Badia de Llafranc. Mentre encara dorms he baixat a la platja. Mar de tardor, plàcid. A les set del matí l’aigua és freda. Nedo una mica fins a la boia per a estirar el múscul. Les gavines, arrenglerades sobre la sorra, es treuen les puces de sota les ales. Darrere la muntanya de Sant Sebastià ja s’endevina el sol, que tenyeix el cel amb dits de rosa. Les illes Formigues s’il·luminen a poc a poc. Resplendeix la mar serena i transparent. Sol davant de tanta bellesa, m’embolico amb la tovallola i amb els meus pensaments.
Ahir, tot venint, en parlàvem. Molts anys de desencerts, i ara arriba el desconcert. Sembla que el capitalisme com a religió global se’n va aigua avall: el déu omnipresent i totpoderós del diner; l’àmbit mistèric dels mercats; els grans sacerdots de la banca; els espais sagrats i sumptuosos; el sagrament del consum desassenyat; el culte del sempre més i més; el dogma del creixement imparable; el sacrifici cruent i incruent dels pobres... A causa de la nostra confiança absoluta en el diner, hem menystingut l’home, la nostra harmonia i la de la natura, el treball creador, el repòs necessari, la relació amb els altres, la família, la joia de viure... Hem oblidat el Déu de Jesucrist, que fa dos mil anys que acompanya la nostra història.
I ara perdem la fe -i dèiem que érem agnòstics!- en aquesta religió del diner que ens havia de salvar. No sabent què hem de fer, ens indignem, repartim culpes. Tots tenim un sentiment de culpabilitat... Si almenys arribéssim a dir: Vejam si resulta que al final Déu existeix i jo aquí badant, com fa dir Jaume Cabré al protagonista de Jo confesso (pàg. 249)... Perquè hem badat. Creguts de no creure en res, crèiem en la religió del diner. Quin déu més dissimulat! Al fals déu del diner s’hi ha oposat sempre el Déu real del cristianisme. El Déu que mira per l’home. El Déu que perd, en comptes de guanyar. El Déu que no explota l’altre, sinó que se n’apiada. El Deu que estima els lliris del camp i els ocells del bosc. El Déu impotent crucificat...
Perquè se n’impregni l’economia, la política i la vida, caldrà fer de nou el camí: el camí dels humils, dels compassius, dels qui treballen per la justícia i per la pau. El camí dels qui no insulten ni s’irriten amb els altres. El dels qui perdonen. El camí dels qui no volen posseir l’altre ni dominar-lo, dels qui no tornen mal per mal. El dels qui donen a qui els demana. El camí dels qui estimen els enemics i preguen per ells. El camí dels qui no acumulen tresors a la terra, sinó que sobreïxen de bondat i de béns de l’esperit. El camí dels qui busquen la plenitud humana en el servei als altres, sadollats d’un amor amagat i revelat dalt d’una creu.
Ara s’aixeca una mica de tramuntana. Una gavina alça el vol i totes s’enlairen. Dorm, dorm tranquil·la. Si seguim aquest camí, el nostre cos pot reposar confiat, no ens mancarà el pa ni l’alegria: fins quan dormen, ell el dóna als seus amics! (Sl 127,2).
0 comentaris:
Publica un comentari