a Auschwitz, en Crist es concentra tota l’assumpció de la culpa, tot el perdó. Si es vol, és possible trobar en Ell, en les seves paraules i en els seus gestos l’impuls per reconciliar el món al costat de tothom qui treballi per la pau i per la convivència.


Jacint Torrents

Jordi Enjuanes-Mas, un càntic d'amor

El passat 21 de març enterràvem a Barcelona el poeta Jordi Enjuanes-Mas (1942-2009), que vaig descobrir per internet fa poc més d’un any (*). Les seves poesies em van semblar captivadores, d’una factura clàssica no gens comuna en els poetes actuals. Els temes bells, joiosos, cultes. Eixits d’un ulls clars, clarividents davant la bellesa. I la llengua genuïna, riquíssima, musical. En temps de literatura maldestra i sense ambicions, una poesia fascinant.

Després d’un discret intercanvi epistolar, teníem l’esperança que Artilletres li publiqués un recull de poemes. A l’estiu se li va declarar una greu malaltia. I no el vaig poder conèixer i saludar personalment fins al passat setembre, convalescent. I encara de nou a primers d’any. La publicació es farà. Crec que en Jordi l’esperava amb il·lusió.

Si en parlo avui i aquí, que reprenc els meus escrits a Forja, és per comentar onze dels darrers poemes fets per en Jordi l’hivern passat. Inspirats en La noche oscura de Sant Joan de la Creu, constitueixen un gran càntic d’amor, de lectura polisèmica com en els grans místics, on s’uneixen l’amor humà i el diví, l’absurd i el sentit, la por i el desig, el dolor i l’esperança. Profunds i sensuals, desemboquen en el seu “Cant espiritual”, que per a mi és un dels cimals dels cants espirituals en català.

Hi veiem reflectida l’experiència de l’home que, davant la pròpia mort (la nit), en comptes de desesperar o d’evadir-se, és capaç d’abandonar-se en els braços d’una realitat diferent i més profunda (el tu, el sense nom, l’esposa). Cert, l’home conscient davant la mort es troba en una nit que una altra més llarga i dura augura, una nit que ens arrossega a un pou que és sense eixida, però pot percebre que sols en la nit l’amor ens salva, i descobrir dins seu aquell que és sense nom i sense vestidura. Només cal que es deixi dur on el meu cor em guia amb pas segur, seguint-ne el rastre per carrers estrets, per retrobar la dolça pau que em fas la casa clara, ja que és dolç l’amor de l’esposa, bla el seu si i bella la vida a escac i mat jugada. Després d’aquesta etapa de terror i de delit, en mi tot s’aquieta ara que et sé devora, i es va allunyant la fosca nit / i ja un nou viure en mi s’advera /... /tot el meu ser de goig s’amara. Fins que cessant tot, sense cap nosa / en tu el meu cor tranquil reposa.

Aquest recull té el seu preludi en el Cant a Piedad (l’esposa), que glossa i recrea els temes de La noche oscura: En la nit negra i closa /.../ camino a les palpentes /.../ vers allò que en tu em crida /.../ Oh la nit que desvela / tendreses que el meu cor sent i endevina /.../ Oh amor que amb mi rambleges / guspirejant per desvetllar l’aurora /.../ Oh joiosa ventura / que em duia per la nit vers els teus braços.

I troba la seva culminació en el Cant espiritual, que estira fils d’or del Càntic dels càntics, dels Salms, de Dante, Joan de la Creu, Tagore, Maragall, Vinyoli: Del fons del cor vaig encercant-te / oh el sense rostre i sense nom, / amor que el cel i l’estelada aguanta, perquè tot en mi et crida i tot t’anhela, / sóc pur enyor i desig pur. Desig que li fa suplicar: Ah, si et dolguessis del meu plor / i allunyessis de mi tota paüra!, i que el teu amor em sigui aval /.../ i, alliberant-me de tot mal, / allunyi de mi el jorn d’una major naixença. Per acabar lliurant-se confiadament a l’amor:

Sobre el teu pit ple de dolcesa
deixa’m que dormi reclinat,
que el teu amor m’abrigui en la nuesa
i la joia il·lumini el meu combat
al fons del fons del cor com una llàntia encesa.

(*) http://rimesparse-jordi.blogspot.com/

Jacint Torrents

Una Església que faci goig

Sortim a passejar pel camí de Can Casamada fins a l’ermita de Can Sant Pere. Aquest indret del Vallès sembla un racó de la Toscana. El camí passa ran de vinyes, oliveres i ametllers, que comencen a florir. Dalt del turó, la masia de la Soleia, voltada de conreus. Uns xiprers esvelts ensenyoreixen l’ondulació del paisatge. I arribem els bells camps de les mongetes del ganxet. Com un amfiteatre, emparen el poble els massissos de la Mola i del Puig de la Creu. Al fons s’albira Montserrat. En aquesta hora de la tarda, pel camí polsós –fa tant que no plou!-, transiten caminaires a pas lleuger, ciclistes, passejants amb gos i bastó.

M’aboques les teves desil·lusions: el món gira entorn del diner i de la guerra. Polítics i líders socials són persones d’escassa categoria. L’Església projecta una imatge que fa pena. Uns bisbes polititzats voldrien tornar a un temps definitivament desaparegut, i d’altres, prudents o porucs, callen massa. Uns desafinen i els altres no toquen. No cal menystenir la gravetat de l’assumpte: en bona teologia catòlica, el bisbe fa l’Església. Tenim teòlegs del mal humor, sociòlegs del malestar i cristians empipats. Hi afegeixes parròquies on sembla que tot se’n va pel pedregar... Molts fidels deserten, altres es reclouen en un exili interior, com en temps dels eremites. Hi ha la desgana o el cansament “laboral” d’alguns mossens desangelats. Em dius que ja no saps si et pots refiar de l’Església com abans. No saps si tens per pastor un bisbe, un polític o un funcionari. Ni encertes a trobar a quina parròquia pots acudir per saciar la teva set de Déu, perquè tot t’ho donen esbravat. Quin panorama! Vigila, sobretot, de no ser hipercrític: és un símptoma de malestar personal.

Si coneguéssim una mica la història, sabríem que no són impossibles la vivència i la transmissió de l’evangeli. En èpoques molt més terribles han coincidit l’absolutisme amb la llibertat dels peus descalços, la simonia amb la compassió envers pobres i malalts i la inquisició amb la volada mística. Fa més de cinquanta anys que està cantat que anàvem cap aquí: secularització, disminució dels cristians, creixement de les falses religiositats, incomprensió del món no creient (*). Tornem a trobar-nos amb les mateixes dificultats i les mateixes gràcies que als primers segles. Només podran resistir aquells qui visquin el cristianisme existencialment. Sols se sostindran els qui tinguin la sort d’arriscar-se a trobar Déu “cos a cos”, i el sàpiguen integrar en la seva vida. Ens tornen a fer falta sants, profetes i savis. Gent feliç, gent boja, gent serena i profunda. Els màrtirs no ens han faltat mai en un lloc o altre de la terra.

Lluny de nosaltres de renegar dels nostres dies i del nostre món. El món no pot ser tan dolent, si les flors són tan boniques. O la cervesa tan bona, com deia Chesterton. Aquest és el món, aquests són els temps que Déu estima. Un món que està salvat de soca-rel. Uns temps en els quals es vessa sens parar una gràcia sobreabundant, que s’ofereix humil i senzilla a qui la vulgui acollir. Per això, encara que siguem pocs, hi ha tan bona gent, tants bons capellans i bisbes, tants cristians generosos. I, de tant en tant, tenim el do d’un Papa que té un somriure franc, que es fa entendre, i que no condemna. Com a peregrins que som, moguts per l’esperança d’un cel nou i d’una terra nova, portem al cor el desig d’un món bell, d’una humanitat reconciliada, d’una Església que faci goig.

Acabem el passeig dient-nos que hem de fer tot el possible per embellir el nostre racó de món, posar pau entre els qui ens envolten, ser sembradors d’esperança i fer córrer bons aires dins l’Església.

Jacint Torrents

(*) http://www.focnou.com/blog/2008/200801/CristiandatDiaspora.pdf

Quan les mares van al cel

La meva mare va morir el passat dia 9 de desembre. La teva, benvolguda Montse, el dia 15 de novembre. I la teva, estimada Ester, el 25 de novembre. Tres morts en pocs dies, tres absències abans de festes, tres enyorances definitives. Totes tres eren viudes. Nosaltres quedem orfes del tot, sense els qui ens han engendrat. I continuarem el camí de la vida amb joia. Amb el sarró ple d’alegries i d’esperances. Suportant i superant moments difícils, etapes dolentes, les pèrdues inevitables. Si Déu vol, nosaltres ens anirem fent grans. Però les nostres mares ja no envelliran més.

I on van les mares quan es moren? Nosaltres les hem “enviades” directament al cel. “El cel” és una expressió simbòlica per dir que intuïm, suposem o creiem que no existeix el forat negre definitiu. Hi ha qui creu que Déu no existeix. Nosaltres creiem que el que no existeix és el “no-res”. Per a mi, la vida seria absurda, i viure seria una broma pesada, si m’hagués de reencarnar, o hagués de finir en la desaparició absoluta del que jo sóc, de l’amor que he rebut, de l’amor que he donat.

En realitat, la majoria de persones -fins i tot les qui no en són conscients- vivim, fem i desfem des del supòsit que tenim un destí que no té fi. I ens estimem, treballem, tenim cura dels altres, engendrem fills, ens il·lusionem, i construïm i edifiquem el món, no pas programats per l’instint, com les altres espècies de la natura, sinó moguts i “marcats” per un alè d’eternitat. Ens hi podem resistir, és clar, perquè som lliures. Però és una empremta gravada a foc al fons del fons de la nostra intimitat. No hi ha segell més indeleble en la nostra personalitat. No hi ha tatuatge més profund sota de la nostra pell. I, amb tot, en podem prescindir. L’home és l’únic ésser de la natura que pot dir “no” a gairebé tot. Reconèixer i acceptar l’alè d’eternitat és dir sí al món, a la història, a la joia de viure.

Davant la feblesa de les nostres mares durant el temps de les seves malalties, hem vist que renaixia i es reforçava en nosaltres la tendresa. De què serveix un malalt, un ancià, una persona afeblida?, es demanen molts. El pragmaticisme salvatge del nostre temps es troba en aquest punt amb el nazisme: li fa nosa tot aquell que sembla inútil, defectuós, vell, portador de problemes. Quan és justament el feble, el malalt, l’ancià, el deficient i el pobre qui fa aflorar en nosaltres les més grans dosis d’humanitat. Beneïts els qui ens humanitzen!

Com a fills, ens hem mirat amb tendresa les nostres mares a l’hora de la mort. Davant l’abundor d’afecte i de bondat que ens han donat en aquesta vida, els seus defectes s’esvaneixen, ja no els veiem, són fum. Sols resta l’amor. Déu, que, essent Pare d’infinita tendresa, és molt més bo que nosaltres, les introduirà a la vida eterna.

Des d’ara, les nostres mares, com va dir l’estimat Llorenç Sagalés en les exèquies de la meva, aniran entrant cada vegada més dins nostre, es faran més presents de forma invisible, i ens convidaran a fer que nosaltres mateixos donem fruits de vida eterna. Elles, ara, ja davant Déu, intercedeixen per tots nosaltres i ens esperen.

Amb el consol i la pau que ens donen aquestes paraules, rebeu una forta abraçada.

Jacint Torrents

Mater dolorosa

Més d’una vegada, quan el teu fill surt de permís de Quatre Camins, t’arriba a casa drogat o embriagat i estomaca la germana petita. Tu saps prou què és rebre mastegots d’un home. N’has tingut dos i sempre t’han anat mal dades. Tot s’acaba quan els mossos, avisats pels veïns, el retornen emmanillat a la presó. Aquest fill et trenca el cor. Ara cobres una mínima pensió i cap dels dos ex-marits no et passa cap ajut. Són pensionistes i insolvents. D’ençà de l’última separació, fa quatre anys, vius aixoplugada amb aquests dos fills al pis del gran, que ja s’havia emancipat. El noi, més de trenta anys, solter, obrer sense qualificar, no es pot casar perquè us hauria de fer, mare i germans, fora de casa. Ara s’ha hipotecat de nou per comprar una grua, ser soci de l’empresa i guanyar més. Si no, no se’n sortirà mai.

Per visitar el de la presó, fas un feixuc viatge en autobusos i tren. Sola, amb el bastó que fa de suport als teus malucs artrítics, marxes carregada amb bosses de plàstic: conserves, fruita, roba vella i llibres que em demanes. Per fer-te ajudar desplegues tota la teva simpatia i molta picaresca. Les necessites. En realitat, però, quan t’abalteix la feblesa, t’enfonses i plores. No pots més. Massa dolors. Dolor per la teva pobresa. Dolor pel fill gran que suporta la vostra càrrega i no pot fer la seva vida. Dolor pel difícil futur de l’esgarriat, a qui no desesperes de salvar. Dolor per la filla adolescent que viu esporuguida i avergonyida. Dolor pels teus mals, per la vellesa que se’t tira al damunt, per la manca de futur...

Quan et veig, em ve sempre al cap l’Stabat Mater, l’antiga seqüència litúrgica del segle XIII, que descriu el sofriment de la Mare de Déu al peu de la creu. I que han musicat Vivaldi, Pergolesi i Rossini, entre altres. Tu ets una mare dolorosa. La Mater dolorosa és la figura de tants éssers humans, sobretot dones, que fan versemblant l’axioma popular i fatídic que diu que “hem vingut en aquest món a patir”.

L’art cristià ha representat en la imatge de Maria al peu de la creu la Dona de dolors, versió femenina de l’Home de dolors del bellíssim Càntic del Servent d’Isaïes, 53. Si l’home d’Isaïes pateix perquè ha “pres damunt seu els nostres dolors” a causa d’un amor inexplicable, la dona de l’Stabat Mater és la icona d’aquells que no defugen de mantenir-se dempeus al costat dels crucificats del món, acceptant en vida que una espasa els traspassi l'ànima.

Hi ha remei per a la teva situació? Jo no sé què puc fer per tu, sinó acollir-te. La societat no destina encara tots els recursos que calen en casos que, com el de la teva família, són complexos i difícils. Hi ha una mena de sofriments personals que són fruit del fet de viure, de l’atzar, de la nostra fràgil i vulnerable existència, del mal que hem fet o del mal que ens han fet... Als homes actuals ens fa més por el sofriment que la mort. Potser per això podem ser més sensibles a la tasca que se’ns demana: encaixar el dolor, lluitar-hi, cercar la solidaritat, oferir companyia, arbitrar camins de redreçament i d’ajuda, donar la mà, no oblidar els crucificats, dur la memòria dels sofrents a la presència de Déu...

Amb una forta abraçada.

Jacint Torrents

Amb oboè d’amor

Em demanes, benvolgut amic, que expressi en aquestes pàgines la meva opinió sobre l’Església i la comprensió humana i religiosa que en tinc. Com es pot ser, em dius, lliure, obert, modern, i alhora pertànyer a l’Església? La pregunta val també per al seguidor de qualsevol ideologia: ¿Com es pot ser, per exemple, d’un partit polític, (amb corrupcions, dirigents incompetents, nepotisme, gent instal·lada...), i estar alhora convençut del liberalisme, del conservadorisme, del socialisme,... que predica?

En parlar de la nostra Església voldria ser com Bach. En arribar a la part del Credo... unam sanctam catholicam et apostolicam Ecclesiam, de la gran Missa en si menor, ell, fervent luterà, hi va posar l’acompanyament magistral de dos oboès d’amor. Quina altura de mires en referir-se a l’Església Catòlica, per damunt de les objeccions de protestants contra catòlics! Si no hi ha el contrapunt d’un oboè d’amor, no es pot parlar objectivament de res, perquè coneixement i amor van estretament lligats. És una de les lleis de l’hermenèutica.

Jo vaig néixer cristià, i en l’Església vaig ser engendrat a la llibertat i a la saviesa de la fe. Llibertat i fe que van anar creixent a mesura que jo creixia. Amb esforç personal, amb estudi, amb crisis de creixement i amb l’inestimable ajut de molts cristians. Em puc mirar, doncs, amb ulls amorosos els meus parents eclesials, la vella historia -dramàtica i gloriosa- de l’Església, i el valuós tresor que la tradició ens transmet. Constituïda per homes i dones del nostre temps, l’Església actual, com la resta de la societat, té inevitablement gent grisa i mediocre. I gent que es deixa moure per passions polítiques, econòmiques, de poder, de comoditat, de por, d’autoengany... que no són l’estricte apassionament per Jesucrist i pel seu evangeli. Les debilitats dels meus parents eclesials em dolen i de vegades m’irriten, és clar. Més que les meves, tot s’ha de dir. Jo no sóc cap model evangèlic, i sóc també gris i mediocre. Però no puc renunciar a la meva casa pairal. A qui aniré que em mereixi confiança?

M’inspira confiança una institució que no està de moda. On hi acut sobretot gent gran, senzilla, persones serioses i honestes, alguns científics solvents, homes de pensament seriós, i uns quants joves valents i preparats. Persones que no es deixen endur per la superficialitat del nostre temps. M’inspira confiança una institució on puc expressar-me lliurement, on caben molts matisos, molts corrents; que no pretén ser la casa dels purs, sinó la dels pecadors. On tanta gent madura en la fe sap distingir molt bé entre un pobre rector que no en sap més -o un papa poruc-, i el missatge i el tresor que ens vénen dels seus llavis i de les seves mans. Aquesta és l’Església que m’estimo: àvies que van a missa, bisbes que no s’acaben de situar en la modernitat, papes que voldrien tornar enrere, missioners martiritzats, monges que atenen els malalts que no vol ningú, cristians inserits en el món de la cultura, de l’ajut social, capellans a ran de poble, joves capaços d’anar contracorrent, famílies que intenten viure l’amor, neuròtics i desorientats que cerquen Déu, la gran massa de cristians vergonyants o anònims, monjos en els seus hospitalaris racons de silenci... Gent pobra, sense prestigi, que no compta.

