Prendre o donar la vida

A Mn. Miquel Raventós

Gener del 1990. Érem en una reunió preparant les catequesis d’adolescents i de joves. El 25 de desembre del 1989, enmig d’una àmplia revolta popular, el dictador de Romania, Ceausescu, i la seva muller havien estat executats sumàriament, després d’una farsa de judici. Comentàvem els fets. Sabíem que, en la història de l’Església i de la societat, s’havia avançat en el rebuig a la pena de mort. Que en la història de la moral, des dels antics, hi havia hagut dubtes sobre si era just el tiranicidi. A Romania corria la brama que Ceausescu i el seu entorn volien enverinar les aigües de Bucarest. I la mort del tirà es presentava com a urgent i necessària. Jo deia que, davant el perill, havia estat inevitable deslliurar-se del tirà, fos com fos. I tu, Miquel, vas posar el rostre més sever que mai t’he vist, i et vas plantar dient que no, que de cap manera es podia prendre la vida a un ésser humà. No admeties justificacions. Ho recordaré sempre. La vida és de Déu.

Després vaig anar pensant que jo pertanyia a una generació que havia vist justificar i aplicar la pena de mort, tant des del règim franquista -amb la benedicció eclesial-, com a les pel•lícules de l’Oest americà; tant en les llegendes sobre bandolers com a les cançons de lladres de camí ral, que em cantava l'àvia i que volien ser exemplars. Execució, linxament, pena de mort. Amb judici o sense. Fredament o apassionada. Des de l’Estat o des de l’oposició. Amb la llei a la mà o per causa de la revolució. Als anys 60, en aparèixer el grup terrorista ETA, no eren pocs –també entre els catòlics- els qui s’alegraven cada cop que un guàrdia civil era assassinat. Jo m’esfereïa, perquè en coneixia famílies. Anys després, el 1980, jo mateix, voltant pel món, em vaig salvar per unes hores de la terrible matança, encara no del tot aclarida, de l’estació de Bolonya. Tots estem exposats a una mort violenta i absurda. Prendre la vida a un ésser humà, vingui d’una banda o d’una altra, és una forma de càstig, un acte de venjança, una declaració de guerra, una arma per fer por, un tió incendiari. En cap cas no és fruit del seny, ni de l’amor, ni d’una voluntat de salvació i de millora de les persones. És cedir a la maldat pura i dura.

De la mateixa manera, obrers, universitaris i intel•lectuals ens embadocàvem davant les gestes de les dictadures comunistes: la Unió Soviètica i els sinistres règims adherits de grat o per força, la Xina, Cuba..., mentre condemnàvem els cruents cops d’estat de les dretes i els assassinats organitzats a Llatinoamèrica. Sabien les esquerres europees quin preu en vides humanes s’estava pagant per construir la societat ideal? I, si se sabia, com pot ser que admetéssim amb tanta lleugeresa que el fi justificava els mitjans en uns casos sí i en altres no. I on eren les persones liberals o conservadores, íntegres i lúcides, que defensaven la vida i la dignitat de l’home en qualsevol mena de situació? Potser és que els europeus tenim la tendència a esdevenir cecs i sords davant el dret a la vida quan ens encaterina qualsevol ideologia-idolatria (nazisme, comunisme, capitalisme,...)

L’afinament de la consciència moral en les persones i en les cultures sembla un procés de desplegament en el temps, com el que transcorre entre l’Antic Testament i el Nou. Des del Déu Creador del Gènesi, que promet protecció a Caín, tot i que ha mort el seu germà Abel, fins a l’Anyell degollat de l’Apocalipsi, el fill innocent de Déu lliurat a les maldestres mans humanes, hi ha un progrés: No podem prendre la vida de ningú, només podem donar la nostra. Tant de bo ho aprenguéssim en néixer. La teva, aquell dia, Miquel, va ser una de les lliçons més grans que he rebut mai.


Jacint Torrents