Com a científic
Per descomptat, com a científic, no sóc creient, afirmava el passat 16 de juny a TV3 l’eminent arqueòleg Eudald Carbonell, volent dir que el coneixement de la ciència era incompatible amb la fe. L’afirmació em va sorprendre, perquè sé d’altres científics que es declaren creients. Tan sols cenyint-me als de casa, puc esmentar David Jou, catedràtic de física de la matèria condensada; Lluís Barraquer i Bordas, neuròleg; Tomàs Molina, meteoròleg; Carles Bas i Peired, oceanògraf; Federico Mayor Zaragoza, bioquímic... Tots ells de confessada fe cristiana. Com va ser el cas de Ramon Margalef (+2004), precursor de les ciències ecològiques. O de Pere de Palol (+2005), arqueòleg també.
Davant Déu hi ha moltes actituds: fe, indiferència, negació, oposició, inquietud, rebel·lió, silenci... Però no cal recolzar-se en cap ofici o especialitat per a creure-hi o negar-ne l’existència. Els creients, en general, no som creients perquè som economistes, poetes, mestresses de casa, jutges, o mecànics. Al coneixement i a la veritat s’hi arriba per molts camins. La pretensió que el mètode científic és l’únic camí d’acostament a tota la realitat -el cientisme- sorgeix d'un racionalisme exagerat. Hi ha aspectes de la realitat que no s’expliquen des de les ciències empíriques i que no per això deixen de poder ser entesos per la raó. El bon científic té sempre una dosi d’humilitat que fa que ni es deixi endur per prejudicis ni digui més del que pot dir. Potser la paraula més adient davant l’inconegut seria: “Encara no l’he trobat”.
Per aquest motiu trobo lamentable, i sense rigor científic, que el nostre prestigiós biòleg Ramon Folch i Guillén defineixi la tradició judeocristiana com una doctrina sociecológicamente deletérea basada en la existencia de un dios trino y masculino (cuando no ornitomorfo), misógino y vengativo, que conmina a los humanos a crecer y a multiplicarse, a apoderarse de la biosfera y a dejar todos los valores realmente importantes para una indemostrable vida eterna posterior (Diccionario de Socioecología, 1999). Semblant definició parlaria d’una ignorància de grau superior sobre què és el cristianisme, si no fos que hi ha indicis per a apreciar-hi mala fe.
També m’ha fet gràcia rellegir a la intel·ligent revista “L’Espill” (núm. 30, València, hivern 2008) la famosa conferència Per què no sóc cristià (1927), de Bertrand Russell, i la presentació que en fa l’assagista Antoni Defez, on diu que Russell hi exposa idees i arguments contundents de difícil rèplica. Les raons del gran matemàtic, pensador i premi Nobel farien riure avui a un adolescent de catequesi de casa nostra, que les podria replicar sense dificultats. Però, en fi, molts intel·lectuals, com és el cas, queden satisfets escrivint la paraula Déu en minúscula a canvi de creure’s qualsevol rucada. És allò que els va dir Jesús: Guies cecs, que coleu un mosquit i us empasseu un camell! (Mt 23,24).
Als científics de totes les ciències, als pensadors i als artistes se’ls demana que cerquin sempre la veritat, que no parin mai d’investigar, de reflexionar, de crear. Ens desbrossen així els camins del coneixement, i, si són guiats per una consciència de servei a la humanitat, ens ajudaran a ser més persones. L’accés a Déu podrà donar-se en qualsevol revolt del camí, com a sorpresa, gratuïta i misteriosa, però no per això menys real, com ho confirma una munió tan gran de testimonis de tots els temps, també científics.
Jacint Torrents