En un senzill acte de realisme, accepto aquesta Església perquè accepto el fracàs de la creu, que és el fracàs de l’ésser humà. Acceptant el fracàs humà m’acullo i m’obro a la possibilitat de tenir un futur millorable, una vida nova, una esperança d’èxit definitiu.

Jacint Torrents

Un deixant de bon gust

Arribat a la vellesa, vas posant ordre en els teus assumptes. No t’agradaria deixar cap maldecap als teus, ni econòmic ni de papers. I voldries, a més, amb molt bon seny, que els qui t’han conegut servessin de tu un record de bon gust, com la sentor d’una colònia fresca. No fos cas, em dius, que, quan et cantéssim allò de “Trobarem a faltar el teu somriure”, algú recordés un rostre aganyotat o un caràcter agre i amargat. Si som bones persones –i tothom ho és una mica-, la bondat es transparenta en el bon humor, en la paciència, en no fer males cares, en el somriure.

De fet sempre has tingut molt bon humor. No has estat la mena de persona que es queixa sempre de la feina, de la salut, de les mancances pròpies, de si els altres són com són, de l’estat del món,... Quan els veus venir –aquests tristos missatgers de males notícies- ja saps el que et diran. Com els hem d’anomenar? Sembradors de malestar? Escampadors del disgust? Transmissors d’ansietat? “Profetes de calamitats”, en va dir Joan XXIII, en un sentit bastant semblant...

A més, no recordo que hagis mai criticat ningú, cosa ben difícil. Plácido Domingo deia en una entrevista que s’estimava més callar que malparlar d’algun col·lega. Tenir la fortalesa de resistir el mal, de no anomenar-lo, de no fer-li publicitat amb els nostres llavis és el portal de la benedicció (parlar bé dels altres).

Tu no has estat ranci en la benedicció ni en l’elogi. Amb ulls positius i benvolents, has sabut estimular i donar una paraula d’ànim a tothom. En la vida quotidiana, no he sentit mai que parlessis com un jutge, ni com un savi, ni com un crític. Intueixes quin esforç hi ha rere una feina, o des de quin nivell progressa una persona. No necessites ningú per escambell dels teus peus. Ets ponderat i generós en la valoració dels altres. L’elogi diu més de qui el dóna que de qui el rep. La teva magnanimitat et fa feliç.

Com has dit sempre, la tasca de l’ésser humà consisteix a viure la vida amb joia. Si no volem ser una càrrega per als altres, cal, a més, saber acceptar humilment dèficits i qualitats, les pèrdues que anem patint i la immensa sort de viure i respirar. El teu èxit ha estat arribar a ser una persona sense arestes punxegudes, que viu, conviu i somriu. Si el neuròtic neurotitza els qui l’envolten, el pacificador, en canvi, ho pacifica tot. Al costat teu, les coses han estat més fàcils per a tothom, els problemes més lleus. Ets un fonedor d’angoixes, un àngel consolador, una personalitat balsàmica. Avui ens en fan falta uns quants com tu. Perquè al pas de la vostra barca s’obri un deixant d’aigües tranquil·les.

“Fugiu del mal, abraceu-vos al bé. Beneïu, no maleïu. Poseu-vos al nivell dels humils. No us tingueu per savis. No torneu a ningú mal per mal; mireu de fer el bé a tothom. Si és possible, i fins on depengui de vosaltres, estigueu en pau amb tothom /.../ No et deixis vèncer pel mal; al contrari, venç el mal amb el bé”.

Has acomplert moltes d’aquests paraules de sant Pau als Romans. I deixes en la nostra vida el bon sabor i el bon gust d’haver-te tingut a la vora. Que visquis per molts anys!

Jacint Torrents

La pregunta inquietant

Aquell primer dia de classe a la Universitat el professor ens va fer adonar que el primer que fa l’home, quan obre els ulls davant el món, és quedar bocabadat davant la realitat. “L’admiració és l’actitud inicial de l’ésser humà”, ens va dir. Els nostres estudis partien d’aquesta base. Tu i jo, estimat amic, com dos pardalets, asseguts de costat en aquell banc d’una fosca i tronada aula del claustre de Lletres, ens acabàvem de conèixer i encetàvem la nostra amistat, expectants i reverents davant el món del saber.

Després, tu et vas decantar cap a Belles Arts i vas acabar a París. El nostre contacte va ser freqüent en aquells anys de descobertes i admiracions. Ens unia la passió per llegir i el debat sobre les grans idees. Després ens hem anat veient moltes vegades, aquí i allà. Ara com abans, ens expliquem les lectures que hem fet, l’evolució dels nostres criteris sobre el món, la política, Déu, l’amor, els grans reptes de la vida. Encara ara continuem fent-nos preguntes. Encara avui ens sentim interpel·lats. No ho sabrem mai tot.

Fa poc més d’un any comentàvem que per a molts la paraula “Déu” havia deixat de tenir interès. A Occident, ja hi ha més d’una generació que no n’ha sentit a parlar mai. O en tot cas amb referències negatives. Generació que, abandonant la racionalitat i la ciència, sol caure en les credulitats més simplistes: esoterisme, màgia, sectes diverses, falsificacions històriques, fe cega en ideologies o en creences fonamentalistes... I encara en la pitjor deshumanització: l’estimació del diner per damunt de totes les coses. Crec que és una sort per a nosaltres que, amb accents diferents, no ens hagi abandonat mai la pregunta inquietant sobre Déu.

Et sorprèn ara l’allau de llibres que es publiquen sobre si Déu sí o si Déu no; sobre l’ateisme i l’espiritualitat laica, sobre ciència i religió; sobre el “lloc” de Déu (els gens, les neurones...?); sobre si la religió és beneficiosa o un endarreriment i una feblesa de l’home; sobre si cal un Déu per a fonamentar la moral... Si fa uns anys es va predir la fi de les ideologies o la fi de la història, ara es profetitza la fi de la fe. Però també et sorprenen els retorns a Déu que comencen a ser habituals. Em parles, en concret, d’aquest llibre que Jean-Claude Guillebaud, periodista de “Le Monde”, acaba de publicar sobre el seu retorn al cristianisme, Comment je suis redevenu chrétien, 2007.

Jo penso que no ha de ser difícil entendre que un ésser humà pot creure en Déu des de la llibertat. I que creure no és buscar un tranquil·litzant per a la mort, ni una compensació del mal, ni un lenitiu per al dolor. I que es pot tenir fe a canvi de res. Qui creu ha percebut en la seva vida una abraçada que l’embolcalla del naixement fins a la mort. I, quan obre els ulls, s’admira de la profunda realitat que l’envolta. En la qual vivim, ens movem i som. Res més pròxim a la fe que la genuïna admiració de l’home, la raó sense prejudicis, el seny, i un lúcid sentit crític. I res més lluny de la fe que les credulitats alienadores, fruit de la por i de les ansietats modernes. Són excuses de mal pagador.

Mantinguem, estimat amic, el cap ben clar i la nostra actitud d’admiració. La pregunta inquietant porta en ella mateixa la resposta.

Jacint Torrents

El compromís avui

Ets una persona inquieta i creus en una paraula que, com que ha desaparegut de l’escena moral, sembla passada de moda: compromís. És per això que t’he conegut sempre compromès en una o altra cosa. En un sindicat, en un partit polític, o treballant per a diverses associacions del poble. Admiro aquesta manera de ser dels qui no es desentenen de la vida comunitària i donen als altres el millor del que saben fer.

Per la teva forma de sentir la fe penses que la iniciativa que ara tires endavant s’hauria d’aixoplugar en l’Església. Durant segles l’Església, tot i els seus pecats, ha fet funcions que ara en diem de suplència. L’Església ha creat escoles, universitats, hospitals, ha promogut artistes i músics. Els cristians s’han apiadat dels moribunds, han atès els miserables i marginats, han acollit els pelegrins i els emigrants. El nostre abat Oliba va crear la Pau i Treva de Déu per pacificar els senyors feudals. Des del silenci dels monestirs, en època de barbàrie, es va salvar la cultura grecollatina, i es va estendre per tot Europa la idea que el treball –“ora et labora”- no és una condemna d’esclaus, com en l’antiga Roma, sinó una activitat que dignifica l’home i edifica el món.

Ara desitjaries que la parròquia donés segell d’identitat a la teva iniciativa. Perquè neix del teus sentiments cristians. Però t’has trobat que molts dels teus col·laboradors no ho creuen necessari. Quan jo era petit, al meu poble, teníem un centre parroquial on es feia un “cine parroquial” els diumenges a la tarda. Hi havia la revista de la parròquia, l’esplai cristià per als infants, l’escoltisme confessional, el bar i els futbolins del centre, etc. Per a un catòlic d’abans tot havia d’estar dins l’Església o beneït per l’Església.

Però moltes iniciatives d’avui en favor de la dignitat de l’home sorgeixen en àmbits purament laics. Això és un gran avanç de la societat. I l’Església, que no és una ONG, impulsa els cristians a ser en el món. Per transformar-lo. Col·laborant amb els qui creuen, amb els qui no creuen, i amb aquesta majoria d’indecisos que manté la memòria cristiana en “stand by”, esperant el clic de l’encesa. Afortunadament “la fe y la increencia tienen que caminar juntas en la única dirección que les puede conferir legitimidad: la gloria del hombre, su grandeza que hay que admirar y cultivar, su miseria que hay que comprender y curar” (Olegario G. de Cardedal, La gloria del hombre, 1985). El bé de l’home és, alhora, la mesura de la credibilitat d’una religió i de l’honestedat d’una descreença.

Per exemple, es tracta de fer bones pel·lícules, més que no pas de fer un cinema “de missa”. De fer un periodisme o un radiofonisme ben fets i compromesos amb la veritat, que no de fer una mala premsa i una pèssima ràdio catòliques. De fer política i economia amb honradesa, més que no pas de retratar-se al costat de bisbes, abats o senyors rectors. La càrrega de valors que els cristians poden aportar al món ve validada per una experiència de segles i per un axioma: la causa de l’home és la causa de Déu. El cristià, al costat de tot home, i com tot home –però amb una exigència més alta, perquè creu que tot el que fa té un pes d’eternitat-, ha d’intentar fer-ho tot bé en tots els àmbits: educació, família, mitjans de comunicació, comerç, arts, literatura, oficis diversos..., fins i tot des d’una vida oculta. En la definició que sant Pere fa de Jesús el dia de Pentecosta: “va passar fent el bé, perquè Déu era amb ell” (Ac 10,38) trobem el que s’hauria d’esperar de tot ésser humà: que passés pel món fent el bé.

Si nosaltres poguéssim deixar aquest record!

Jacint Torrents

La bogeria del perdó

Et vaig recollir fent autoestop fa molts anys i, en el viatge, ens vam anar obrint l’un a l’altre. A canvi de la meva hospitalitat automobilística vaig rebre l’hospitalitat de la teva llar i vaig acabar dormint aquella nit a casa de la teva família en un bell poble basc, agombolat per la sentor del fenc i la verdor de les altes muntanyes. A l’endemà vaig conèixer una mica el teu entorn. Tu eres un “maketo”, que parlaves basc i empaitaves totes les llibertats que els joves dels anys 70 anhelàvem. T’agradava saber, inquirir, dialogar apassionadament. Vam establir una bona relació d’afectes.

Després, vas venir més d’un cop a veure’m, aprofitant el teu pas per Barcelona. Voltaves pel nord d’Europa (Espanya et semblava encotillada i asfixiant, deies), tenies una xicota sueca, després una de basca, feies i desfeies feines eventuals. Al cap del anys te m’has tornat a aparèixer. Has vingut a viure ran del nostre mar i m’has localitzat. Hem passat una tarda llarga, molt llarga, reprenent el fil de la nostra història allí on el vam deixar fa més de vint-i-cinc anys.

I m’ha corprès el drama de la teva vida, després d’aquella joventut erràtica. La teva filla va morir ofegada al mar, la teva dona va sucumbir sota la desesperació i les drogues, el teu germà petit va morir víctima d’un atemptat terrorista. El dolor i l’horror es van instal·lar en el teu cor -ferida que sagna sens parar, esglai permanent, martell que et percudeix les temples cercant mil perquès.

I m’has confessat la bogeria del perdó. Perdones el mar assassí, la droga assassina, els terroristes assassins. Amb un perdó radical i incondicional, gratuït, sense que l’altre ho sàpiga. Perdonar l’imperdonable és un excés, una bogeria. No té res a veure amb la llei ni amb la necessària justícia. Ni tan sols amb la clemència ni amb la consideració d’atenuants. Tampoc és que tu et creguis moralment superior a ningú. No exigeixes penediment ni humiliació. El teu perdó és un acte situat més enllà de la moral i de qualsevol doctrina. Ve del misteri que penetra l’home i el desborda.

El perdó ve del fet de sentir-se “còmplice”, “solidari”, “germà” d’aquesta humanitat que no para de cometre crims contra la mateixa humanitat. El teu perdó endevina que, quan s’assassina un home, s’assassina la humanitat. Que, quan mor un home, mor una part de nosaltres mateixos. I que, quan es pren la vida a un home, es destrueix quelcom de misteriós que no ens pertany. Com a humanitat que som, ens sentim lligats a la culpabilitat d’aquesta humanitat que perpetra i viu de l’odi, la intolerància i la mort. Fins i tot en podem ser hereus.

En l’atorgament del perdó s’apodera de l’home –encara que ho ignori- l’esperit d’aquell Jesús sorprenent dels evangelis que perdona d’entrada sense que ningú li ho demani, possibilitant l’acostament als homes i el trencament dels sinistres llaços del mal. Ell mateix, al riu Jordà, és posà a la cua dels pecadors, solidari amb la nostra absurditat. Ell mateix, patint i assumint en el propi cos tots els crims contra la humanitat, va propiciar el perdó de tots els criminals –i el de tota la humanitat-, perquè no saben el que fan. Perquè no sabem el que fem.

Rere seu, començant pel diaca Esteve, tot un seguici de màrtirs, de torturats i d’ajusticiats, i de familiars i d’amics, anònims com tu, sentiu que surt del vostre cor aquest excés del perdó. Inexplicable, necessari, reconciliador.

No tinc paraules per expressar la meva admiració.

Jacint Torrents

Tu primer

Sou sobretot persones grans, homes, dones, avis i àvies. La generació de la postguerra, que va aprendre a estalviar i a sacrificar-se, que va treballar durament perquè els fills tinguéssim bones feines, bons estudis, un futur millor. Perquè no ens faltés res d’allò que podia ser necessari per a fer-se un lloc en el món.

Us llevàveu d’hora per encoratjar-nos a anar a estudiar o a treballar. Ens teníeu l’esmorzar a punt, la roba neta, el dinar fet. No fèieu vacances perquè nosaltres poguéssim fer algun viatge. Ens administràveu els estalvis que ens calien per independitzar-nos, contraure matrimoni, comprar un pis. Un cop vàrem ser casats i amb fills, canviàreu el merescut repòs de la vostra jubilació per un permanent servei envers nosaltres i les nostres criatures. Dur els nens a escola, recollir-los, atendre’ls si estaven malalts, vigilar-los si volíem sortir algun vespre. Ens ompliu el rebost, sou cangurs permanents, cuiners, assistents de la llar, infermers, monitors d’esplai, feu encàrrecs, tot ho disculpeu... I, a més de ser esplèndids amb els néts, encara, de vegades, ens doneu diners, si la nostra economia passa per un mal moment...

No sé pas si sereu correspostos amb la mateixa moneda. El refranyer diu que sí. “Tal faràs, tal trobaràs”. De fet, sense discursos, sou transmissors d’una forma de fer i de ser: la de l’altruisme, la de la generositat, la de l’autodonació: doneu, com a mínim, el vostre temps, els vostres petits serveis. Gent gran, avis, pares: gràcies a vosaltres el món és més humà. Vull creure que això s’encomanarà. Per això la família és tan important per ajudar a viure i a sobreviure en les crisis personals, econòmiques i socials.

Ja sé que no ho feu per ser compensats. La vostra vida: renúncia i lliurament. Algun cop a canvi d’ingratitud o d’indiferència. Però sou l’experiència d’amor gratuït més gran, més propera, més tangible. La que és més fàcil d’entendre i de crear escola. Si vull determinar quin principi us guia, no trobo cap explicació ni en Freud, ni en Marx ni en Nietzsche. No és l’instint sexual ni el de l’agressivitat, no són ganes de fer la revolució, ni tampoc l’ideal del superhome i del menyspreu dels febles. És una altra cosa. La pura joia d’estimar.

Em ve al cap el “tu primer”, lema vital de Maur Maria Boix (1919-2000, monjo de Montserrat), que al seu llibre de records Cop d’ull al retrovisor, ho explicita així: Tu primer. Hi veig primer de tot el signe evident de l’estimació: Estàs més per l’altre que per tu. També hi trobo la marca de l’abnegació: M’hi descentro de mi mateix. Em fa humil: El lloc millor és per a l’altre. I, resumint-ho tot, em posa i em manté en la felicitat de la joia d’estimar.

