Dues mares

Ets una nena preciosa. I la teva mare n’està orgullosa. També els teus avis, oncles i cosins. La gent del veïnat t’estima. I, ara que has fet els tres anyets, t’han fet una festa ben bonica a la plaça d’aquest petit poble de muntanya, on disposar de l’espai públic no és cap problema. Sols cal dir-ho al fuster, que n’és l’alcalde. Globus, xocolatada i un acordió per a fer danses.

També n’està molt orgullosa la companya de la teva mare, l’altra teva mare, la marona, com tu li dius. Es van casar quan van sortir les noves lleis que ho permetien. I després, amb l’ajut de la ciència mèdica, van decidir tenir-te. Com tu ja hi ha molts infants, fills de dues mares o de dos pares. Els teus ulls transmeten la joia de viure. I és que t’estimen molt. Tothom.

Ara que ets grandeta, les teves mares et volen batejar, ho han parlat amb el mossèn del poble i es podrà fer ben aviat. Creuen que, per damunt de declaracions eclesiàstiques sobre els matrimonis homosexuals o sobre la reproducció humana, hi ha una crida “superior”. També la fa la mateixa Església, i des de sempre. La crida a seguir Jesús i el seu evangeli. Avalada per una multitud de testimonis que han intentat contribuir a fer una vida més humana, fins i tot en les zones de frontera i en els terrenys escabrosos.

Hi ha entre els catòlics un sisè sentit –el sensus fidei fidelium, el sentit de la fe dels fidels- que ens ajuda a distingir el gra de la palla. I de vegades s’imposa entre els creients una saviesa i un sentit de la realitat que deixa descol·locat el “magisteri oficial” que surt d’alguns despatxos pontificis. Sort en tenim! Així l’Església es va allunyant de posicions errònies i acostant-se a la veritat. I el magisteri esdevé un assumpte de tota l’Església, bisbes i fidels. L’Església, mare i mestra. En assumptes com els anticonceptius, el celibat obligatori dels mossens, la confessió, els ministeris de la dona, els divorciats, el poder temporal del Vaticà, l’autoritarisme eclesial... molts catòlics ja tenen una opinió força formada. I diferent de l’oficial.

Però tu no et preocupis. Et batejaran. Les teves mares ja t’ensenyen a fer el senyal de la creu i les àvies et porten a la parròquia perquè vegis la casa del nen Jesús i li diguis bon dia. Ja saps dir algunes petites pregàries. I creus que tens un àngel que vetlla per tu. Ets un do de Déu i l’Església no et tancarà les portes de casa, encara que li costi d’entendre la realitat tan complexa en què vivim.

També a Jesús, en començar la seva missió, li va costar d’acceptar que se li acostés una dona cananea (Mt 15,28). Però ja no va fer escarafalls amb la samaritana que havia tingut cinc marits i ara vivia amistançada (Jn 4,18). Ni va posar dificultats a guarir el criat del centurió que aquest s’estimava molt (Lc 7, 2) i que li era la probable parella homosexual, com era costum entre els soldats destinats fora de Roma. Jesús detectava les necessitats, llegia el cor de l’home, obria els seus braços a tothom. També a tu i a les teves mares.



Un petó.