“Tu primer” és la norma de la majoria de bona gent que omple el món. Si no fos per tants que ho practiquen, la terra seria un infern. Ens fallaria la confiança bàsica per viure. No gosaríem ni sortir al carrer. Però aquesta preferència que donem a l’altre encara no és suficient. Cal fer-la arribar a latituds més extenses. Per exemple, com a europeus, hauríem d’estar abocats en l’ajuda a l’Àfrica que hem depredat, tant ignorada per la comunitat internacional. Les nostres polítiques s’haurien de centrar en els febles, els joves i els pobres de cada país. L’Església no hauria d’ambicionar el poder, ni la influència, ni el control ideològic, sinó la humilitat del servei silenciós. Com vosaltres.

Entre el “primer jo” i el “tu primer”, vosaltres heu fet la millor elecció. Accepteu la meva gratitud.

Jacint Torrents

La mort i la paraula

Recordo, estimada amiga, el dia del funeral del teu espòs. La teva desolació era immensa. Com la d’un desert cremat pel sol. La seva pèrdua, per inesperada, va ser molt dolorosa. Avui solem copsar la mort com una bufetada cruel i immerescuda, que estaborneix la nostra pretensió de viure bé i de resoldre-ho tot amb diners, amb recursos tècnics o científics. Ras i curt: el contacte amb la mort ens diu, en primera instància, que som creatures destinades a morir. L’home és un-ésser-per-a-la-mort, va sentenciar Heidegger, el filòsof. Cosa que oblidem amb gran facilitat. En canvi, quan mor un ésser estimat, no és tan fàcil fer-se el desentès. Els sentiments que neixen de les pròpies entranyes, els nostres lligams de carn i de sang, les amistats que han acompanyat la nostra vida, no desapareixen sense més ni més: deixen l’ànima ferida. I ens poden enfonsar en un pou tenebrós i profund, d’on costa Déu i ajuda sortir-ne. Tu vas necessitar que et fessin costat, perquè la inevitable i indescriptible solitud en què vas quedar et sumia en un dolor sens límit, que podia derivar en una depressió profunda.

Per sort vas conèixer un grup d’acompanyament en el dol. A poc a poc, les ferides es van anar tancant. Et queden ara les cicatrius al cor. I la memòria. El dolor s’ha atenuat –una remor de fons- i has retrobat una pau serena. Tornes a riure i a dormir tranquil•la. Surts de casa i has recreat una nova vida, amb nous interessos, noves dedicacions, nous graus d’obertura al món. Què som, els adults, sinó gent ferida que continua la lluita de la vida? Amb les arrugues del rostre, amb les xacres de l’edat, amb l’ànima lacerada.

Vas ser escoltada en un grup d’ajuda en el dol i ara ets tu qui escolta com a voluntària altres persones. És el que se’n deia abans una “obra de misericòrdia”. Recordes? Donar menjar al famolenc, visitar malalts i presos, enterrar els morts, ensenyar els qui no saben, consolar els afligits... Totes aquestes pràctiques que tanta gent ha fet al llarg dels segles han contrarestat el mal que causen guerres, pestes, malalties, fam, ambicions dels poderosos, injustícies... Tal i com passa amb la Declaració de Drets de l’Home i del Ciutadà, de la Revolució Francesa, les obres de misericòrdia predicades pel cristianisme pertanyen ja al patrimoni ideològic i pràctic de les societats més avançades: hospitals, serveis funeraris, ensenyament, assistència social... De forma que cada cop hi ha més persones i més societats que senten com a pròpia aquesta qualitat del cor que s’apiada: la misericòrdia. Ens hem d’alegrar que la llavor de l’evangeli hagi estat com el llevat que ha fet fermentar la farina del món.

Ara li arriba el torn a la creació d’aquests grups d’ajuda que volen fer costat als qui pateixen per la mort d’un ésser estimat. El llibre d’Alfons Gea, Acompanyant en la pèrdua, que va comentar no fa gaire Josep Ramon Recordà en aquestes pàgines, et pot ajudar a reflexionar sobre l’ajuda als qui sofreixen pèrdues afectives. La definició sobre l’home de Heidegger no seria completa sense la del teòleg Karl Rahner: l’home és l’oient de la Paraula. Som un ésser que ha de morir, és cert. Però som, també, un ésser capaç d’escoltar. Si ens obrim a les paraules dels altres, especialment al seu dolor -el dolor de l’home, el dolor del món-, ens fem dignes de percebre i transmetre una Paraula més alta i definitiva, mereixedora de crèdit, i –és la nostra fe- capaç de donar vida.

Una vida on la Paraula guanya el combat a la mort!

Jacint Torrents

El pagès i el milicià

Aquell jove pagès tenia cinc fills, uns camps de blat, una vinya i una mica d’horta. L’estiu del 36, en iniciar-se la sublevació militar, que posava en perill la democràcia, el país es va encendre en odis, molts es van armar i perseguiren els homes de dretes i la gent d’Església, creient que calia fer una revolució a sang i fetge, expropiant els béns, cremant els signes religiosos. Per la seva banda, els revoltats van passar comptes amb les esquerres i la gent liberal. Prohibiren la dissidència, fomentaren l’exili de la intel·ligència, trobaren en l’Església un aliat que va hipotecar la seva llibertat. Anys després d’acabada la guerra, encara dictaven condemnes a mort.

Aquell jove pagès vivia en una masia, ran del camí dels lilàs que pujava a l’ermita, on es venerava la imatge d’una màrtir. Vinyes a cada revolt i arbres fruiters, i dalt del turó, voltada de boscos, la petita església i el cementiri en una serena balconada sobre el Vallès. Feia una nit d’estiu, de cel turgent i estrellat. No s’ho va pensar dues vegades. El rector i la majordoma ja havien fugit. Ell, que sabia on s’amagava la clau, va entrar a l’esglesiola i va carregar amb la imatge de la santa, mogut per la devoció que li tenia i per l’amor a les coses del poble. Una religió, si és autèntica, sempre arrela en els costums i en les festes, s’incultura i s’expressa a través de l’art. Des de la prehistòria, quan l’home es troba amb Déu, aixeca una pedra, eleva un càntic, fa una festa.

Camí avall, a l’ombra del bosc i del torrent, s’hi amagava el milicià armat. Esperava que algú s’acostés a l’església per imposar la seva idea de la justícia i abatre’l. Va preparar l’arma per disparar. Quan va veure que era el jove pagès pare de cinc criatures, es va compadir. Es va mossegar la ràbia i va abaixar el fusell. Ni tan sols el va denunciar. Solament acabada la guerra, després de treure en processó la imatge del paller on havia estat amagada, ho va fer saber discretament al meu avi matern, que era el pagès que l’havia salvada del foc.

Poc abans, en la retirada del sever i cru gener del 39, passaren prop de la masia del meu avi molts fugitius, soldats republicans, gent d’esquerres, qui sap si alguns esbojarrats assassins de les primeres i tràgiques calors de la revolta. A ningú li va faltar un plat de sopa, pa, ous, patates, una màrfega on reposar unes hores, en aquella masia samaritana dels estius de la meva infància..

Tant el meu avi com el milicià es compadiren de l’altre. En l’altre veieren un ésser humà, fet de vida, de somnis, d’esperances i d’afectes. Quan comprens que el teu enemic és un ésser humà, ja no és el teu enemic. I entens que un ésser humà té més valor que totes les creences i totes les ideologies. Quan ens posem en la pell de l’altre, vivim la compassió. Patir-amb-l’altre, sentir com-passió, ens fa u amb l’altre. La compassió ha estat sempre un element definitori de les grans religions. És el signe d’un alt grau d’humanitat. Al segle I dC la carta de sant Jaume presenta la veritable religió com una pràctica molt concreta de la compassió en el seu temps: La religió pura i sense taca als ulls de Déu Pare consisteix en això: ajudar els orfes i les viudes en les seves necessitats i guardar-se net de la malícia del món.

T’explico totes aquestes coses perquè, fent atenció al teu cor, sàpigues escoltar el cor de l’altre, i així et guardis de la malícia que sols duu a la mort. La compassió salva el món.

Jacint Torrents

El gran silenci

Anàvem d’excursió per la serralada de Marina i fèiem la carena per tenir bones vistes del mar i de les valls. Passàvem pel turó de les Maleses, la font dels Castanyers i arribàvem a La Conreria. I allí us vam veure. Éreu tres monjos de la cartoixa de Montalegre, alts i espigats, rapats al zero, amb el hàbits blancs que va pintar Zurbarán. Rèieu de gust. Jo tenia setze anys i us recordaré sempre. Mai més no he vist ningú que rigués d’aquella manera, tan franca i tan feliç. I escasses vegades he tornat a veure uns rostres tan serens, que inspiressin tanta pau.

La pel·lícula El gran silencio, de Philip Gröning, que té l’encert de penetrar amb una mirada neta i sense artificis l’interior de les persones, com el gran cinema de Dreyer, Tarkovski o Bergman, m’ha retornat el record d’aquell fugaç encontre, la vostra rialla i la vostra pau, estimats cartoixans anònims. M’ha traslladat també cap als meus silencis, i suposo que també ha induït molts espectadors a endinsar-se en la lentitud del pas del temps, en la necessària solitud, i en la benaurada senzillesa. La sala de cinema és plena tothora, diuen.

Com ens costa avui sortir del “gran soroll” en què estem immersos...! L’excés de paraules, d’imatges i de missatges que rebem fa trontollar el nostre equilibri. I ofega, potser, una Paraula essencial que hauríem d’escoltar, una Imatge que vol ser descoberta, un Missatge que ens sorprendria. Vivim enmig de tantes interferències que podem no adonar-nos del que més ens pot interessar. Distrets i entretinguts, se’ns passa el temps i la vida. Sense cap pes específic, sense densitat, el temps se’ns devalua, la vida es consumeix, condormida.

Més d’un es demana si és cristià fer el que feu: contemplar i pregar. No sou gaire més de quatre-cents cartoixans a tot el món. I la vostra vida es dóna i s’expandeix en la solitud amagada de la cel·la, en la lloança al cor, en la pregària i en el silenci. Als evangelis el Crist té múltiples aspectes. Guareix, ensenya, acompanya, s’apiada, allibera, camina, celebra, predica, parla... però també viu amagat, es reclou, s’allunya dels altres i prega en el silenci. No hi persona al món que pugui abastar tota la riquesa d’actituds i d’aptituds humanes que en Ell trobem. En l’Església i en el món, els carismes i els dons de les persones són variats i múltiples. Vosaltres heu escollit –i sou feliços amb la vostra vocació- de ser el Crist orant en la solitud. Un “inútil” ciri que crema tota la seva vida –nit i dia- en honor del Misteri Invisible. Un càntic d’incessant adoració que la humanitat eleva al seu Creador. Per la seva immensa glòria. No hi ha res més valuós al món que allò que sembla inútil: l’art, el pensament, la contemplació, el silenci, la pregària.

La vostra existència és d’una gratitud desbordant, i aquesta pel·lícula ens mostra en quin grau tan alt l’Absolut pot fascinar l’ésser humà i atraure’l fins a apoderar-se’n. De forma que podeu dir amb Jeremies: Senyor, m'has seduït i m'he deixat seduir. No publiqueu llibres, no feu conferències, no rebeu visites. Encara que resteu ocults a les nostres mirades, sabem que hi sou, testimonis de la també desbordant gratuïtat de Déu.

Afortunat qui, com vosaltres, pot tenir una vida unificada per l’amor. Hi trobarà la serenitat, la pau guanyada, l’alegria.

Una abraçada, ocults i anònims monjos del silenci.

Jacint Torrents

Mirar el pessebre

Quan em dius, estimat amic, que, fins i tot tu, que no et sents massa creient, trobes frívoles i superficials aquestes festes de Nadal, no puc sinó entendre’t i donar-te la raó. Em dius que et fan nosa els anuncis de la televisió i la invasora propaganda comercial. Però que també t’anguniegen els ornaments exagerats dels carrers, les musiquetes que ens posen a tot arreu, i aquest desfici per fer sopars nadalencs amb tothom. Trobes que el mateix àpat de Nadal té absències doloroses i que sempre s’hi escau un moment de tristesa. Et lamentes que són unes festes i un àpat que mai més seran com quan érem infants. Sí, la infància, per als grans, sol ser un paradís perdut. El paradís real dels adults consisteix a traspassar felicitat als altres. Així fem reviure, per Nadal, al voltant d’una taula, la memòria genètica del paradís perdut, mentre intentem recuperar ja ara el paradís que ens espera. L’home no podrà renunciar mai a la festa i al bell somni de seure amb altres homes en pau al voltant d’una taula.

Jo sé que tu ets una persona amb criteris propis, que no et deixes endur per la irracionalitat que avui governa moltes vides, que eduques els teus fills segons uns valors sòlids i acreditats. Sé que ets una persona noble, austera, reflexiva, que creus en l’ésser humà, en el treball, en la democràcia, i en l’esforç de construir-se un mateix com a persona. Vius, com molts de la teva edat, el desencís d’aquest tomb de segle i de civilització. Al món creixen la pobresa, la guerra i la fam. I els polítics es revelen ineficaços, i alguns força perillosos. Europa deixa de ser cristiana, i encara no és altra cosa sinó una trista i freda unitat monetària. I a casa nostra, a falta de Déu, n’hem fet de nous: el diner per damunt de tot, l’individualisme, i la vida sense rumb. On són els ideals i les utopies que fan tirar endavant una societat?

Pobra Europa, pobres de nosaltres!, t’exclames. El balanç d’Europa, et dic jo, encara és positiu, tot i el mal que hem fet en el món al llarg de la història. S’ha creat tanta cultura, tanta civilització, a favor de l’home.... Sí, però ara, em respons, és com si tot aquest patrimoni s’escolés aigües avall i fos a punt de desaparèixer. Les referències ètiques ja no són Aristòtil, Sèneca, Crist, Benet, Francesc d’Assís, Luter, la Il·lustració, Marx, ni els existencialismes del segle XX... I em rebles que s’acompleix la profecia de Nietzsche: “Déu ha mort”, entenent “Déu” com a paradigma de la civilització europea-judeo-cristiana, i entenent “mort” com a liquidació d’un sistema de valors, d’una forma de ser en el món i en la història. El drama per a mi, i et dic el que penso, és que, girat d’esquena a Déu, l’home perd el nord i ja no sap què és, què ha de ser, ni què ha de fer.

No hi ha esperança, doncs? Sí que n’hi ha. Si per Nadal sabéssim acostar-nos a un pessebre en silenci i n’interpretàvem el sentit, recuperaríem l’esperança. Al pessebre podem endevinar que en les nostra carn humana s’hi ha amagat un misteri –digues-li com vulguis, per a mi és Déu-, que ens confereix dignitat i drets inalienables. Que la grandesa d’aquest misteri s’ha manifestat en la humilitat, i això fonamenta tota l’ètica humana i tots els nostres deures. I, en darrer lloc, que tots som febles figuretes de terrissa cridades a formar un conjunt harmònic. Gent en camí, cercadors de pau, atrets per veus d’àngels, mirant en la nit fosca del món una llum que esclata pels racons més humils i insospitats. Si sabem mirar el pessebre, encara hi ha esperança, creu-me, encara n’hi ha!

Com desitjo que brolli en el teu cor i la puguis escampar!

.

Jacint Torrents

Celibat feliç o infeliç

Rebo un correu electrònic teu, estimat amic, on em comentes de passada el nou cas de pederàstia dins l’Església: el de l’ancià fundador d’una congregació religiosa integrista. El problema és molt greu i no s’hi val a tapar-lo. D’abans que fossis sacerdot, hem estat sempre amics sincers. Ens portem pocs anys. Et conec des de la meva adolescència. Oficialment ets cèlibe. I sé que ho ets de debò, de cos i ànima. Havíem parlat molt, abans i després de la teva ordenació, de sexualitat i d’afectes. Ens ho explicàvem tot, en un intercanvi interessat en aprofundir sobre el nostre desig de ser persones completes i felices. Sé que has viscut el celibat amb llibertat, amb equilibri, amb joia, realitzant-te feliçment. Perquè ser cèlibe et naixia de dintre. Cap obstacle, doncs, perquè fossis capellà, dins la norma tradicional de l’Església Catòlica.

Jo penso que ser cèlibe, com ser casat, és una forma de ser persona que s’ha de viure tranquil·lament i en pau i que ens ha de dur a un cert grau de plenitud. Si no és així, si la persona s’ho autoimposa sense estar-hi integralment –en cos i ànima- disposada, si no és prou madura per a saber què representa, es poden donar desajustaments afectivo-sexuals que el faran patir. Serà com un matrimoni fallit. I, a no resoldre’s a temps, en pot resultar una vida trista i desgraciada. Als seminaris i als noviciats catòlics pot haver fallat el seguiment i el discerniment dels responsables sobre els educands i la formació que els devien. Potser s’ha mirat més per la institució –que no hi hagués escassetat de personal- que pel bé de l’adolescent o del jove que, en una època tendra, sent fortament l’atracció del diví i pot enganyar-se sobre si mateix. Si fos així, seria, aquesta, una actitud distorsionada per part de l’Església: sacrificar persones per la institució.

Sempre hi ha hagut problemes sexuals al món, en solters i en casats, en joves i en grans, en civils i en militars, en homes i en dones, en religiosos i en laics. Per sort, aquests problemes no són generalitzables ni a tota la societat, ni a la majoria de gent d’Església, ni al petit nombre de persones que han optat pel celibat eclesial, ni a aquelles persones que s’hi han trobat per causes diverses (no trobar la parella adequada, malaltia, empresonament, dedicar la vida a un objectiu molt absorbent, preferir la solitud, ...). Ara, en el cas de les perversions sexuals d’alguns clergues, l’escàndol avui és patent i ens en pervé la imatge d’una gran hipocresia, que esquitxa tota l’Església. En aquests casos horrorosos de pederàstia falla, a més, allò que s’ha d’exigir a tothom que es diu cristià: No fer mal a ningú i fer el bé a tothom. Ser bona persona. “Al qui fa caure en pecat a un d’aquests petits que creuen en mi, més li valdria que li lliguessin al coll una roda de molí i el tiressin al mar”, adverteix Jesús severament en l’evangeli de Marc.

Com el desequilibri sexual, hi ha altres perversions que també fan mal: l’acumulació de diners, l’ambició de poder, el desig de control. Jo, però, et conec a tu i altres capellans, religiosos i monges, que sou persones felices i honestes. Se us nota a la cara. Per sort no he conegut mai de prop cap cas d’infidelitat celibatària (però sí de matrimonials). I penso que heu aportat a la meva vida molta poesia, que m’heu transmès una actitud de generositat, de maduresa, d’obertura i de comprensió del món. I, quan sento aquestes històries que fan tanta pena, penso en vosaltres. Penso en tu, estimat amic mossèn, que ets una persona realitzada, socialment productiva, sense amargors, capaç de donar vida, de compartir afectes i tendreses, de tenir amistats masculines i femenines, i que expandeixes al teu voltant el bon gust d’una vida feliç.

Jacint Torrents

La violència neix del cor

No sé com acostar-me a tu, perquè no sé qui ets, ni si ens coneixem. I aquesta és una carta llençada a l’aire, per si un cop de vent et pot girar les idees i el cor. Ens diuen les notícies que et dediques a insultar, provocar i empaitar altres persones, perquè són diferents. Que fins i tot les agredeixes. Ets, al nostre poble, una cristal·lització emergent de la violència que es respira al món. Violència que va des d’algunes situacions familiars fins als polítics que promouen discòrdies, guerres i espolis econòmics. Des de mitjans audiovisuals que denigren la persona humana fins a les bandes de joves neonazis. Ets fill de la violència que ens pervé de les actituds de prepotència. Ets fill de l’agressivitat que engendra la nostra societat crispada i estressada. Neixes del desgavell i de les dificultats que passen moltes famílies. En fi, et formes en la idiotesa d’uns ambients i uns mitjans sense valors, sense ideals, sense utopies.

Què podem fer perquè siguis respectuós amb els altres? Et veuries amb cor de dialogar cercant la veritat? Com podríem fer-te capaç de compassió i de solidaritat amb qualsevol ésser humà? Series capaç de demanar-te d’on neix la teva violència?

L’evangeli ho assenyala amb radicalitat i agudesa: Tan terrible com l’acte de matar és la simple irritació contra l’altre. Perquè l’odi covat dins el cor és l’origen de tota violència. Tant si s’expressa amb formes que poden semblar inofensives (un crit, una paraula d’impaciència, un desdeny, una falta de cortesia) com amb formes més punyents (un insult, una critica mordaç, una amenaça, una infàmia). L’evangeli ressalta la importància de la violència del cor i de les paraules. Són tan condemnables com la de les mans. La indignació contra un altre ésser humà equival a un homicidi. Totes tres, violència del cor, violència de la boca i violència de les mans, se segueixen l’una a l’altra i tenen la mateixa terrible gravetat.

El teu problema, amic que ens fas patir, és dins teu. La teva inseguretat és alta. Com tot integrista, com tot sectari, com tot totalitari, t’has inventat un enemic. La teva ideologia és anar contra algú, no admetre el diàleg ni la diferència, fer-te dogmes a la mida de les teves dèries. Per demostrar-te que vals arremets contra febles i indefensos. Necessites el suport del grup. En les vostres reunions us inciteu a l’odi. Quan en teniu l’ocasió passeu als insults, per excitar-vos i arribar a la violència de les mans. Si no et canvien el cor, només et podran frenar els tribunals de justícia i t’espera una vida difícil, molt difícil. Tu ets la primera víctima de tu mateix.

Jo et convidaria a parlar amb les víctimes que has fet. T’obligaria a fer un petó cada dia al pare, a la mare i als germans. Et convidaria a fer carícies als gossos. I a donar molles de pa als pardals. Et faria visitar els ancians de les residències, per treure’ls a passejar. Et faria viure una setmana en el poble d’origen d’un immigrant humil, amb els seus recursos. I, si em deixessis, t’explicaria la història d’un home que fou víctima de la violència, de la intolerància, i del fanatisme, Jesús de Natzaret, jueu, emigrant, i pobre, la doctrina del qual és la clau de volta de tota l’ètica humana, perquè ha revestit a tot home nascut en aquest món d’una dignitat sagrada i inalienable.

M’agradaria que, un dia, el teu puny tancat i feridor fos una mà estesa i solidària.

Jacint Torrents

Dona del carrer

Em fas molta pena quan vens a demanar diners perquè amb l’ajut de Benestar Social no arribes a fi de mes. Ara passes una mala temporada. Has caigut, t’has fet un trau al front, i t’has trencat les dents. Encara que ets jove, el cos se t’ha fet vell i els clients van de baixa. Sense dents serà pitjor. I m’expliques que et falten els diners que cada mes envies a Mallorca, a la teva germana, que et té el fill. Tenir-lo lluny et produeix dolor. Però li vols una vida més digna que la teva. La teva mare cobra una pensió i t’ajuda. Malviviu juntes. Amb problemes per pagar el lloguer i mantenir el pis. Amb algun crit de tant en tant. Però acompanyades. Qui pot viure sense afecte?

No tens gaires possibilitats de fugir de la teva esclavitud. Ni forces per a fer-ho. El germà Adrià Trescents pregaria per tu: que no et faltessin els clients per fer-te unes dents noves. I el dia del teu sant et convidaria a sopar a la taberna i et regalaria una rosa. Et sentiries una dona estimada. Primer pas per a la llibertat.

Regular la prostitució, treure-la del carrer i de la carretera, protegir-vos de les màfies ja és fer alguna cosa. Però no n’hi ha prou. M’esgarrifo quan sento a dir que és l’ofici més vell del món. És, en tot cas, l’opressió més antiga de la història. Un esclavatge que perdura cent cinquanta anys després de l’abolició de l’esclavitud. Una violència que comença amb la violència de la mirada. Una mirada sostinguda, una mirada que et despulla, una mirada que et vol posseir: és una de les poques i grans intuïcions sobre la sexualitat que els evangelis posen en boca de Jesús. La teva vulnerabilitat et converteix en una presa sexual. Abandonada després d’usada. La majoria de persones no ho voldríem per a cap familiar. Vendre el nostre cos és l’últim que triaríem de fer.

No és cap mal inevitable, ni un servei necessari, com se sol dir. El teu client és una persona mancada d’una autèntica educació afectiva i sexual. Cosa que té remei. El client sexual es fa còmplice d’una estructura d’opressió que dóna corda a l’enviliment de qui es prostitueix, a la seva pobresa, al tràfic de blanques, fins i tot al d’infants. És un pobre esclau que no aconsegueix desplegar relacions de reciprocitat i de respecte amb l’altre sexe. Amb la prostitució obté una breu experiència de domini i de control sobre un altre ésser humà. Comprar sexe, però, no li resol la solitud, la frustració, ni la manca de relacions autèntiques. Amb la prostitució i el turisme sexual, amb la pornografia i amb l’erotització tan esteses, l’Europa rica i burgesa s’acarnissa sobre el pobres de l’Europa de l’Est, els de l’Orient i els del nostre Quart Món, cobrant-los l’impost degradant del sexe.

Cada cop que et veig, veig una dona ferida, psicològicament anul·lada. La teva mirada i el teu feble somriure són un crit d’auxili. Com podria treure’t de la misèria, donar-te seguretat i una mica de futur i d’esperança? És un dels alliberaments pendents de la nostra societat. Com desitjo que no trigui a arribar!

Voldria veure’t tranquil·la, amb el teu fill, sense angoixa, contenta. Ara només puc fer-te un petó ben fort. Perquè et sentis estimada.

Jacint Torrents

El misteriós diàleg

M’ensenyes, sorprès, un article de diari, on un prestigiós professor universitari de l’àmbit de la filologia escriu que la necessitat de la pregària és una de les necessitats més bàsiques i universals, encara que per aquí ens hem anat tornant materialistes.

És un comentari al marge en el seu article setmanal. I potser és un comentari que no el farà quedar massa bé davant la classe intel·lectual del país, que té per costum no definir-se en qüestions de religió, considerades un afer exclusivament individual. Però un humanista, si ho és de debò, no pot deixar de banda cap aspecte de l’ésser humà. Sóc home: res del que és humà no m’és indiferent, escrivia Terenci, al segle II aC, establint el futur lema de l’humanisme.

I és que la pregària és per als homes com la respiració de l’esperit. Si l’esperit no respira, se’ns asseca l’ànima, les actituds morals s’encarcaren -no brollen de la llibertat, ni de l’amor, ni de la vida- i l’home perd la tendresa. Acut aleshores a succedanis. Reneix la superstició. Es cau en esoterismes i en creences irracionals. Es configuren noves idolatries personals i col·lectives. Si no respirem a fons l’aire pur, emmalaltim.

La pregària, avui, neix quan hom descobreix que la vida té un sentit, és una tasca a fer, però també un regal extraordinari. Brolla espontània quan hom comprova que, en la vida de cada dia, si hi ha una “mirada de fe”, es fa visible l’invisible i que aquesta vida de cada dia és el lloc on es pot teixir una relació personal i misteriosa amb Déu, que amb el temps es farà connatural.

Deia Pascal que tota la dissort dels homes ve d’una sola cosa, que és de no saber romandre en repòs en una cambra (Pensaments, 205). I és que tota persona necessita aturar-se, reflexionar, entrar dins seu. Prendre distància de les coses de la vida no vol dir fer-se’n absent, sinó comprendre-les, analitzar-les, projectar. És en aquests moments privilegiats on podem anar a fons en la nostra persona i adonar-nos de la riquesa misteriosa de les coses que vivim. Quan penetrem dins nostre, descobrim Aquell que és més íntim que la nostra intimitat. Aleshores pot esclatar la pregària. Cadascú la farà a la seva manera: en forma de dansa, amb paraules, amb llibres, amb repeticions o mantres, amb silencis, amb música i càntics, amb poesia, contemplant, fent ioga, o com una buidor de si mateix, com un restar en la quietud, a la presència de...

És el misteriós diàleg amb el transcendent, al qual no ha renunciat la majoria de la humanitat, i sense el qual el món podria ser pitjor del que sembla que és en aquests moments. La pregària en aquest sentit és l’única manera d’accedir a una experiència religiosa i a la fe. Per això fa tant de respecte i tanta por. És perillosa. Ens trenca l’aferrament materialista, equilibra les nostres passions, arrodoneix la nostra humanitat.

Et desitjo que, perseverant en el misteriós diàleg, descobreixis l’amplada i la llargada, l’alçada i la profunditat del do que ens sobrepassa i entris en la seva plenitud.

Jacint Torrents

El somni de la família

M’has vingut a dir, estimat amic, ara que ens tenim una mica de confiança, que no has sabut mai qui és el teu pare. Que la teva infantesa va ser difícil, per les parelles de la teva mare. Que no vas acabar l’ensenyament bàsic –els estudis sempre t’han costat. I que has enyorat sempre una família. Per això t’has casat tan jove. Per no estar sol, per tenir l’escalf d’algú que t’estimi i a qui estimar, i per crear una llar. El teu somni de salvació és la família.

El fill que ara espereu t’ha estimulat a cercar una feina millor que les insegures ocupacions que has tingut fins ara. T’has tret el carnet de conductor de toro elevador. Aviat et faran un contracte més estable. I creus que estàs prou madur per tirar endavant el teu somni. Jo també t’hi veig.

Ja et vas fer prou madur quan tu i la N. vàreu tenir un greu accident a divuit anys. Ella en va resultar amb un cert grau de minusvalidesa, que li dóna dret a una minsa pensió. La vostra relació tot just començava, amb tots els focs artificials d’un d’enamorament juvenil. Encara havíeu de parlar, i molt, per consolidar els afectes i per arribar a fer un projecte de vida en comú. La podies haver deixat a causa de la seva llarga hospitalització. La podies haver deixat quan vas veure la dependència física que li quedaria de per vida. La podies haver deixat als divuit, als dinou o als vint anys, si pensaves només en tu i en les altres noies boniques que et passaven pel costat i que et somreien.

Però la teva bondat natural és molt gran i, en el teu cor, vas anar teixint un amor incondicional i decidit. Junts heu sabut organitzar una llar i un casament senzills i dignes, amb els quatre dinerons de la indemnització per l’accident. Has aparcat els teus desigs, a vegades infantils, de moto potent i de cotxe gran, de posseir de cop tantes coses que no has pogut tenir mai. Com gairebé tothom, et guanyaràs la vida treballant, tindràs paciència i sabràs prioritzar. De moment ja has obtingut el teu desig més profund: un cercle íntim d’afecte, una llar on fer-lo créixer, una família. Em dius que et sents molt bé i millor que mai: se’t veu a la cara. Ara estàs segur de tu mateix, ets sabedor de les teves possibilitats, i tens esperança davant el futur. Tens allò que la psicologia creu propi d’una personalitat feta: autoestimació, autoconeixement i autoconfiança.

Parlem de la família i goso dir-te que és una institució que beneficia les persones, si s’hi estableixen relacions gratuïtes i duradores, d’igualtat i de justícia, si és un lloc d’encontre i de diàleg. Davant la força despersonalitzadora de la societat actual i de moltes altres institucions, la família ens salva de l’anonimat (som algú per a algú), ens fa conscients de la nostra dignitat personal (valem per nosaltres mateixos) i ens humanitza (ens forma com a persones, ens transmet la saviesa dels valors més profundament humans). Té una gran força socialitzadora, perquè és el primer pas per a integrar-nos en la “família humana”. A la família s’aprèn la convivència, el perdó, el servei, la tolerància, l’amor de donació. Per al cristianisme Déu té “forma” de família.

Et desitjo que et puguis dedicar de ple a treballar i modular la família que acabes d’estrenar. És el teu somni. I et farà feliç, n’estic segur.

Jacint Torrents

Biografia de Jesús

Ets un bon escriptor i les teves novel·les es fan llegir, obtenen premis i “funcionen”. T’agrada ser polèmic en els articles als diaris. Tens agudesa mental, el verb fàcil, i un bon estil literari. Aquestes armes s’han de fer servir amb gràcia, des del compromís personal i en pro d’un idea. Per a molts escriptors d’avui l’únic compromís és el que tenen amb l’editorial per a guanyar diners. Sempre he pensat que el compromís de l’escriptor era un compromís amb la veritat, amb la bellesa i amb el bé de l’home.

D’un temps ençà vas deixant anar, en les teves col·laboracions periòdiques, frases com “la fal·làcia de Jesús”, “l’invent que n’han fet els seus seguidors”, “el muntatge del cristianisme”, induït potser per l’anticlericalisme irracional i atàvic del país.Bé. Podríem dir que aquestes opinions no estan fonamentades en res que se sostingui seriosament. A partir de l’anàlisi crítica de les fonts existents, cap historiador solvent les podria defensar. Com les teories que diuen que Jesús de Natzaret es va instruir a l’Índia, que es va casar amb Maria Magdalena, o que va ser un extraterrestre. O com les visions interessades que en fan un místic errant, un revolucionari polític i social, o una edulcorada estampa de calendari.Vist l’interès amb que, des del teu agnosticisme, parles tan sovint de Jesús, et vull donar notícia d’un interessantíssim treball –apte per a tota persona culta, ni que sigui atea- del més prestigiós biblista de casa nostra, Armand Puig i Tàrrech: Jesús. Un perfil biogràfic, d’Editorial Proa. Aquesta investigació pertany a l’anomenada Tercera recerca sobre el Jesús històric, iniciada fa una vintena d’anys. Per a la teva informació, et diré que la Primera recerca sobre el Jesús històric s’havia donat al voltant de la Revolució Francesa, el 1.777. I la Segona recerca el 1.953, poc després de l’acabament de la Segona Guerra Mundial.

Quan la critica textual estudia l’home Jesús, ho fa al marge de la fe o de la no fe de l’investigador. Armand Puig és catòlic, expert en les literatures del segle I d.C., i ha escrit aquesta biografia amb el rigor, la intel·ligència i l’asèpsia exigibles. L’historiador imparcial no existeix, i, en el cas d’una biografia, se li ha de demanar una simpatia inicial pel personatge biografiat, si volem arribar a comprendre’l. Et puc assegurar que aquest “perfil biogràfic” és un acostament que parteix de l’interès més viu envers Jesús.

Si és criticable “la fe del carboner”, no ho és pas menys “l’ateisme del carboner”. Una fe o un ateisme que no siguin autocrítics i que no es fonamentin en el coneixement i en raons explicables sempre seran sospitosos. Jesús és un personatge històric, la vida, la mort i el missatge del qual han marcat una gran part de la humanitat: datació del temps, ètica, tradicions, organització social, totes les arts,... El fet real de Jesús és a l’arrel de moltes conviccions actuals de creients i de no creients en favor de l’ésser humà. Una actitud “anti” com la teva no és gens convincent. Quan una ideologia va “en contra de” és que és buida d’idees.

Espero que, si tens la paciència de llegir aquest voluminós llibre, puguis fonamentar millor les teves opinions al respecte i ser més ajustat en la crítiques que puguis fer en endavant al cristianisme. La crítica ben feta sempre és constructiva.

Mentrestant, no puc deixar de desitjar-te un Bon Nadal i un Venturós Any Nou!

Jacint Torrents

Preguntes davant el mal

Ens hem trobat, estimat amic, a l’aeroport. Tornaves d’un congrés a Nova Orleans unes hores abans de les terribles inundacions. I encara te’n feies creus. Els teus amics ens admirem de tantes coses com t’han passat a la vida, de les quals sempre has sortit ben lliurat, gairebé increïblement...

En recordes algunes? Havíem de marxar de vacances a Itàlia i el dia abans, jove i esbojarrat, vas prendre un revolt doblant la velocitat permesa. El cotxe va volar pels aires i es va esclafar sobre un prat. Però tu en vas sortir disparat i il·lès. Una forta patacada i un temps d’immobilitat. Conservo encara les fotos de l’accident. I sembla que no pugui ser que et salvessis. Vas fer-te mal per culpa teva. Però et vas salvar.

Al cap d’un temps, dos encaputxats t’assetgen a punta de pistola i t’obliguen a conduir cap a la muntanya. Et lliguen de peus i mans al tronc d’un pi. I s’enduen el cotxe. Pares i amics et vam buscar per on vam poder, sense resultat. A la matinada següent aconseguies alliberar-te. Van trobar el cotxe a punt per un atemptat, que per sort es va poder evitar. El mal que vas patir no era per culpa teva. Era una agressió externa, com el mal que pateixen tantes víctimes innocents.

I ara, per unes hores, t’has alliberat dels desastres naturals als Estats Units. També l’11 de setembre del 2.001 tenies una entrada a primera hora del matí per pujar a les Torres Bessones. En aquesta societat de risc, vas tenint sort, ni que sigui pels pèls. Enhorabona. A la cafeteria de l’aeroport fem un cafè, i et preguntes, inquiet, com hem d’interpretar el mal. Ja entenc que el mal que m’he pogut fer jo o que m’han fet els altres té un responsable: la meva imprudència, la seva malícia. I em sento afortunat. Però, Déu –em dius, desconcertat-, no ho podia haver evitat? I el que em preocupa més: quan es desferma la natura, què fa Déu pels innocents? Per què permet el mal? La seva omnipotència, on és?

Mira, et dic, no sé si és “correcte” plantejar-nos aquestes qüestions. En el llibre de Job, Déu talla les interpel·lacions de l’home sofrent: Qui ets tu per fer-me preguntes? Les nostres preguntes, més aviat, haurien d’intentar saber què hem de fer ara, què hem fet malament en el passat, què hem de fer en endavant. Esbrinar les causes dels desastres naturals correspon a les ciències de la naturalesa, i a altres ciències humanes com la sociologia, l’urbanisme i la medicina, l’economia i la política.

El mal, tot i les possibles explicacions, continua essent un misteri per a l’ésser humà. Perquè tots defugim el dolor i anhelem el màxim bé. Davant la mort i els sofriments terribles i absurds ens demanem on és Déu. I ens escandalitzem, perquè no hi ha resposta. Déu fa un gran silenci. A Auswitchz hi va haver un gran silenci. I en el tsunami del sud-est asiàtic també. Però hi ha un misteri més gran que el misteri del mal, on el silenci de Déu es fa paraula. És el misteri d’aquell Misteri que s’ha fet present en la nostra història, per estimular la nostra intel·ligència, per compadir-se de la nostra fragilitat, per acompanyar-nos en la recerca de sentit i en l’obtenció de felicitat. La seva omnipotència és manifesta en la capacitat de fer-se impotent per amor i de deixar que les mans que han creat el món siguin clavades, amb tots els nostres mals, a la creu.

Jacint Torrents

Carta a Sant Francesc

T’he tornat a veure, estimat sant Francesc d’Assís. De tant en tant, segons convé, apareixes pel món. I veure’t és com sentir repicar de nou les campanes de l’esperança.

Et vaig conèixer en una època llunyana i juvenil. Hi havia hippies, pacifistes, místics itinerants, eremites. Joves que marxaven de casa i dels països rics per fugir de la guerra, del confort i del consum inútil i compulsiu. S’arraulien a les illes mediterrànies, als boscos del país, o vagaven per l’Índia. Cercaven raons per viure, experiències noves, s’abeuraven al gran doll de les aigües espirituals d’Orient i d’Occident. Es guarnien amb flors, tocaven la guitarra, es deixaven els cabells llargs, feien treballs manuals, buscaven la simplicitat. Cert, el fenomen, segons els cànons burgesos i eclesials, no era sempre net i pur. De vegades s’hi barrejaven la droga i l’amor lliure, o s’anava tirant del xec que es rebia de la família. Però hi havia un ressò de tu. De la teva llibertat, del teu amor a la natura, del teu despreniment, de la teva senzillesa, de la teva radicalitat. I eren un ferment d’esperança en un món que entrava en crisi.

A inicis del segle XIII, el món feudal també entrava en crisi. Per la Provença, per Catalunya i per Itàlia rondaven joglars i trobadors. Apareixien moviments evangèlics contestaris: càtars, valdesos, pauperistes i alguns utòpics que acabaren en el fracàs o a la foguera. Subvertien l’ordre dels rics i anaven contra l’Ésglésia amb amarga crítica. Tu, que havies abandonat la glòria de les armes, les festes on triomfaves, els banquets i els vestits elegants, només vas anar contra tu mateix: et vas quedar en calçotets davant ton pare i davant el bisbe, sense res, nu, pobre, com un boig. Només diré pare a Déu, vas dir, i te’n vas anar a cantar per les places amb el bell occità de la teva mare, a abraçar els leprosos, a predicar als ocells, a amansir el llop dels Apenins, a demanar pa per l’amor de Déu. Vas intentar pacificar les croades, anant a veure el soldà d’Egipte, vas arrossegar amb humor una salut precària i amb dolor les baralles internes dels teus seguidors. A punt de morir, a mitja vida, bo i cec, vas fer la primera i més bella poesia de la literatura italiana, el Càntic del germà Sol. Mories cantant que eren germans teus el sol, la lluna, el foc, el vent i l’aigua, i fins i tot la mort corporal, la germana mort. No vas fer trencadissa, ni amb el poderós Innocenci III, ni amb els herètics. Però amb el teu canvi vas inspirar canvis molt profunds en el món. Ho ha dit recentment Benet XVI: Els veritables reformadors són els sants. Chesterton et va anomenar “Mirall de Crist”.

Els segles t’han vist en Bartolomé de las Casas, defensor dels indis de Chiapas; en Joan XXIII, que no condemnà mai ningú; en Teresa de Calcuta, que acollí a tot pària moribund; en Charles de Foucauld, presència gratuïta enmig dels tuaregs; en Muhammad Yunus, inventor dels microcrèdits per a pobres; en Gandhi, que aconseguí pacíficament la independència de l‘Índia; en el germà Roger, que feu de Taizé un centre de reconciliació religiosa i humana. I ara jo, en aquest món de nou en crisi, t’he tornat a veure en aquests joves que són capaços de deixar-ho tot per emprendre rutes noves, per cercar allò tan difícil que tu vas fer en la teva curta vida: encarnar amb tota radicalitat l’esperit de l’evangeli que ens parla de goig, de simplicitat i de misericòrdia. Aquests joves, que despullant-se de tot enceten el camí de la perfecta alegria, renoven l’esperança del món. Feliços ells, i feliços els ulls que els sàpiguen veure!

Amb la meva estimació.

Jacint Torrents

Com un home qualsevol

L’escena és real. Jo en sóc testimoni. Vosaltres cinc, benvolgudes amigues, que sou senyores de mitjana edat i lleials col·laboradores parroquials, us acosteu, amb un respectuós somriure, a una persona que té un càrrec eclesial. Ha acabat la reunió de treball i es fa una mica de pica-pica. La gent parla en petits grups. El bon home ha quedat un moment sol, amb un tall de coca en una mà i, en l’altra, un got de plàstic amb fanta. Aprofiteu el moment per preguntar-li com és que, per prendre una decisió que afecta a una comunitat, no s’ha consultat a ningú, a cap laic, i ni tan sols al Consell Parroquial.

L’home se sent tocat, li pugen els colors a la cara i s’encén: Esteu molt equivocades si us penseu que els laics arribareu mai a tenir cap poder de decisió dins l’Església! Quedeu estupefactes i atònites, perquè no li discutíeu l’autoritat. La resposta, que, per espontània, pot haver estat ben sincera, és fora d’osques, com un estirabot.

El seu problema, en primer lloc, és que no està acostumat a donar explicacions. I, en segon lloc, que ha oblidat que els laics som el 99% de l’Església. Ha oblidat el que va recomanar el Concili Vaticà II (any 1.965) i el Concili Tarraconense (any 1.995) sobre les consultes als laics.

Però, sobretot, ha oblidat l’evangeli. Quin contrast no trobem en Jesús, un laic -ni sacerdot, ni monjo- que va criticar la manca de comprensió i de compassió de la classe sacerdotal del seu temps. Que es mantingué sempre atent a la realitat i a les necessitats dels homes. Que va crear una comunitat fraternal i no piramidal, on rep la més alta jerarquia qui dóna la vida pels altres. Un Jesús que volia que els homes ens descobríssim germans, i que va donar els títols d’honor als pobres, als pecadors, als desgraciats i als senzills. Que va exercir el seu poder contra el mal, la malaltia, l’opressió religiosa, l’exclusió social i la mort. Un Jesús que va viure exposat a mercè dels homes, que no es va blindar mai davant ningú, i que no va deixar cap consigna -fora de l’amor mutu- de com s’havien d’organitzar els seus seguidors.

Dins l’Església laic, en oposició a clergue, vol dir cristià. Aquest dualisme del segle IV engendrà el clericalisme. Ens pensàvem que s’havia extingit, però veiem que rebrota. És com una nova febrada. I estem segurs que no té futur. El percebem sobretot en aquells clergues i laics que adulen els superiors, que els van al darrere acríticament. Persones a qui agrada tenir els seus incondicionals, no ser criticats, imposar les seves opinions, aparèixer sempre al costat del qui mana, i fer i desfer sense consultar ni retre comptes a ningú. Poden parlar de comunitat, però no saben què és compartir. Inseguretat interior, set de poder, ... de quin mal pateixen?

Què podem fer per ells, estimades amigues? Doncs: dir-los la nostra veritat sense por, essent nosaltres mateixos ben clars, normals i senzills. Els primers cristians cantaven en el bellíssim himne de la carta als Filipencs que Jesús, “que era de condició divina, es captingué com un home qualsevol”. Amb quanta normalitat i senzillesa s’ha transparentat la realitat de Déu, i com l’enfosqueix la nostra vana pretensió de ser especials i diferents!

Jacint Torrents

Contra els límits

Em vas demanar si podria tenir a casa el teu petit fill un parell de dies. Havies d’anar a França per una possible feina, em vas dir. A mi no m’era cap problema. El noi em queia molt bé: dòcil, tranquil i fàcil de governar. Marxaves tu sola de viatge. T’acabaves de separar del teu company, el pare del nen. Estaves neguitosa. No li volies demanar a ell que te’l tingués, ni a ningú de la teva família. Era com si fugissis de tothom. Potser a fora trobaries un treball i la manera de posar distància amb el teu passat immediat i dolorós. I vas confiar en mi, que et semblava bon veí i bona persona, i que algun cop ja us l’havia tingut. Et refiaves que, com que aquells dies la meva mare s’estava a casa, el nen estaria bé.

Vas respirar tranquil·la quan et vaig dir que sí, sense fer més preguntes i desitjant-te sort. Els dos dies amb el teu fill van ser feliços. Vam anar a la piscina, als gronxadors del parc, vam jugar al parxís, vam fer un pastís, vam explicar contes. Els nens són infatigables, pura energia, ganes de viure. I el teu fill era un regal d’insospitada alegria.

En tornar venies tota demacrada, feies pitjor cara que abans. Ens vam asseure a casa i m’ho vas dir: havies anat a avortar. Tornaves, sobretot, anímicament trasbalsada, esquerpa, els ulls plorosos, la mirada evasiva. No volies tenir un altre fill d’aquella persona amb qui no et semblava possible continuar vivint. Et pesava, i molt, la càrrega del fill que ja tenies. T’espantava el fet de no tenir cap feina que et permetés tirar endavant tota sola. Et deprimia que “tot això” et passés ara, amb poc més de vint anys. Reconeixies que eres massa immadura. Pensaves que tenir un altre fill seria un nou disbarat.

Vaig quedar desconcertat. I vaig voler comprendre per què ho havies fet, quins pensaments t’hi havien dut. L’avortament, aleshores, estava penalitzat i la societat hi era contrària. Jo vaig pensar que els passos que havies fet a la vida t’havien arraconat contra els límits. I la teva situació límit t’havia trasbalsat de tal manera que havies triat la solució que et semblava més fàcil, però no la menys tràgica. Per prendre una decisió correcta, quan es freguen els límits ètics que ens dicten la raó i el cor, s’ha de tenir el cap clar, una consciència formada i l’ajut i el suport de gent que t’estimi. Tot i així, ningú no ens assegura que ho encertem, ni que ens estalviem la por i l’angoixa que sent l’home en solitud davant l’abisme. I, per evitar un disbarat, en podem fer un altre.

Vaig sentir una immensa pena i gairebé em vaig sentir culpable, responsable, del que havies fet i del teu dolor. A qualsevol persona amb una mica de sensibilitat la vida li sembla un do meravellós, i molts reverenciem i ens inclinem davant aquest misteri de la vida que, per mica de fe que es tingui, assenyala en Déu el seu origen. També el teu dolor em colpia i era misteriós: jo no puc jutjar la teva consciència. Només podia compadir-te i donar-te la mà. Vaig pensar que, com en el cas d’adulteri que reporta l’evangeli de Joan, Jesús t’hauria dit: “Jo tampoc no et condemno. Vés-te’n, i d’ara endavant no pequis més” (Joan 8,11). I et vaig fer un petó. Encara recordo les teves llàgrimes, la vida que no va ser, i em commoc.

Jacint Torrents

Carta a uns nuvis

Heu seguit, estimats amics, el vostre camí d’amor fins ara que us caseu. Cada persona, més ben dit, cada parella té el seu itinerari. Aquests camins són avui diferents dels de fa trenta anys, més o menys quan vàreu néixer. La llibertat en les relacions personals, la valoració de la sexualitat com a llenguatge d’amor i de tendresa, el descrèdit de què s’han fet mereixedores tantes institucions, la distensió dels constrenyiments familiars, fan que molts joves decideixin emprendre, a l’hora de constituir-se com a parella, camins molt altres dels tradicionals. No hi pesa pas poc, en molts, el rebuig d’una festa de noces que pot ser caríssima, artificial i buida de sentit.

Recordo que en els debats sobre matrimoni i família que tingueren lloc en el Concili Vaticà II, fa quaranta anys, i també en algun Sínode posterior, més d’un bisbe proposà el pre-casament, que es revalidaria al cap d’un temps de convivència dels “esposos a prova”. Com el noviciat per a un religiós. La iniciativa no va tirar endavant. Avui, però, sense cap problema de consciència, molts joves –vull dir aquells que veuen el matrimoni com una institució social que pot ajudar les persones i que consolida la família- opten per fer una convivència prèvia al matrimoni.

D’aquestes parelles que cohabiten abans d’estar casats es deia que vivien en pecat. Què difícil de fer aquest judici! El pecat és un concepte religiós que té a veure amb el mal que l’home es fa a si mateix i als altres, quan trenca el “projecte” de Déu, que vol el millor per a l’home: que s’humanitzi al màxim. “La glòria de Déu és l’home vivent”, escrivia sant Irineu de Lió al segle II. ¿Qui pot dir que no hi ha un bon cor, una mirada neta i un amor sincer i humanitzador en la decisió d’aquestes joves parelles? Condicionats avui per l’erotització de la societat, el retard de la maduresa, els llargs anys de vida, la inestabilitat laboral i el pensament feble i insegur, ¿no és extraordinari que neixin projectes de lliurament mutu i durador entre dues persones?

Quan una parella emprèn un camí de lliure donació mútua sense reserves (com el Crist es dóna sense reserves a l’Església i l’accepta tal com és), per als meus ulls es fa evident que aquest amor no és un pecat, sinó un “signe de salvació”, un sagrament. Si es dóna aquesta condició, el lligam jurídic, quan arribi, farà explícit que l’home és un ésser capaç de guanyar la vida quan dóna la seva per amor. Els teòlegs saben prou bé que no sempre coincideixen en el temps sagrament, casament i validesa jurídica. Amb el temps, molts, com vosaltres, aneu arribant al matrimoni. Al civil, amb la responsabilitat de compromís personal i familiar que representa. I a la celebració cristiana, amb la joia de festejar que l’amor humà se sosté en un amor més gran.

Per recolzar la vostra decisió, voldria transmetre-us, amb la confiança que ens tenim, una idea perquè reeixiu plenament: El matrimoni és com una catedral. No es construeix en un any, vol temps, art, i bons artesans per fer un bell edifici. Els fonaments d’aquesta catedral -carreus, creuer, naus, cimbori, arcbotants...- són l’amor. I l’amor és, sobretot, un acte constructiu de la voluntat que té, en el matrimoni, profundes arrels en els sentiments, en l’esperit i en les fibres més íntimes de la persona. (Cosa que avui no se sap gaire: es creu que sols compten els sentiments, l’atracció i el desig, tant oscil·lants). Si ho enteneu així, crec que no serà difícil que feu de dos una sola carn, que genereu capacitat d’amor al vostre entorn, que creeu un petit paradís a la terra... i que sigueu feliços, molt feliços.

Us ho desitjo vivament.

Jacint Torrents

La fidelitat del vell rector

Quan et vam sentir per primer cop, benvolgut mossèn Francesc, ens va sorprendre la força de la teva veu. Desprenia dinamisme intern, la claror i la radicalitat del llamp –ets de Valls, al Camp de Tarragona- i una excel·lent capacitat per a les relacions socials. A l’edat en què es jubila un treballador, tu t’estrenaves de rector a Castellar. Després de trenta anys a Bogotà i de greus malalties i operacions serioses, tornaves al teu país. Vas passar per la Granada del Penedès i per Sant Oleguer, de Barcelona. I en aquest poble nostre que sents com a teu, vas fer una bona feina, has deixat un bon record i has teixit molts llaços d’amistat.

Enguany en fa cinquanta de la teva ordenació sacerdotal i del teu compromís personal amb l’Església i el món. Els cristians de carrer estem en deute amb tots els capellans que us heu mantingut al costat nostre. Sobretot dels anys setanta ençà, que és quan la barca de Pere s’ha vist més afectada pel mareig i pels glops d’aigua salada. Ens heu estat fidels. I tu també, Francesc. Tu has estat fidel a l’Església i has donat la teva vida per transmetre l’evangeli als homes. Tant se val si la gent d’Església, en algun moment, no t’ha donat el tracte que, quan estaves malalt o quan vas tornar de Colòmbia, et mereixies. Ja ho saps: és la fredor que a vegades desprenen les esferes oficials. I tant se val, també, si parlar de l’evangeli en la societat del confort és com predicar en el desert: la gent té moltes distraccions i tràfecs. Tu, però, sempre has tingut cura de les coses de l’Església i has fet la teva feina de prevere amb il·lusió, has sabut compartir un cafè al bar, escoltar la gent i infondre esperança. És a dir, has estat fidel a l’Església i als homes.

Acabar la feina començada. Mantenir-se ferm en la paraula donada. No abandonar la barca quan s’acosta la borrasca. Això és la fidelitat. Per això és un gran do trobar un matrimoni gran que s’estima, un treballador fidel al contracte signat, una empresa que presta el servei pactat amb eficàcia, dos amics que mantenen l’amistat tota la vida, un capellà que celebra les bodes d’or sacerdotals. Totes aquestes persones donen seguretat, inspiren confiança i contribueixen a l’estabilitat en un món de febles compromisos i d’adults infantilitzats. Sabem que aquestes persones hi sou, que hi podem comptar, que no ens fallareu. Tu ets un capellà d’aquests, d’una fidelitat de pedra picada, amb un interior de foc volcànic que ha vessat energia, i que ara transmet una gran pau.

I així, Francesc, els rectors, com els campanars de les esglésies, formeu part dels nostres pobles. És de preveure que això canviarà força en un temps no gaire llunyà. Hi haurà pocs capellans -potser un per cada deu pobles-, amb poques tasques pastorals, però personalitzades i disperses, i, encara, amb l’auxili d’altres cristians, que hauran d’assumir responsabilitats directes. No tinc notícia que cap dels nostres bisbats tinguin cap pla estratègic i de formació per a aquestes noves necessitats.

Tu, però, estimat Francesc, hauràs viscut, com nosaltres, uns moments encara dolços en aquest crepuscle eclesial. Has estimat i has estat estimat. I ens quedarà per sempre aquest transvassament d’afectes, de somriures, de paraules, de celebracions, de taules compartides. Que és el millor que hem rebut i ens hem donat. El Misteri de Déu fet carn en la vida quotidiana.

Enhorabona pels cinquanta i moltes gràcies per la teva amistat.

Jacint Torrents

La casa del tresor

La nostra amistat ja és molt antiga. I, tot i que vivim molt lluny l’un de l’altre, hem anat mantenint-la entre cartes i silencis, postals d’estiu, alguns encontres, i, de fa un temps, amb el ràpid correu electrònic. Els teus articles polítics en diferents diaris d’Espanya apareixen ara en una “webblogg”. Els dono un cop d’ull de tant en tant i te’ls comento.

Veig que, aquests dies, com la premsa en general, t’has esplaiat en l’anàlisi del pontificat de Joan Pau II i en la prospectiva sobre el de Benet XVI. Els periodistes us heu abocat sobre l’Església. Penso que l’heu tractada sobretot en clau política (dretes i esquerres, conservadors i progressistes, lluites pel poder, etc.). La clau cristiana d’interpretació, però, és més subtil, més profunda, i té múltiples matisos. I vol una mica de reflexió. M’agradaria ara fer-te cinc cèntims sobre l’Església Catòlica.

Fundacionalment, l’Església no ha de ser una ONG, ni un poder polític, ni una secta filosòfica, ni una comunitat terapèutica. L’Església és una casa gran i antiga, marcada per la història, plena de vivències i records, de drames familiars i d’alegries, d’obres d’art i d’andròmines, de savieses i de tradicions, que conté, però, un gran tresor: la vida i el missatge de Jesús, fuster de Natzaret, condemnat a mort en temps de Tiberi. Sobre el qual hi ha l’experiència i la pretensió que Ell és la vida dels homes i que el fonament, l’origen i el destí del món es resolen en Ell. Sense aquest tresor la casa no val res.

Aquesta casa té el mandat d’oferir-se a tothom per ser la casa de tots els homes i perquè tothom hi pugui descobrir el tresor. Com que la casa és antiga, de tant en tant s’hi fa dissabte. O s’endeguen reformes. De vegades els qui en porten les regnes es tornen arrogants, creuen que el tresor són ells, es distancien dels altres habitants de la casa o s’acomoden als poders del món: això és molt greu, però no és el més greu.

Perquè també passa que molts dels que hi vivim, sovint amaguem, manipulem o disfressem el tresor segons les nostres conveniències. I anem passant la vida d’esma, amb una fe trista i esbravada: això és el pitjor que li pot passar a l’Església. Per sort, també van apareixent a la casa, com un regal, persones o grups que despleguen en la seva vida el millor de l’esperit de Jesús, beneficiant el món. N’hi ha que són duts a la presó o a la mort. La intolerància humana és molt bèstia. I ells són un signe admirable.

Aquesta transparència gratuïta i constant de Déu és l’únic actiu que tenim els cristians per tenir alguna credibilitat davant del món, enmig dels mals que hem comès i dels errors que, com tot grup humà, hem tingut, tenim i suposo que tindrem. La perla preciosa de l’evangeli s’ha encomanat a les nostres febles mans humanes i a les nostres curtes intel·ligències. Aquest és el misteri de l’Església: Una colla de dropos amb una responsabilitat immensa, que ens sobrepassa. Si alguna cosa surt bé, no és pas per nosaltres. Per això jo puc creure en l’Església. Dretes i esquerres, doncs? Més aviat, tensió entre la transparència de Déu i la forma eclesial que els homes d’avui necessiten.

M’agradaria, estimat amic, que aquestes consideracions afinessin la teva percepció de l’Església per damunt dels tòpics que circulen.

Jacint Torrents

Carta al pare

Vas morir quan jo tenia setze anys. Tu eres molt més jove que jo ara mateix. A disset anys justos t’havien dut al front del Segre, poc abans d’acabar la guerra del 36. Una bala et va ferir en un braç. Vas patir infeccions, gana i fred en un hivern cruel. I durant uns quants anys més et van dur per camps de concentració, batallons de treballadors i a fer després, encara, un llarg servei militar. Una joventut molt dura.

Guardo –és la meva història i la història del meu poble- els teus documents militars. I el teu retrat d’adolescent, somrient, vestit de soldat, dedicat als teus pares. Si comparo aquest retrat dels teus disset anys amb qualsevol de meu a la mateixa edat, som clavats. M’esfereeix pensar que, amb un fusell a les mans, m’haguessin dut tan jove a la guerra.

De la guerra, a casa no en vam parlar mai gaire. Eren els anys de la por. I parlar de la guerra i del país humiliat era trist. Amb tot, a la vora del foc, em vares ensenyar la llengua, les històries dels nostres reis antics, les aventures de Roger de Flor, que tant m’agradaven. Vaig aprendre els noms silenciats de les comarques, i em vares fer llegir, en la llengua prohibida, llibres i patufets, que teníem amagats a les golfes. Em vares fer créixer a partir de les meves arrels naturals, la meva terra, la meva pàtria. Em vares inculcar l’amor a la lectura, a la gran música i al teatre. Em vares ensenyar a jugar als escacs i a nedar al mar. Junts fèiem gimnàstica. Junts consultàvem diccionaris i enciclopèdies i em feies assistir “d’oient” a converses amb les persones grans amb qui et relacionaves. Als catorze anys em vares fer llegir El criteri, de Jaume Balmes, perquè aprengués “a fer anar el cap”. Vas fer de la cultura les aigües per on navego més a gust. L’educació essencial va ser la feina que els pares vàreu fer a casa. Tu amb el seguiment dels estudis, les converses, la formació del caràcter, l’obertura al món, la descoberta de les arrels. La mare amb les hores dedicades, l’exemple del perdó i la pacificació, i l’estímul de la llibertat i la confiança en Déu. L’escola era el complement. Senzills pagesos com éreu, us vàreu estar de moltes coses per fer-me estudiar i formar-me.

Quan penso en tot el que vas fer per mi en els meus primers setze anys de vida, veig que vas plantar en mi una llavor que ha fructificat i que no et podré mai agrair com voldria. Una llavor que m’ha permès ser autònom, lluitar per guanyar-me la vida, buscar-hi un sentit, i estar capacitat per a fruir de molts béns espirituals i naturals. Un fill necessita tota la dedicació, tota la companyia, totes les estones que tu em vas donar i tenir algú al seu costat per a desenvolupar al màxim els seus dons i les seves possibilitats.

La mort, la terrible mort, ens va separar a una edat en què encara et necessitava. Va ser pel mes d’abril, la segona setmana després de Pasqua. Vaig viure dies de gèlid desemparament, i d’angoixes profundes: el dolor de la teva pèrdua, què seria de mi, dels meus estudis, de les meves il·lusions, què seria de la mare, què seria dels meus germans... Un dia, mentre caminava trist i plorós per un carrer solitari, arrecerant-me a l’ombra d’un llarg mur colgat de glicines enceses com flames, un raig de sol i de gràcia em va travessar els porus, la pell, la carn i fins al moll dels ossos, i una esgarrifança amorosa em va envair: un Amor molt gran i profund allargava els seus braços fins a mi i m’estrenyia fortament, paternal, provident, ultrapassant la mort, i tu, pare, n’havies estat un reflex real i veritable.

Amb tot el meu amor.

Jacint Torrents

Pel viure obert

Ens hem hagut d’esperar una bona estona perquè arribés el cotxe funerari. Mentrestant, coneguts i amics anaven entrant al tanatori. No sé quin sentit tenen aquests actes. Quan ens morim, la funerària s’hauria d’endur el difunt de casa al cementiri, fer la feina, i llestos. Jo no vaig mai a cap enterrament. Però aquest era el del teu pare. Malgrat això, jo diria que, rere les ulleres de vidres foscos, se t’entelaven els ulls. Sempre has estat molt reservat.

Al cap d’uns dies et vinc a veure, perquè m’ho has telefonat expressament. Érem amics d’infància, veïns, companys d’estudi. De vegades em fas alguna consulta relacionada amb la meva feina. I avui m’has obert, a més, la porta de la teva intimitat. Com estàs..., dic, i em fas un gest displicent amb la mà... I m’ensenyes el teu pis, on tot és d’un disseny avançat i modern. Ets un solter madur i els teus negocis et permeten viure bé. Guanyes prou per satisfer necessitats i gustos. Però sobretot t’agrada viure per a tu mateix. Tens un petit gimnàs amb miralls on treballes cada múscul del teu cos, un cos que es conserva apol·lini. M’ensenyes un vestidor i més miralls, els vestits de temporada, la col·lecció d’abrics, dotzenes de camises i corbates..., M’agrada estar bé amb mi mateix, dius. Després de tractar l’assumpte de la visita, vaig marxar un pèl desconcertat.

Amic meu, em vas obrir la porta i te’m vas fer accessible. He pensat en tu uns quants dies i et voldria dir alguna cosa més que el tòpic què bé que et conserves. I te la dic amb l’afecte que et tinc des que érem infants amb aquesta carta: Em fa l’efecte que, a més de fer-ho amb la feina, omples la teva solitud amb succedanis. Que tems les profunditats, el pas del temps i el dia que tot s’aturi. Potser estic equivocat. Però jo penso que no fer altra cosa sinó treballar, polir la pròpia superfície i mirar exclusivament per a un mateix no és prou vida. Que això anul·la la dimensió de més enllà i la dimensió comunitària que tenim les persones. Que propaga l’exaltació de l’ego. L’individualisme és la nova religió del món occidental. D’una banda l’accent individual estimula la creativitat personal i la competència. Però, de l’altra crea solituds i no sap res de solidaritats.

“L’infern són els altres”, va dir Sartre. No hi ha res més fals. No viure per als altres, no oblidar-se d’un mateix, viure davant d’un mirall que tan sols reflecteix la nostra imatge, vet aquí l’infern. Hem estat pensats per a obrir-nos a tot el que no som nosaltres. Per a viure sempre davant d’Algú, per a mirar-lo i endevinar la nostra imatge autèntica. Fins i tot l’eremita del desert o l’intel·lectual i el científic tancats al seu estudi viuen per al no-jo, miren més enllà d’ells mateixos. L’home és un ésser radicalment obert. Viure obert davant l’alteritat (el món, els altres, Déu), exposar-s’hi, significa rebre’n dons i ferides i, a vegades, no estar bé amb un mateix, fracassar, patir, perdre el confort, neguitejar-se. Amb tot, aquesta actitud és condició indispensable per a fruir de l’alegria de viure i per a descobrir el secret sorprenent i gratificant del que alguns teòlegs moderns anomenen el Totalment Altre. Viure és des-viure’ns més enllà de nosaltres.Com desitjo que surtis de la closca en què vius, dels miralls que t’enganyen, i que creïs vincles d’afecte, d’amistat, de solidaritat. Sempre hi som a temps. Pel viure obert accedim a una alegria de fons que no es perd mai. I que m’agradaria tant que tastessis!

Te la desitjo vivament.

Jacint Torrents

Amor "sense papers"

Ens vas fer saber que, deixant la casa dels pares, t’havies instal·lat en una casa pròpia amb la N., després d’un any i mig de festeig. I que ens convidaves a celebrar-ho. Que aniries fent, durant l’estiu, petits convits a grups de familiars i amics. Per presentar-vos com a parella en una particular i senzilla festa. Als vint-i-tres anys, tens ja una professió i entre tots dos heu iniciat un projecte ple d’esperances.

Tu saps com t’aprecio i t’estimo. Perquè, de petit, et vaig dur a coll-i-be moltes vegades. I vam divertir-nos junts, per vacances, a la platja, jugant, nedant, i per Nadal explicant contes i anant a rebre els Reis. Després, de més grandet, ja no ens vam veure gaire. Vivíeu entre Londres i el poble.

La nostra casa és la nostra imatge. I aquesta casa vostra us reflectia tan bé... Polida, clara, juvenil, plena d’il·lusions. Entre pins, prop del mar, i al pati un tendal blanc sota el qual ens servíeu carn a la brasa i refrescos. Tots ens vam alegrar que consideréssiu que el vostre amor i la vostra felicitat també ens afectaven. I que ho celebréssiu amb nosaltres.

Ja sé que no ets batejat. I que ningú no t’ha parlat mai de Déu en profunditat. Com fan tants joves, has decidit ara unir-te amb la N. “sense papers” i amb tota llibertat. L’experiència de la llibertat és una de les més grans que podem fer. I viure l’amor entre home i dona és una decisió que només és legítima si és lliure. No hi ha res més “legal” que l’amor. Per als cristians és l’única llei.

Moltes parelles joves viviu avui el vostre amor al marge de contractes, sagraments i lligams institucionals. Pot tractar-se d’una decisió sòlida i ben fonamentada, però també d’una inseguretat personal, d’una por al compromís, o d’una exaltació romàntica de l’amor. A mi em fa l’efecte que no hi ha res que creï més lligams que el fet de viure junts, compartir béns materials, quedar “marcat” per la intensitat dels afectes, i fer-se una sola carn amb l’altre en la celebració de l’amor. Per això, a la llarga, la societat acaba validant els drets que aquests lligams sense papers ni firmes han teixit. És a dir, els legalitza o els preveu en les seves lleis, si abans no ho ha fet la parella.

M’ha agradat molt veure la vostra maduresa i admirar l’aventura que, en conviure, empreneu. ¿Quin amor pot ser amor, si inicialment no es planteja –vet aquí l’aventura i el repte- com a amor per a tota la vida? El cristianisme sempre ha vist en la unió de l’home i de la dona un signe de Déu, que és comunió de persones, font de vida, companyia, intimitat i obertura, joia de viure, misteri d’amor. L’amor de parella és un fet humà. Perquè conté una gran humanitat: Un amor sense reserves, el lliurament d’un mateix i l’acceptació de l’altre tal com és. Si s’és cristià, es viurà en cristià i tindrà com a ideal un llistó altíssim. Es basarà en la fe que l’amor humà és sostingut per un amor més gran que ens obre a la transcendència i ens salva de viure per a nosaltres mateixos.

Cada cop que dos joves que s’estimen es comprometen en l’amor, rebem un do immens: un raig de llum i d’esperança il·lumina el món i ens encoratja. Tot pot ser nou. Tot torna a començar.

Gràcies pel vostre amor!

Jacint Torrents

La casta prostituta

Vas aparèixer gairebé a mitjanit, un divendres d’estiu. A casa érem una colla d’amics, fent tertúlia. Una amiga nostra i teva t’acompanyava: et volia presentar a tothom. La teva imatge era moderna. Alt i simpaticot, passaves just de la trentena. Samarreta estampada de colors vius, pantalons i calçat esportiu de marca, ulleres i rellotge bons, mans grosses. I unes dents molt blanques en el teu rostre lluent, tocat per la negror del Senegal. Enmig nostre, et feies mirar i escoltar. I vas centrar la conversa.

Vam saber que pertanyies al cos diplomàtic del Vaticà i que passaves de vacances per Barcelona. Amb la teva veu pausada, greu, ben impostada, més que un jove capellà, semblaves un cardenal. Movies les mans amb parsimònia. Cap qüestió no t’alterava. Com a bon diplomàtic tenies resposta per a tot. I vam aprofitar l’ocasió de tenir a casa algú de la galàxia vaticana. Jo et vaig demanar si la Santa Seu elaborava plans polítics estrictes; quins criteris tenia, quins recursos hi destinava; què havia fet a Polònia; quines menes d’intervencions es feien; quines eren les expectatives a l’Àfrica...

Les teves respostes em van refermar en el convenciment que l’Església no ha de tenir un estat. Ni diplomàtics ni càrrecs polítics, com nuncis i cardenals. Potser en altres èpoques aquesta forma d’organització era l’única imaginable. Però ara és anacrònica i fa més nosa que servei. Comporta uns enutjosos tics de poder (orgull, prepotència, excés de protagonisme, clericalisme, infantilització dels laics, aïllament de la realitat i de la gent, esclerosi del cor...), que no passen l’examen de l’evangeli.

Per sort, això no em posa nerviós. Com ensenya la teologia més tradicional, jo crec en Déu, però no en l’Església de la mateixa manera. “Cal creure QUE existeix l’Església, però no creure EN l’Església” diu el Catecisme del Concili de Trento (I,10,23). M’explico. Creure, el que es diu creure, només es pot creure en Déu. L’Església és un fràgil vas de terrissa, fet d’éssers humans. Quan els catòlics diem que creiem en l’Església, volem dir que creiem que l’Església existeix per un voler de Déu. I que creiem dins d’una comunitat. Aquest fràgil vas de terrissa, però, conté un tresor valuós per a la humanitat. No fa, doncs, cap vergonya dir amb paraules de sant Ambròs (s. IV) que l’Església és la “casta meretrix”, la prostituta casta. Casta, perquè Déu s’hi fa present (i per això dóna gust de ser-hi). I prostituta, perquè els humans som com som (i a estones fa plorar).

Parlar només d’estructures, de nomenaments, de dretes i d’esquerres, com fan molts capellans i gairebé tota la premsa... Ordir estratègies polítiques, pressionar governs o sotmetre-s’hi, jutjar i no comprendre, com fan tants bisbes... Rabejar-se en els escàndols o no veure’ls, criticar sempre o no tenir sentit crític mai, demanar la lluna, com fem molts laics... Pontificar sobre qüestions científiques, propostes mèdiques, sexualitat, usar el poder per a evangelitzar... és perdre el temps. La missió dels cristians no és aquesta. Si no parlem del que hem de parlar o no fem el que hem de fer, almenys hauríem de saber callar. Potser aniria bé escoltar el món, sentir el seu gemec, sentir-hi bategar l’alè de Déu. Convindria que la missió de l’Església avui fos molt senzilla: fondre’s en el món i amarar-lo del bon gust de l’amor, des de la humilitat i el silenci. Un amor, un silenci i una humilitat que ens sobrepassen i que parlaran al món per nosaltres.

Records a Roma, la bella ciutat del sepulcre de Pere, les catacumbes i els màrtirs!

Jacint Torrents

Cop de cap

Quan vaig entrar en aquell cafè, em va semblar que et coneixia. I a mesura que anàvem creuant les mirades, intentant endevinar qui o què ens evocava aquella fesomia, aquells ulls, les línies del rostre, el somriure entrevist, se’ns precipitava a la ment, a tots dos, el record llunyà d’una amistat temporal intensa. Ens revenia el te morú davant el mar, al nord d’Àfrica, les llargues hores de conversa en dies grisos i pesats, la memòria de la nostra amistat. I ens vam alçar alhora per identificar-nos i reconèixer-nos i abraçar-nos. “Que grans que ens hem fet!”. I vam tornar a conversar llargament en un bar. Tombava el capvespre sobre la ciutat i rere les ventalles passejava la gent. El sol ponent ens facilitava una renovada intimitat.

Feia més de trenta anys que no ens vèiem. Encenent una cigarreta, em vas dir que hauria estat difícil perquè, rere les herbes, havies voltat del Marroc a Suècia, i de Colòmbia a l’Índia. Ara estaves instal·lat, tenies una feina discreta i un fill de més de vint anys, independitzat. Vivies sol i a temporades trobaves parella fins que s’acabava la història. Ho veies com un fracàs, veies la teva vida com un fracàs, però parlaves amb una gran serenitat. Les bosses dels ulls i les arrugues de la cara et donaven un aire cansat i seriós. Senties com un deure reprendre el fil de la nostra història des del punt en què l’havíem deixat. “No cal que m’expliquis res de tot això”. De fet, a la nostra edat, ve un moment en què no ens fa res encarar-nos amb el que són els resultats de la nostra vida. Fem balanç i acceptem la nostra veritat: ideals no aconseguits, somnis frustrats, fracassos sense remei, la fe perduda, el mal que hem fet i el bé que hem deixat de fer... Les nostres mans buides.

El món de les drogues, em vas dir, va fer-te anar a la deriva molt de temps. I al cap de poc de tenir el fill, vas quedar sol i amb ell. Un greu conflicte. “Jo no me’n puc ocupar, m’haig de realitzar i refer la meva vida”. Algú et va dir a crits que “la teva màxima realització era fer que el fill es realitzés i que la teva vida era fer créixer la vida del fill”. Tocat i enfonsat. I vas fer un cop de cap. En tu es va produir un canvi de mentalitat. A partir d’aquí, amb temps, grans esforços i llàgrimes, vas deixar aquest món perjudicial i abjecte que et tenia sotmès. I vas començar a ser lliure. Ser lliure per a un altre.

Ara dediques el teu temps a ajudar gent anònima que vol alliberar-se dels esclavatges moderns. A casa teva has tingut malalts de sida que han mort en els teus braços, alcohòlics, drogoaddictes, nois desequilibrats, fugitius de la vida, perduts... Des del patiment viscut i des de la teva experiència, dónes consol i ajut a gent desesperada i erràtica que no ha tingut la teva sort.

Aquell cop de cap va ser la teva força. Calia una decisió personal per salvar-te. El teu canvi de mentalitat va donar una nova orientació a la teva vida. El canvi de mentalitat, en cristià, és la conversió del cor, el gir envers l’Altre i l’altre. És l’obertura a noves dimensions existencials que ens demanen, a mesura que ens fem grans, noves reestructuracions internes. En el nostre món postcristià, la distinció entre creient i no creient perd la seva claredat. Per això et vaig dir que per a mi eres un cristià anònim. Perquè participaves dels sentiments del Crist. I l’amor, només l’amor, redreça la nostra dignitat caiguda. No has fracassat, per tant. No has fracassat, t’ho repeteixo.

Com m’alegro d’haver-nos retrobat!

Jacint Torrents

La humilitat, valor polític

He sabut que has decidit jubilar-te, tant de la teva professió de metge, com dels teus càrrecs públics. Amb aquesta carta et vull desitjar que puguis fruir llargament de molt de temps per a distreure’t amb les coses que t’agraden: la muntanya i la lectura dels clàssics grecs i llatins.

Jo et vaig conèixer com a diputat al parlament de Catalunya. I en una ocasió em vas acompanyar a la incipient Generalitat per entrevistes i tràmits d’ordre cultural. T’hi vas prestar amb voluntat de servei i amb tota senzillesa, robant temps al teu temps. Recordo que vam parlar, en alguna d’aquells incursions en els despatxos oficials, de les motivacions per a fer de polític i de les qualitats que es necessiten per a ser-ne. Sempre et vaig tenir per una persona senzilla, gens creguda, i a l’abast de la gent. I de tu vaig aprendre que la qualitat bàsica de tot polític elegit pel poble és aquesta: la humilitat.

De la humilitat, deu fer anys i panys que ningú no en parla. Ni intel·lectuals, ni filòsofs, ni eclesiàstics ni predicadors. La humilitat ha estat oblidada en el nostre país. I aquí sol passar que qui té una mica de poder –regidor, conseller, rector, bisbe, escolà, ministre, alcalde, president, conserge...- adopta abans els criteris de Maquiavel, que no pas els de l’Humil de cor (Mt 11, 29). Maquiavel ha marcat les pautes de govern que prevalen arreu: La política és una tècnica per a mantenir-se en el poder i no té gaire a veure amb els valors humans. L’Humil de cor s’ha servit del poder per abaixar-se fins a tothom i fer que tot ésser humà tingui un gran valor.

Darrerament la virtut de la humilitat ha estat demanada pel senyor José Luís Rodríguez Zapatero als seus seguidors. Sembla l’inici d’una tímida proposta de regeneració moral, que feia temps que a Espanya no es donava. I m’imagino que t’ha d’haver sobtat agradablement. Perquè saps molt bé que la humilitat és una virtut essencialment cristiana. Humilitat ve d’humus, i vol dir posar-se a nivell de terra. I justament és això. Tocar de peus a terra, saber realment què sóc i qui sóc. És tenir la perspectiva correcta del meu valor i de la meva dimensió. És acceptar la bàsica igualtat de ran de terra que tinc amb tots els homes. Com deia santa Teresa d’Àvila, la humildad es andar en verdad. És a dir, no enganyar-se envers un mateix. Conèixer la pròpia veritat: les meves excel·lències, mediocritats i deficiències.

La humilitat, doncs, no és la virtut dels pusil·lànimes i encongits. Sinó la de la gent forta (virtus en llatí vol dir força) que no s’enganya. Tenir humilitat vol dir ser autèntic i transparent. Saber escoltar. Crear pau a l’entorn. Estar obert a nous paradigmes. Reconèixer els errors i acceptar les crítiques. Compartir els èxits. Conèixer els propis dons i donar-los. Respectar els altres. No ser insultant ni groller. Desitjar servir i evitar el protagonisme. Resistir l’adulació... Un polític orgullós o superb és un home ridícul. L’orgull és la negació de la democràcia. Qui es pensi que és un petit déu és que ha perdut la perspectiva de la seva veritat. Perquè -essent Déu l’única referència de mesura- no té sentit cap pretensió humana de prepotència, de dictatorialisme o de preeminència davant els altres homes.

A cap societat –i a cap persona- no li hauria de fer por conèixer la pròpia veritat, les violències i opressions que ha comès, els beneficis efectuats i els rebuts. Només la veritat ens pot fer humils. I qui no és humil no viu en la veritat, enganya, amaga altres problemes o pretensions. Els polítics i tothom qui té poder necessiten ser humils per governar amb justícia, facilitar les llibertats i exercir el servei de l’autoritat.

Com que sé que en els teus ambients encara faràs molta feina, et desitjo una feliç jubilació, perquè sé que hi ha coses de les quals no et jubilaràs mai. I espero que jo tampoc.

Cum jubilo!

Jacint Torrents

Ara ve Nadal

Abans d’una reunió de treball, vam anar a dinar en una pizzeria. Aquesta mena de restaurants us agraden als joves. Al voltant d’una taula es creen llaços i complicitats. I la conversa va ser molt interessant. Els joves sou aguts, dieu el que penseu sense por ni vergonya. I, sobretot, teniu la rialla fàcil.

A l’hora de les postres vam desembocar en el Codi da Vinci i en l’Església, que us cau tant antipàtica. I tu, benvolguda companya, vas dir que no tenies gairebé cap noció religiosa, perquè a casa teva i a la teva escola no te n’havien parlat mai. Els teus pares eren ateus i l’escola va ser laica. Si anaves al casament religiós d’un amic, o llegies aquest llibre, vas dir, et senties coixa de moltes referències. Inquieta com ets de mena, ara tens un gran interès pel món de la religió.

Una altra companya va dir que creia en Déu, i tant!, però no en l’Església. S’havia casat, però, per l’Església i havia fet batejar el seu primer fill no feia gaire. Un dels nois, vint-i-dos anys, procedent d’un col·legi religiós, no es va pronunciar sobre res. Va desgranar dubtes i sospites, exigint certeses sobre la fe. L’altre, de temperament apassionat, es va indignar amb mi – però, com pot ser que tu creguis en aquestes coses...! Va acabar dient que només li interessava guanyar-se bé la vida i seguir la seva consciència. Déu no era interessant. Tots cinc plegats érem com una pizza quatre estacions: una barreja de les actituds que es troben avui davant el fet religiós.

I ara ve Nadal. I, en un descans de la feina, em demanes que t’exposi quin valor té Nadal per a mi. Per a tu, m’expliques, és una festa irrenunciable, un seguit de tradicions simpàtiques. L’arbre, el pessebre, el Papà Noel, la rifa, les nadales, l’esquí, Cap d’Any, Reis, vacances... I els àpats, els comerços, els regals, la casa decorada, els sopars d’amics, el goig de la família, l’enyor dels absents... Em dius que et sembla molt clar, com t’han dit, que el cristianisme es va apropiar de la festa secular del solstici d’hivern. I vols que jo hi digui la meva.

Bé, doncs. Ara et dic el que sé, el que penso i el que sento. El cristianisme apareix quan els camins de l’home envers Déu es troben oberts i ja han estat fressats per altres grans espiritualitats. Per a la fe cristiana, tot –astres i estrelles, solsticis, paganisme, religions, àpats, costums, festes, la naturalesa entera, tota la Creació- absolutament tot, ha estat preparat per a Ell, el Crist. Aquest home que apareix en un lloc i en un moment verificables de la història humana: a Palestina, sota el regnat d’Herodes, i sota l’imperi d’Octavi August.

I en aquesta persona real els cristians veiem la carn, la paraula i la imatge del Déu invisible. Ell i el seu camí fins a la creu han generat tots aquests costums i tradicions que es continuen celebrant, amb diferents intensitats -cultural, antropològica, teològica. Que avui es mantingui més o menys velada o oblidada la presència de Déu entre els homes no significa que Déu hagi mort. L’absència de Déu en els nostres dies és una mera contingència històrica. Perquè Déu, el Déu etern i viu, sempre ha estat, a la vegada, un Misteri transparent i ocult. L’eclipsi de Déu no és altra cosa sinó l’absència de relació amb Ell.

Nadal, doncs, per a mi, és com una explosió nuclear de radiacions permanents i inacabables al cor de la Creació. A qui es deixa tocar per aquestes radiacions se li obren totes les possibilitats de sentit, de llibertat i de futur. És una potent llavor plantada en el solc de la història humana. Que facilita que l’home pugui saber què vol dir ser home. El fet històric de Nadal és immens: l’Univers sencer té un sentit. I ho celebra. I, a la vegada, és un fet intimíssim: tot jo podrà tenir un Tu interlocutor, perquè el Tu recòndit s’ha fet present, proper i senzill. Per això Nadal és, també, un pessebre, una cançó i un caliu entranyable. Tot home el pot acollir. La humanitat sencera se’l pot fer seu.

Bon Nadal, a tu i a tots els qui tu estimes!

Jacint Torrents

Els empobrits

¿Recordes el dia que, escoltant els teus reclams, vam intentar fer alguna cosa durant l’estiu per als teus ambients, al Raval de Barcelona? Tu acompanyaves nens i nenes en un dels centres d’acollida d’infants. I vas aconseguir organitzar unes colònies, finançades per no sé qui, que fa més de vint anys que duren. Una colla de joves monitors les van tirar endavant. I d’adults, tu, jo, i un matrimoni gran.

Érem sota el Montseny. Paisatge verd i lila, aire tendre d’estiu, nits frescals, la xerrameca de les mallerengues. Molts nens sortien per primer cop de la ciutat grisa i de la sordidesa del barri. Ens explicaven les seves històries. Qui no tenia el pare a la presó, hi tenia un germà. Qui no era fill d’una prostituta, no sabia qui era la seva família autèntica. Qui no “ajudava” els de casa amb el tràfic de drogues, havia iniciat ja algun camí de perversió. Alguns vivien amb oncles, d’altres amb avis, d’altres amb germans. Hi havia alguns casos d’anèmia. La relació amb ells no era pas fàcil. Però la teva paciència era infinita davant els petits conflictes de cada dia: rebel·lies, intents de fuga, trastorns de conducta... Tot indicava la seva gran, molt gran, necessitat d’afecte, de paraules tendres, de diàleg, de bon tracte, de festes... Un ésser humà només pot arribar a ser si s’ha sentit estimat.

L’equip de monitors revisava cada nit com havia anat cada infant i les activitats del dia. Una nit els joves et van preguntar, amb inquietud, si aquelles colònies servirien de res. Perquè aquella quitxalla, que es feia estimar tant, tornaria al mateix ambient i a les mateixes condicions de vida. I tu ens vas dir que els nois havien pogut tastar i saber que era possible una vida digna. I que aquest tast podria ser un dia un estímul per impulsar-los a alliberar-se. Per evitar ser carn de canó, futurs delinqüents, pobres vides perdudes.

L’última nit la conversa sota els pins es va allargar fins a altes hores. La petita piscina reflectia la lluna. I els perfils de la muntanya negra es retallaven sobre la foscor blavosa i les maragdes del cel. “Preguem pels pobres”, va dir un dels joves. “No hi ha pobres, hi ha empobrits”, vas dir tu, “ i són les nostres misèries les que empobreixen els altres. Droga, prostitució, el déu diner, l’urbanisme degradat, el consum exarcebat, el nostre temps perdut, els oblits de la societat i dels polítics... així empobrim els més febles, la gent desplaçada, les vides que no han pogut reeixir, les famílies trencades, els qui s’han equivocat o fracassat, els presos, tantes dones, tants vells, tants infants...”

L’endemà em vaig llevar d’hora i et vaig veure asseguda en posició de ioga sobre el marge de la piscina, absorbida pel silenci. Aquella abnegació, tanta paciència, el teu amor envers els empobrits... on et duria? Pocs anys després vaig saber que havies tornat a la teva terra, a Andalusia. Que havies professat com a religiosa en una congregació abocada envers aquells que són el rebuig de la societat, que no donen vots als polítics, que no interessen a ningú, i a qui cap administració és capaç d’ajudar des d’un despatx.

Ara he sabut que continues baixant als inferns a rescatar els nostres condemnats. I per això el meu reconeixement no té paraules. Només aquestes quatre ratlles.

Jacint Torrents

Models per a joves

M’has explicat, benvolgut amic, que, en el teu institut de secundària, els professors heu debatut sobre la manca de models atractius i humanament vàlids per a joves. Els qui sou bons mestres ho veieu a venir: sense models de referència un noi pot conduir la seva vida per camins erràtics.

Els models que la societat proposa als joves estan situats en un món d’il·lusions que no duu enlloc, perquè no toca de peus a terra. Ídols de la música, actors de cinema, personatges de ficció, gent de la televisió sense suc ni bruc. Triomfadors sense esforç ni reflexió. Capaços de fer molts diners ràpidament. Amb una fama i un èxit fràgils i evanescents.

Tu saps que els primers models infantils són els de casa, el pare i la mare. Un cop ens fem grans personalitzem, si volem i podem, les actituds i els hàbits que n’hem après. O ens en busquem d’altres que ens presentin diferents camins de realització, opcions de vida, projectes de futur. A poc a poc anem definint quin és el nostre objectiu vital, quina mena de persona hem de ser, quin estil de vida hem de dur.Em va impressionar fa anys el cas d’en Marc Tintoré i Codina (1966-1986). Aquest jove estudiant va sortir a navegar amb el seu veler un 8 de novembre. Hi duia un company a qui volia distreure de neguits i preocupacions. Van sortir del port d’Arenys de Mar. Davant les costes de Llavaneres, a una milla i mitja mar endins, van tombar a causa d’una mala maniobra. No van poder dreçar el veler i restaren agafats a l’orsa durant dues hores, a l’espera que algun vaixell els recollís. L’aigua era freda i en Marc entretenia el seu company amb cançons, acudits i poesies, perquè no es desesperés. Però no passà ni els veié ningú. No podent més, el seu company va decidir tornar a la platja nedant. En Marc, amb plena consciència, li lliurà l’armilla salvavides que duia posada i decidí acompanyar-lo nedant sense protecció. El company pogué salvar-se i arribà a la costa. En Marc desaparegué en el mar. El cos d’en Marc no es trobà fins al cap de cinc setmanes.

A què responia aquesta mort heroica? La investigació dels seus amics es va fer pública i va posar de manifest que, als vint anys, en Marc ja estava estructurat com a persona: era bàsicament generós, profundament humà, amb una gran fortalesa física i moral. Era un jove senzill, creient, bon estudiant, molt agraït, bon esportista, alegre, enamoradís, amb ganes de viure i de fruir, de pensament profund, fidel a les seves idees. I el seu gest fou un bell gest que ens recorda que ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics.

Una mort com la d’en Marc és el resultat d’una capacitat d’autodonació molt gran. Jo veig que n’hi ha tanta, de gent, que, sense escarafalls, dóna als altres el seu temps, el seu benestar, la vida a trossos, com en la fracció del pa... i que seria capaç de morir perquè un altre se salvés... Sempre he pensat que aquestes vides i aquestes morts són reflexos de la compassió de Déu envers el món. Fan que la terra, malgrat els nostres egoismes, sigui habitable. Fecunden el nostre entorn d’una forma admirable. I ens mantenen l’esperança que l’home pot ser l’artífex d’un món millor.

¿Oi que persones com en Marc són els millors models de referència, allò que abans en dèiem sants: gent normal (psicològicament sana), discreta (que no s’exhibeix), generosa fins a l’extrem (que dóna preferència a l’altre)? He volgut posar a la teva consideració aquest fet i aquestes reflexions per si et poden fer algun servei.Cordialment.

Jacint Torrents

Vida atzarosa

Estimada amiga, ens vam conèixer en un bar confortable i càlid de Barcelona, entre la Bonanova i Sarrià. Era un mes de febrer. Hi havia una llar de foc encesa, i sèiem en còmodes butaques. M’havies citat allí, prop de casa teva, per parlar d’un escrit científic per a una revista infantil on jo col·laborava. Tu eres ja, per a mi, una senyora gran, amb fama com a investigadora en una branca de la ciència, i jo era un jove il·lusionat que mirava d’esgarrapar una mica de la bellesa del món per poder-la traspassar al paper.

Aquell foc encès, la tarda grisa i plúmbia, l’establiment gairebé buit, el te que preníem... Devies trobar en mi una persona que t’escoltava sense presses (de fet, no em venia d’una hora: els trens passaven fins ben tard). Perquè, després de precisar l’encàrrec literari, em vas anar descabdellant fets greus de la teva vida. Ho feies de la mateixa manera que ens confiem al passatger amb qui compartim un llarg trajecte. És sempre un desconegut quan iniciem la ruta. I gosem abocar-li sovint tota la nostra vida com en una confessió general, refiats que, potser, no el veurem mai més.

Vaig saber que, després de viure un matrimoni difícil, ple d’esquinçaments i dolor, havies quedat tràgicament vídua, amb dos fills. Que, al costat dels teus èxits científics i professionals arreu del món, aquestes dificultats personals t’havien fet perdre el sentit de tot plegat fins a refugiar-te en paradisos fàcils. Que t’havies buscat un amant de pagament i te n’havies enamorat. És el que s’havia esperar d’una persona ja feta com tu, amb ganes d’estimar (allí on posem el sexe, posem el cor, la voluntat i la vida). De seguida vas veure la infelicitat que se’n seguia, i ho vas deixar estar. I ara, per recuperar la teva integritat, anaves del psiquiatre al psicòleg i del psicòleg al psiquiatre.

Em va sorprendre sentir-te dir que estaves convençuda que tot en la vida depèn d’un Ésser Superior. Tants anys d’investigació al microscopi et feien deduir que, si les més petites partícules estan organitzades amb una perfecció absoluta, aquesta organització complexíssima només pot ser filla d’una intel·ligència superior a la nostra. Impuls originari d’on depèn el cosmos sencer i nosaltres mateixos. És la mateixa conclusió de grans físics moderns, com Eisntein o Kastler, que han afirmat que la idea que el món s’ha creat a si mateix és absurda. Un sol àtom és tan complex, demana una intel·ligència tan gran, que no es pot concebre el món sense un Déu Creador.

I, amb tot, et senties com sorda i muda davant aquest Ésser evident i ocult, sense possibilitat personal de relacionar-t’hi. Pensaves que havia de tenir bones intencions, perquè tot, en l’Univers, va a favor de la vida, malgrat els errors i els fracassos personals nostres, malgrat les falles esporàdiques de la naturalesa.

Uns anys més tard se’t va morir el fill, ben jove, d’accident. I em vas localitzar. Vaig assistir al funeral. Tenies el rostre desfigurat pel dolor i la desorientació. Em vas acorralar en un racó del temple: “On ets, Déu!? Què vols de mi!?”. Ja no parlava el teu cap, sinó les teves entranyes. Finalment, l’increpaves. I, abraçant-te, vaig plorar amb tu.

De nou una abraçada.

Jacint Torrents

"De què serveix?"

Ja fa uns quants anys, estimada mare, que vius en una situació de greu invalidesa, que demana una assistència permanent. I estic content perquè no et falta res d’allò que necessites en aquesta etapa de la vida. Sobretot l’afecte que et donen tots els qui, a la residència on vius, tenen cura de tu i d’altres persones ancianes o malaltes.

Ens hem acostumat, sobretot a l’estiu, tu i jo, a fer una estona de tertúlia a la fresca, cercant les ombres i les alenades de l’aire fresc de cap al tard. Ens hi trobem amb altres residents i amb els seus familiars. Expliquem anècdotes divertides, parlem de la vostra joventut, de la nostra vida quotidiana, de les petites il·lusions que ens fan viure. Matem mosques si convé, mengem caramels sense sucre, cantem alguna cançó, ens inventem històries fantàstiques. I riem. Que és la millor manera d’ajudar a passar l’estona.

N’hi ha que estan molt bé, però hi he conegut ancians que han estat molts anys en un estat de prostració total, fregant els límits del que podríem anomenar una vida conscient. Amb tot, he vist com els seus familiars els anaven a visitar amb una voluntat indefallent. He vist com els passejaven, com el parlaven amb afecte, com els daven mostres càlides d’estimació. I sempre he estat segur –fins i tot per petites reaccions físiques, com l’esbós d’un difícil somriure, el moviment lleu d’una parpella o una inesperada paraula- que “sentien”, que eren sensibles a la veu coneguda de la filla, a l’olor d’una pell estimada, a la galta del nét que els besava. He vist com recobraven la tranquil·litat, com es pacificaven. Com si, malgrat la impossibilitat d’expressar el que ells sentien, tinguessin el cor –allò més profund de l’home- “conscient”, és a dir ben viu i receptiu.

De vegades, algú, davant aquests familiars tan tocats, em deia: “Jacint, no valdria més que...?”, “Quin sentit té tot això?, o “De què serveix tot plegat...?” Jo conec molt bé el sofriment que viu aquell qui té algú estimat que pateix. I no és que jo tingui respostes per a tot. En tinc ben poques, com tothom. Però, la teva malaltia, a mi, m’ha servit i molt.M’ha servit per aprendre a acceptar la vida en tots els seus estadis: d’expansió, de glòria i d’eclipsi.

M’ha servit per oblidar-me de mi. Per estimar allò que és més feble, allò que és econòmicament improductiu, allò que suposadament és enutjós. I estic content que la societat reguli i sostingui aquestes institucions que ens auxilien en la vellesa. És un clar senyal de respecte al misteri de la vida i a la dignitat permanent de la persona, des del naixement fins a la mort. Una societat que té cura de nosaltres al capvespre de la vida és una societat impregnada del millor cristianisme, encara que no ho sàpiga o no ho vulgui saber.

Estic segur que del fet religiós cristià brolla aquesta bella concepció de l’home: Hi ha un Absolut que garanteix la dignitat de tot home i la fa exigible per a tothom. Aquest Absolut té una única passió: l’home. I de l’home en fa un valor absolut, capaç de glòria, ple de dignitat, mereixedor sempre de tots els respectes. I la meva fe en la teva dignitat, mare, i en la de tota persona, em fa a mi també una persona digna. Ens dignifica a tots.

Un petó.

Jacint Torrents

Tranquil·litat en temps difícils

El títol d’aquests escrits prové, benvolgut lector, de l’impacte que em va produir fa una colla d’anys la sèrie que a Destino publicava el prestigiós escriptor José Jiménez Lozano sota el títol Cartas de un cristiano impaciente. Els temps eren més feliços i esperançats que no pas ara i convenia atiar les consciències tranquil·les i adormides. El prestigi de José Jiménez Lozano va fer que fos un dels pocs laics convidats al Concili Vaticà II. La seva lucidesa i els seus coneixements foren bons per a la nostra societat. Com també ho foren els d’Enrique Miret Magdalena des de les pàgines de Triunfo.

Avui els temps són convulsos. I les nostres esglésies –que tenen la seva raó de ser en el servei al món-, es mantenen indecises i paralitzades. L’esperit de moltes persones –dins i fora de les esglésies- es debat entre el dubte, la sospita, la inquietud o la fugida. Si volem tirar endavant la nostra història, hem de tornar a centrar-nos en allò que roman per sempre en la humanitat. Convé fer un esforç per anar al més essencial i vàlid de l’home. Convé obrir-nos a allò que ens transcendeix –per profund o per immens- i que ens pot aportar el màxim grau d’humanitat. Hem de retrobar el sentit, la referència i l’objectiu del món. Només així tindrem esperança i viurem en pau.

Ara mateix no sovintegen als mitjans les opinions de cristians de carrer, que arribin a la gent. A l’Església li falla la capacitat de saber articular que, sota una sola fe, conviuen en llibertat diferents veus. I veus laiques. D’altra banda l’escassa opinió que es produeix sobre l’Església als mitjans laics prové sovint de professionals que tenen buits seriosos en els camps històric, religiós, humanístic i social. I sovint amb un judici fet per endavant. Què en pensaríem d’un cronista de futbol a qui no agradés el futbol, o que no en conegués les normes? Per conèixer i informar hi ha d’haver, d’entrada, una mínima predisposició positiva i un pre-coneixement.

Els cristians de carrer ens hem acostumat, en els darrers anys, a sentir disbarats sobre la fe i frivolitats sobre l’Església. Ens hem acostumat a les crítiques i al menyspreu de persones que senten vergonya de les seves arrels cristianes o un ressentiment antic, qui sap si explicable. I és el cas que, per exemple, al nostre país ningú no gosaria escarnir públicament ni l’Islam ni el judaisme. Però, amb el cristianisme, qui més qui menys s’hi veu en cor. Els mateixos cristians ja en som, de crítics. Sempre n’hem estat. Que saludable que seria canviar totes aquestes actituds lleugeres o ressentides per una crítica, que és necessària, però que ha de ser respectuosa, intel·ligent i fonamentada, si és que el cristianisme suscita encara algun interès.

En fi, benvolgut lector, que et voldria fer arribar, de tant en tant, aquell estat d’ànim que dóna títol a les meves cartes. L’estat d’ànim que emana del salm 131 i que expressa tan clarament i senzilla què vol dir creure en el Misteri que anomenem Déu:

Jo em mantinc en pau,

tinc l’anima serena.

Com un nen a la falda de la mare,

així se sent la meva ànima.

Rep, benvolgut lector, el meu agraïment més sincer, si aquestes cartes tranquil·les i esperançades et continuen interessant en el futur.

Jacint Torrents

Homosexualitat

Ens vam conèixer, estimat amic, en un curs de catequesi per a adults que vaig impartir fa més de vint anys a un grup de joves entre divuit i vint-i-cinc anys. Em vas sentir explicar com l’apropament de Jesús envers les persones que estaven al marge constituïa un signe admirable, un “miracle”. I vas decidir buidar el pap en mi i ens vam fer amics, profundament amics.

Tu tenies divuit anys i, tot passejant un capvespre per un tranquil carrer de Barcelona, ombrejat de plàtans, vas anar deixant anar a poc a poc la teva ansietat i les teves pors: que pensaves que eres homosexual, que et feia molta por ser-ne, i més por encara que ho sabessin a casa teva, i que no ho havies dit mai a ningú. Em vas agafar per sorpresa.

Sé que vaig dir-te que creia que tu mateix havies de descobrir què eres i que no t’havia de fer cap por, perquè Déu havia pensat en tu des de sempre, perquè era ell qui t’havia fet i qui et convidava a trobar la plenitud humana segons els mitjans que t’havia donat. I que t’esperava un camí dur, perquè, en aquells moments, un homosexual estava bastant al marge de la comprensió social. Però que, justament, Jesús s’acostava als marginals –i, qui no està al marge respecte a Déu?- per donar-los esperança i futur. I que, pel que fa al fet cristià, et vaig dir, eres ni més ni menys com qualsevol altre: convidat a respondre a l’amor de Déu i a estimar.

Jo mateix no sabia aleshores què tenia de “normal” o d’ “anormal” l’homosexualitat. Si tenia un condicionament genètic o si era una adquisició cultural. Si era una fase estancada de la maduració afectiva o si podia arribar a la plenitud a què pot arribar el matrimoni entre persones de diferent sexe. Les ciències humanes no n’havien dit gaire cosa amb precisió. I, certament, a hores d’ara encara té, per a mi, alguna cosa de misteri que se m’escapa. I per això mateix em mereix tot el respecte.

Et vaig acompanyar uns quants anys i vaig assistir a l’honesta descoberta del teu “jo”. Vaig veure els teus esforços per aclarir-te. Vaig haver de parlar i parlar amb els teus pares: la teva mare va dir que ho sabia des de sempre, el teu pare va trigar un temps molt llarg a acceptar-ho. Em vas tenir al teu costat, però també hi vas tenir l’ancià rector de la parròquia i tants amics, joves i grans. Va ser dur per a tu. Però vas perdre la por de viure i vas ser valent. Vas tenir la teva parella, vas muntar el teu negoci, la teva casa. Ara tens al voltant dels quaranta anys. I continues tenint els mateixos sentiments cristians de tota la vida.

Estic content que aprenguessis a destriar ben aviat, en l’àmbit del cristianisme, el gra de la palla. I que no confonguessis mai el missatge cristià amb interpretacions secundàries ni amb condemnes neguitoses. Sempre he pensat que alguns bisbes parlen massa sobre sexualitat i sovint sense una comprensió apropiada. I, per desgràcia, tampoc no es fan entendre massa. Crec que davant l’homosexualitat haurien de tenir respecte i fer silenci, buscar-se els interlocutors apropiats per dialogar, i escoltar i ajudar els homosexuals. Com estic segur que faria Jesús.

Ja saps que tens tot el meu afecte i la meva amistat.

Jacint Torrents